Enllumena l'anvers de la pedra, la part interior de la closca, la semiesfera oculta de l'ull. Desentenebra tot allò que té massa i o...

L'ungla surt de la carn. La galta es desenganxa de la cara. No hi haurà descans per als que prohibeixin l'alliberació de les membran...

El residu de l'instant sedimenta l'enyor en capes suportables. Parlo del nanosegon en què la necessitat t'apunta amb la mirada i...

Ha aterrat un colibrí al pensament Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions. Jo voldria ser fusta d'altar o cera calenta. Però seré oce...

Refusà mostrar els cent mil negatius que tenia amagats. Poques de les imatges van ser positivades. No sentia la necessitat de dir qui era, q...

Aquesta mirada no és la meva. Els meus ulls viuen a quilòmetres, observant en silenci la remor d'unes herbes. Anna Gual. L'ésser sol...

No passa res, no passa res. Els camins no porten enlloc però no és greu, tampoc en sabem res del desert i bé que hi anem i el fotografiem i ...

Aterrats per saber dir el goig, per ser vençuts per la joia del grèvol que neix al camall dels éssers extingits. Vam beure'ns el paisatg...

El vincle del tendó crida que el compadeixin. S'esforça a fer-se mortal. Gruny i maldiu allò que l'escanya. La coixesa de la redempc...

La membrana cel·lular delimita l'ameba que et fa tenir un jo definit: una identitat individual construïda amb una frontera permeable qu...

La llibreta s'omple de branques que surten dels marges. En un dels papers s'hi entreveu un petit arbust. Si la naturalesa m'expl...

Dona'm l'arc crepuscular i lluitem sense fletxa. Retorn sense retorn a la genealogia que ignora si vencerem o perdrem. Saps q...

Reconstrueix el que es trenca. Fes néixer el que demana ser. Anna Gual. Símbol 47 , 2015 Epíleg: Esteve Plantada

Vertigens d'un passat que no reconec dins la meva nafra. Altres històries adoptades ja tan meves, tan pròpies. No fugiu. De mi ...

Sortiré al fons de la foto de família. Com un decorat. Desconeguda i indomesticable. Anna Gual. Símbol 47 . 2015 Epíleg: Esteve ...

Oblidar què és un rellotge. No reconèixer l'instrument. Intuir que el temps és el breu balanceig d'una barca amarrada a un port...

No ho hem d'il·luminar tot. No cal. Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre. Només viscut. Un llibre a mitges. Un nadó sobrevive...

Dir és dir i és creure-ho, és anar a l'altra paret  i traspassar-la, és aquesta sort variable que t'estreny pel tòrax  i t...

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest que aixeca pols. La pols que neix de sota terra. Els morts són qui la generen: obren l...

El pol·len entra pel nus de la fuga i les bombetes rebenten, harmonioses, al cant de la radiació solar. Un taronger s'enlaira amb ...