![]() |
-Mare, tu el veus, el perfum? -li demanava. -El perfum se sent -m'explicava ella. -I qui el porta? -L'aire, el vent. Un altre misteri era que cada planteta tenia el seu perfum particular, diferent dels altres. Al racó, sota la finestra, hi havia alfàbrega, amb la seva flaire inconfusible, intensa. La mare en collia per preparar salses i guisats, juntament amb les fulles de sàlvia i de romaní. Les fulles de color gris verdós de la sàlvia tenien la superfície aspra i un perfum estrany; la mare m'havia ensenyat que es feien servir per rentar-se les dents i m'havia mostrat com es feia: de dins a fora, amunt i avall. Cada dia, la meva pasta de dents eren aquelles fulles, que premia amb els dits contra les dents i em deixaven una sensació de netedat. (Fragment) Mario Lodi. El cel que es mou, 1998 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada