Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

5 de desembre de 2020

La flor de la tàpera

Capparis spinosa /originally uploaded on English Wikipedia by Iorsh.

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.


Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

1 de desembre de 2020

Coalescència

Ara que el cel és gris
i els núvols t'envolten
com una bufanda de seda,
somies que som dues gotes d'aigua
en una sola.

Que l'aire és humit
i que s'ha acabat
el grau d'aridesa
del nostre clima.


Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

29 de novembre de 2020

Les dones

Les dones, si són ocells, aterren en tu
com si fossis una branca. Tenen peus alats
i una aroma de núvols.
Quan marxen, estires el coll
i no voldries arrels.

Si són pluja, fas un bol amb les mans,
que disfresses de fulles.
Resina i escorça, tu
les confons amb el plor i amb la set.

Si són estels i fan ziga-zagues,
deixen tot d'ombres alegres
sobre el ramatge esbullat.
N'enyores els dubtes,
els besos dels àngels al cel impossible.


Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni, 2008

Estels sense nom

Els noms que tenen sonen d'allò més bé:
Andròmeda, les Ósses, Pegàs, Sageta i el Cotxer.

Qui els sabria dir tots sens perdre el fil?
Si n'hi ha més de cent cops cent mil.

I al fons del cel, no sé pas on ni com,
hi ha un bon milió d'estels sense nom:

estels normals, estels com una mosca,
però ara per ells la nit ja no és tan fosca.


Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Tridimensional

Vaig voler tocar una alga
per saber-ne la textura
i és més humana del que em pensava.

Abraçant-nos mútuament vam descobrir-nos
l'espinada.

O el que és el mateix:

Abraona't al balcó
per contemplar-te l'ànima.

Sempre en descens
fins que us trobeu.



Anna Gual. Símbol 47, 2015
Il.: Ana Cabello

Epíleg: Esteve Plantada

28 de novembre de 2020

Selva verge

Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.

Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!

Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.


Lars Söderberg, dins

Poetes suecs del segle XX, 1995

Selecció i traducció: Lluís Solanes



Tenia una altra imatge de l'home, en la meva ment

...

I així
una altra vegada algun altre dia

vinc

al teu nom

que et vaig donar

en el teu viatge


Tu escoltes 

amb paciència

i després t'esborres


Com el somni que s'ha obert de l'ull

Els hem trobat ー

els verbs-

I només

n'hem conegut un


Tu tries

per mi

per a la contemplació

només un sol verb


Contínuament també te m'apareixes

a l'altra banda del mar


De la teva boca

olor desperta de la nit

arriba de l'horitzó


Els estels

segueixen caient

dels ulls dels avantpassats


I

en les línies

moltes altres formes de l'ànima

solen esborrar-se


Tu

tries

per a la teva meditació

tan sols un verb


(Fragment final)


Teji Grover, dins


Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals, 2011
Selecció: Sameer Rawal
Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina

27 de novembre de 2020

la paraula primera

                                                                             "Existim en el miracle."
                                                                               TXEMA MARTÍNEZ



Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.

Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.

Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.

Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.

Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.

Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.


Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018

XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018

Pr.: Jordi Pàmias

la mirada

la mirada et transporta fora de tu — enllà de tot
aquest esclat de llum prové d'un enllà
del qual no en coneixes res

i escrius — i t'escrius


com si tot en depengués



Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records, 2020
Epíleg: Víctor Sunyol

Com la llavor

Com la llavor
                         amagada
al cor de la pedra
així jo estiro
                        de mi mateixa.



Raquel Casas. Estimar Nick Kamen, 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

Ésser

 A Maria Blasco Font de Rubinat


Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!


novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015), 2017
Pr.: Jordi Llavina



Refranys i dites

  • El gat miola, el poll piula
    i el parent que em deu diners,
    quan els hi demano, xiula.

  • No deixis passar, Anton, ni un jorn
    sense fer quelcom.
  • Quan hi ha tronada, no estenguis la bugada.

  • Camisa bruta, ni molla ni eixuta.

  • Qui té feina i la vol fer, no fa estaries pel carrer.

  • No és dormint que s'agafen les llebres.

  • Bona paraula amaneix la taula.

Víctor Català floklorista, dins,
 


Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustradora: Gemma Capdevila

24 de novembre de 2020

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.


Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

22 de novembre de 2020

Paciència

En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua

neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa mostruosa.

——————————————————

Patience

In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature

can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.


Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, 2010
Ed., tr. i pròleg: Montserrat Abelló

Escriptures de la vida

La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel.2018

20 de novembre de 2020

Sol en la glacera

Llum atrapada
en l'aspiració
de la glacera
a romandre en el somni blanc
de l'eternitat.
Allà on el naixement
és una taca de món
contra l'obscuritat.


Vicenç Llorca, dins,

10 de Barcelona, poesia, 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat

19 de novembre de 2020

Canviar

Canviar el rostre
i fins el gest de llevar-se,
el cantó del llit,
les paraules del vespre,
canviar,
substituir,
reemplaçar,
mudar de costums,
evolucionar,
innovar,
alterar habituds,
trasbalsar rutines
variar el somriure,
modificar sorpreses,
canviar,
invertir,
permutar,

per tal de restar,
romandre,
quedar-se.


Josep Maria Sala-Valldaura.
Flors i carboni, 2008

15 de novembre de 2020

In a sentimental mood

Esperit que voles dins
instrument que ara transcrius
en compàs punteig precís
com un ritme, que és l'absència
com el jazz –vida fugaç–
desmesura musical
ens incòmode de l'aire
temps distòcic emmudit
tecla muda percussió
camp de batalla
clau d'essència
de l'humor sentimental
expulsat del pentagrama.



Núria Busquet Molist. Arca mínima, 2016

14 de novembre de 2020

Al trenc de l'alba

Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

13 de novembre de 2020

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.


Anna Montero. El pes de la llum, 2007

10 de novembre de 2020

Trentè aniversari del Grup de Teatre de Roses

Trenta anys no és cap comèdia, amics meus!
Una existència oferta als escenaris
no entén de bromes ni requestes lleus,
ans exigeix sacrificis diaris.
I és que no viuen només d'art, els homes.
I al capdavall, ¿les vostres grans conquestes
no poden ser models extraordinaris 
per a alguns albardans d'aigües més somes?

Però trenta anys no han de ser tampoc cap drama.
Seria una tràgedia si el prosceni
de sobte restés buit. ¡Quin panorama
si no es pogués plagiar-hi el vostre geni!
Sense actors, tècnics o artistes de fama,
fórem només un consueta callat,
un mirall tèrbol, un fosc ciclorama,
un llambreig apagat del vostre esclat.

Més de trenta obres de mèrit i estima,
de Bordas i Molière, Wilde, Beaumarchais,
Orton i Lorca, Guimerà i Mishima,
de Filippo, Labiche, Valls i Olivé,
Pirandello, Eurípides, Mamet...
¡Teniu el dret a remembrar el prestigi
que vau sembrar al Teatre, a Les Muralles
o a la SUF! ¡Quin deliri, quin prodigi;
que pocs us poden amidar les talles!

Tanta excel·lència al llarg d'aquests trenta anys;
els banys de multituds i èxits fantàstics,
les lloances de públic i de crítica,
aplaudiments i articles encomiàstics,
no avalen ja una mítica grandesa?:
l'esperat premi, el merescut guardó
al somni, al treball i a la honradesa,
el trípode que enlaira el vostre do.

La nostra expectació, vells comediants,
no s'assadolla quan baixa el teló,
sinó que persisteix, després i abans,
als solcs dels ànims, com si un llaurador
hi hagués estès semences incessants
que anessin germinant als intermezzos:
el brot etern, les voluntats constants,
l'anhel honest, els singulars atrezzos.
Que heu convertit el temps entre obra i obra
en una excitació constant i crònica;
tan dolorosa, que la pausa ens sobra.
¿Per què s'entesta tant, la vida, histriònica,
a fer-nos part de la seva cruel dansa,
tot plantant-se entremig del vostre art
i de nostra gruada delectança?
Per molts anys, Grup de Teatre de Roses!
Que més que un Grup. sou una institució,
un recer mític d'illes fabuloses
un nou port rodi, real en la ficció,
que obra, any rere any, la màgia en l'espectacle,
l'art de robar de cada espectador
els sentiments més purs, com un miracle,
o l'alada emoció d'algun poema
que l'hàbit i el costum us facin batre.
¡Que seguiu sent molts anys el nostre emblema,
el bell segell, la dracma del teatre!


                                        Roses, gener del 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps : poemes de circumstàncies 1991-2012, 2012

Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano

Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix

6 de novembre de 2020

Estimo aquest poble

***

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.

                  

                     Octubre de 1930


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers, 2011
Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian


Tarda autumnal

Lleugeres se destaquen
les fulles de or,
en l'ària volen
com ales
de papallones.
Se fermen
damunt a les bardisses
als peus de un tronc
en cauen
primer una
després dues
després quatre
després cinc
després trenta
fins a que l'arbre
se despulla ajudat
del vent de una tarda autumnal.


Sandro Ballone, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Pau paraula sense veu

Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.


Sara Alivesi , dins,

L'altre guany

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja ni li cal res.


Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig, 2009

5 de novembre de 2020

Cassandra

Tens veu, Cassandra, per clamar a les pedres
que esclatin sobre el fang, per fondre els núvols
amb el foc de la llum, per eixordar
la tempesta amb la llança del teu verb,
per enfonsar la nit sota les aigües
i retornar de l'Hades amb el sol.
Tu coneixes les ombres de la mort,
els temporals de mar que estrellen barques,
els tambors de la guerra sobre els prats.
Com tu, Cassandra, veig la nit que salta
pels teulats, i em fa por l'onada altiva.
Perquè només sóc carn i veu ferida
i la flama dels ulls se'm va apagant.


Maria Rosa Font. La llum primera, 2005

Premi de Poesia Festa d'Elx de 2004,
dins els XIX Premis Literaris de la ciutat d'Elx


1 de novembre de 2020

Acacia farnesiana

L'acàcia farnesiana estén en ziga-zaga
les branques ben armades amb boles d'aromer,
i si ofereix al tacte cada espina atziaga
dona perfum i el groc tan pàl·lid, el primer.

Les seves fulles verdes subtils i pectinades
fan amb els poms de flor un delicat contrast.
Cada any un ram mimós ens treu de les gelades,
veire de primavera que ofrena el primer tast.



Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004

Il.: Antolina Vilaseca

27 d’octubre de 2020

Llegint per a tu

 per la meva filla, que fa que tot sigui "casa"


a la meva vida hi ha hagut algunes nits fantàstiques
festes allargassades esmunyint-me a la nevera l'endemà
murmuris, caminar de puntetes, riure tapant-me la boca
cims de penya-segat i tonades inoblidables i banys de tres
hores

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques
en llits i en sofàs, en diumenge, gandulejant
amb braços d'amics abraçant-me
i crispetes que espetegaven i la boca plena
mastegant tota la pel·lícula

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques

però seure aquí, mentre el sol es pon, llegint per a tu
quan assenyales una vaca i jo miro de fer muu
i ofegues el riure i jo hi torno només per tu

i cau la pluja i el seu so t'encalma 
i les parpelles se't comencen a tancar i lluites per evitar-ho

de totes les nits i les estrelles per on he caminat
de tot el ballar i totes les festes a on he anat

les millors nits de la meva vida
han estat llegint per tu


De Nobody told me, 2016



Hollie McNish, dins,

XXXIV Festival Intenacional de Poesia de Barcelona, 2018

Tr.: Jaume Subirana

Direcció del Festival: Mireia Calafell i Àngels Gregori


_________________________________________

Reading to you

for my daughter, who makes everywhere 'home'


I've had some beautiful nights in my life -
sleepovers sneaking downstairs to the fridge
tiptoes and whispers and silencing laughs
cliff tops and rave tunes and three-hour baths

some beautiful nights in my life
in beds and on couches, on Sundays, just lounging
friends' arms wrapped around me
and popcorn sounds, stuffed in mouth
crunching through films

some beautiful nights in my life

but sitting here, as the light fades, reading to you
as you point to a cow and I attempt at a moo
and you giggle and I do it again just for you

and the rain's pouring down and the sound makes you calm
and your eyelids start sinking and you battle them not to

of all of the nights and the stars I've walked through
of all of the dancing and parties I've been to

the best nights of my life
have been reading to you


Hollie McNish. Nobody told me, 2016

25 d’octubre de 2020

Cap al cingle

A baix costers i vinyes
orlades d'espinals
que a la tardor saluden
amb baies de corals.

Sarments que s'enjoiellen
de pàmpols i raïms,
i més amunt boscatges,
i més amunt els cims.

I al cap de tot del cingle
la musa confident
en son palau olímpic
on mai no toca el vent.



Maria Antònia Salvà. El retorn, 2008

Lecha dodi

Venir fins a tu amb la certesa del sisme, amb l'absoluta certesa
que els contraverins se'ns acaben, amb la refotuda absoluta
certesa que els seguitoris ens menen al pou i amb l'exorbitant,
monstruosa, colossal i refotuda absoluta certesa que això no
se salva ni girant-nos la llengua ni foradant-nos el cos ni 
prenyant-nos de nit pels racons més insòlits i estranys i venir
fins a tu i haver-ho volgut quasi tot, menys haver-t'ho dit tot,
i que aquesta mena de cosa que ha estat massa dita sigui
l'invent, sigui el rampell o sigui l'amor més calmat, ponderat,
assenyat, mesurat i el més prudent que haguem vist mai.



Blanca Llum Vidal, 2019

Il.:    Alba Rivadulla
Eds.: Julián Acebrón i Amat Baró

20 d’octubre de 2020

Fragments de llum

          Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
          Espicossat pels blaus, petjant l'herba menuda:
          Somiador, en tindré la frescor als peus.
          Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

                                     JOAN BROSSA



Hi ha molt de tremp i molt de joc en una vida,
com un jardí que a la tardor bleixa l'enyor,
tènues besllums, miralls trencats,
cristalls de glaç enmig del gebre,
de tants instants per proclamar
l'esclat del verd pres en la molsa i la tebior
de les fulles marcides.
Balbs de desig, els llavis molls i els dits palpant
records, els ulls reposen,
i em bec l'esguard i la remor, i en cada glop
reprenc el gest que em mou i em bressa
fragments de llum en la memòria.
Per cada fulla i cada brot, un pensament
que em transmuta l'aspror i suavitza
l'atziac atzar, els vents vençuts i el bes esquívol,
i en mig del feix un devessall de flocs tangibles,
la veu, el tacte i les olors del temps de viure.


Pep Cortés, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa, 2020
Coordinació: Josep Gerona

18 d’octubre de 2020

Les tossudes

Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire

Vetllem un foc infinit
som les úniques que hi pensem.


Júlia Francino. Els excedents, 2020

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020

17 d’octubre de 2020

En cada cosa

Poetry at The West End Branch Library (Washington DC)
En cada cosa
diu sa paraula d'or
la poesia,
en la seva puresa
en sa fina nuesa.



M. Àngels Anglada, dins,

Antologia poètica universitària 1949

 

Variacions

Com llit de riu
     una esperança
           que no és mar
                 ni és cel
                 és De profundis
           cos opac olor
     de disjuntiva
pell amfíbia.


Núria Busquet Molist. Arca mínima, 2016

Com puc trobar-me

Com puc trobar-me, dins la nit, havent perdut
l'estel on refractar la llum.
Com puc ignorar-me, dins la nit, havent rebut
la llum on transferir l'estel.



Cèlia Sànchez-Mústich. La gota negra, 2018

Post scriptum: Joan Navarro

Me'n vaig prenyada

Me'n vaig prenyada
de llum
            —tu
m'ho digueres una vegada—.

Prenyada de sols
i de mar.
               Cercant
un racó on estimar
                               també
la cara fosca de les coses.



Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano
com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,
al bell mig, descansa la bola fosca de la música.
La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües
perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.
Millor que estudiés llengües.
La música sempre serà en un altre lloc,
inassolible, sempre a casa dels altres.
La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,
però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres
                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,
una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,
                    imatges,
només el món.


De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

Em trobo en una habitació

   Em trobo en una habitació
               sense porta!
El cor partit, en una nit fosca,
    flotant en un món «incert»
                    però!
     amb una esperança viva.


Laia Asso Ministral. Ventres de paper, 2019

12 d’octubre de 2020

La poesia

Soc un miracle de la natura
ningú m'atura
Soc una bèstia
soc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
soc com d'abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo soc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot


Enric Casasses, dins,

Palafolls paraules prenyades, 2008
Ed.: Pitu Hernàndez i Selvaggi

Punta des far

                      El mar lleva les taques i ferides del món.

                                                                           Eurípides,
                                                               Ifigènia a Tàuride


A més de vint metres
sobre el nivell del mar.

Busco els meus pronoms
en el reflex de l'aigua.
Aquí no hi ha miralls.

Potser la vida és més fàcil
des dels penya-segats.



Sònia Moya. Plutó, 2014

XXX Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina