Potser li mancava una humil saviesa. No volia esperar-se. Les fruites sucoses, les belles magranes s'allunyaven, tímides, tremoloses d'unes mans massa àvides, com urpes o becs. Mai no va alçar-les ben a poc a poc, amb gest d'acaronar la pell tibant. Així ens fuig la bellesa, de vegades, i ens deixa exhausts, i clivellats els llavis, fins que aprenem passes lleus i una tendra tenacitat als dits i a les paraules. Fugissera llavors, còmplice a contracor, molt clara entre les ombres brilla i llisca la font. Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada