 |
El refugi del temps,
la terra que respira
amb un gest mineral.
Un horitzó de vida que flueix,
incessant, incansable,
de blat tendre onejant
contra els límits del cel.
A les mans duus
el nom de tots els dies,
l'esforç de fer anar l'eina,
la cura del ramat.
Guardes als llavis
el tast del pa
i el préssec saborós.
Aquest capvespre té una pell
que regalima una llum llisa.
La terra, fèrtil,
germina i creix.
Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada