 |
| Les gavines naveguen contra el vent, travessen el mirall de l’horitzó, arriben els vaixells, uns cavalls fatigats. Del cos del mar s’enlairen les onades, davallen blanques, nues, cap al gris, dens silenci. La tarda és una mà, la terra, una illa. La pell del món, els còdols del capvespre, els núvols i el seu gest. El mur de vidre es trenca. Carles Duarte i Montserrat |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada