Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

16 de maig 2021

s'esmicola el temps

s'esmicola el temps, iaia.
no tinc les mans a punt.
per recollir les miques de tu
que apareixen. de sobte.
entre la menta. i la moc.
per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.



Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

15 de maig 2021

Oh, estrelles!

Amb una mar d'impulsos i esperances cegues
que porto dins,
davant la vostra llum jo m'agenollo, oh estrelles,
i flames d'adoració
cremen en els meus ulls com espelmes d'ofrena.
Calfreds que arriben del vostre país em besen
el cos amb llavis freds de gel
i petrificat us pregunto:
cap a quins mons aneu i cap a quins abismes?
I rodamón com soc,
em sento avui l'ànima més soliua
i fujo empès per un impuls, mes no sé –on.
Un sol destí m'és llum i em dona força:
oh, estrelles, ni tan sols vosaltres
no teniu cap designi en el camí,
però potser per aquesta raó conqueriu l'infinit!


Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016

Trad.: Corina Oproae


El cel

 (Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat
plena d'homes i bèsties,
on ningú no ha matat mai un ocell,
ni cap ós ha devorat la seva presa.
No hi ha accidents, ni desgràcies
en la immensitat dels estels.
Allà, tothom coneix l'indret
on viuen amagats els somnis.



Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999

Il.: Ramiro Fernàndez Saus

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté

els poetes parlen de coses generals

els poetes parlen de coses generals
però ella no
hereva de l'unicorn travessa
fileres deesses del típic
cap de cavall i cos de dona
només
concreta deformitats
del fill nonat
ella no
decideix no parlar més
de coses generals
i neda neda i neda


Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

11 de maig 2021

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 



Pròleg: Carme Riera

08 de maig 2021

podria parlar-vos

podria parlar-vos
de la malnutrició
i de la malnutrició emocional

del paludisme de l'ànima
de la indigència de la manca d'imaginació

de la pobresa d'esperit

però –fet i fet–
prefereixo parlar-vos de tot el contrari




Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

Matriarca silenciosa

Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.




Els ulls dels pobres, 2005

Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero

Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols

Segell

La pressió 
dels peus
contra la terra.
Vertical
la pau dels vius
rememora els morts.

Regalima
la natura
fins a desflorar-se
i entre les arrels
és trepitjada la llavor.

Tan sols custodiat
el temps
té gust de vida.



Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

02 de maig 2021

No deixar de sentir la vida

No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò 
incandescent  –si se'n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.


Montserrat Rodés. Tot és altre. 2020

Els nens

  Els nens s'han escapat de l'escola i salten, riolers,
pels turons que hi ha prop, tirant-se pedres de cotó
fluix i boles de farina que els deixen blanquinosos.
Tot d'una se'ls apareix un àngel immens de paper
vermell, que els deixa atònits i meravellats. Tot el cel
és de color vermell. Cantant i cridant i rodolant
per terra, tornen feliços a l'escola i t'expliquen 
el que els ha esdevingut. Tu els dius que no devia
ser cap àngel, sinó el reflex de la claror d'un núvol
baix. Ells et repliquen, però, que no era cap àngel
ni cap núvol, sinó el teu estel, que els protegia
i els embadocava. Amb els teus ulls molt foscos
i brillants has mirat els nens i has sentit "felicitat".

                                               A Teresa Font i Anyé,
                                                              de la seva llibreta
                                                          Gener de l'any 1978

Joan Vinyoli, dins, 

Ed. literari: Antoni Tort Bardolet

30 d’abril 2021

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.


Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.


Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

masia

vinc del sec. on les muntanyes
trencades ploren pedra. s'esqueixen.
llàgrimes grises picant pell torrada.
al costat de l'or. la terra erma.
només als marges. farigola que sana.
sota les cendres dels morts. que no són prou.
per fer-se un llit a la penya.
soc del sec. que plora pedra.



Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Lava

Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?

Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.

El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.

Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Consagració

                       A Lucia Pietrelli, pasoliniana


No entrem dins el foc
per immolar-nos, sinó
perquè les flames brillin
una mica més.



Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

Casa

Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.

Jordi Pàmias, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001

Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

27 d’abril 2021

Viatge

Esperes retrobar els miralls del silenci;
vessar els dies, lentament, com rius d'arena;
escoltar les veus que a les hores s'arrapen;
dibuixar fragments mai no oblidats dels somnis;
pressentir la llum de la finestra tancada;
retenir els ulls i les mans breus que s'escapen. 



Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

Romanç de la ciutat de Girona

Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.

I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,

que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.

...

Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany

s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.

No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.


Narcís Masó, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.:   Mercè Huerta



Dir aigua és dir memòria

Dir aigua és dir memòria.
I és dir que les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
És bonic saber que aquesta tarda aniré a veure't
com és bonic llegir en veu alta un poema d'Anne Sexton
mentre em depile les cames i pense si t'agradarà la casa,
el color de les parets i les prestatgeries amb llibres.
És bonic saber que a París va ploure tot l'any dos mil
i que tu i jo hem caminat pels carrers
d'una ciutat que no existeix.
És bonic omplir el dipòsit del cotxe per olorar la gasolina.
És bonic creure que encara ens direm alguna cosa
quan arribe el dia en què ja no hi haurà res a dir.
És bonic no conèixer la data de cap guerra.
És bonic pensar que ma casa és una llar
quan tu entres per la porta
i és bonic no desfer mai cap maleta.
És bonic obrir ampolles
i teclejar el teu nom amb la Lucida Sans.
És bonic saber que hi ha una llengua que es diu cachemir
i que totes les fronteres són polítiques.
És bonic mirar cap a quines ciutats
ixen els vaixells des del port de Barcelona
i pensar que algun dia podríem pujar.
És bonic no haver tingut temps per res en tot el dia
pensant que aquesta tarda ens trobaríem.

Dir aigua és dir memòria encara que l'oblit
talle més que els vidres que guardaven els records.
Perquè les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.


Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010

Premi Alfons el Magnànim
València de Poesia
 

26 d’abril 2021

Enversar

              A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà.


Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.

Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada.


Teresa Grau Ros


25 d’abril 2021

Tarda de primavera

Primavera. Violetes.
Cuques de vol carmesí.
Minyonots i cosinetes.
Corredisses pel jardí.

Tarda. El sol es fa endarrera.
Sobtadament, el fresseig
d'una font, o el parloteig
de galant i finestrera.

Els carrers de la ciutat
ja són blaus; l'àngel s'afanya
pel to musc de la muntanya
a escampar son vel rosat.

Lluna, tu que tant esbrines,
¿què ho fa, digues, que, amatent,
el perfum de les glicines
torbi el cor adolescent?


Ofrena, 290



Josep Carner. Poesia. 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

Perdonat

El vincle del tendó
crida que el compadeixin.

S'esforça a fer-se mortal.

Gruny i maldiu allò que l'escanya.

La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.

El tendó espera que el salvin.

Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

24 d’abril 2021

No em plau

No em plau, no, no em plau
l'horrible gripau,

que corre de nits
que té els ulls botits.

Dels tolls fondos surt
vell i camacurt,

verdós i arrugat
o xop d'humitat.

Només l'escolteu
per la bona veu

que va repetint
sovint, molt sovint,

un cant greu, profund,
pel dia difunt.

Absolució
de tanta lletjor.

Dins l'aigua dels recs
plena de gemecs

troba pau i cau
l'horrible gripau.


Montserrat Vayreda i Truyol. Amb el sol a la mà : poemes per a infants . Vol. I. 1980

Il.: Sebastià Congost

Lleis de lloguer

                             a Giovanna R.

I per a cada sentit i per a cada cosa
l'amargor dels dies que no has vist,
el misteri de la cançó antiga,
com el món, el teu perfil perfecte
sobre la perenne i llunyana Amèrica.
Hi ha veus llogades que viuen a les fronteres
i que són herois i es diuen lleis
que ningú no té mai en compte
perquè per estimar no calen lleis,
només somnis. Adéu des de la frontera

adéu des de la frontera.

一一一一一一一一一一一一一一一一

                           a Giovanna R.


E per ogni senso per ogni cosa
l'amaro dei giorni che non hai veduto
il mistero della canzone vecchia
quanto il mondo il tuo diritto profilo
sulla perenne America lontana
ci sono voci fitte che abitano nelle frontiere
e che sono eroi si chiamano leggi
di cui nessuno tiene mai conto
perché per amare non ci vogliono leggi
ma solo sogni. Addio dalla frontiera.

addio dalla frontiera.



Alda Merini. Clínica de l'abandó, 2016


Tr.: Meritxell Cucurella-Jorba

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

23 d’abril 2021

Espiral de la riba compartida

               A Lluís Solà, en homenatge


Si algú mor
morim tots.

Car mor aquella part de tots
inclosa dins d'allò conjunt
que tots som i que mor.

Totes les coses
representem
totes les altres.



Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Per la xafogor a la font

                             A l'hostessa més estimada de Živogošće


Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.
La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisenc, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne 
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els daltabaixos,
però encara més amb el fràgil rastre el paper,
voldria dur-lo allà on la dura pedra perd el poder,
i així amb aquest text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi de l'instant de la nostra existència.



Tonko Maroević, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 115, primavera-estiu 2020. P. 88-89

Tr.: Pau Sanchis



18 d’abril 2021

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s'estila.

Ja ve la fosca, i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.

Soc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,

m'apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.



Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008

Il.: Montse Ginesta

Ed.: Marta Nadal



 

Camí que acaba

Camí que acaba,
fragància que s'acosta:
flors de bardissa!


Buson



Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

Camí de ronda

                Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
                                                  MARIA CABRERA


Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.

Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.

La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien 
prou forats
per fer-nos captius.

Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.

M'havia promès
la calma.


De: Murs de distensió


Carla Fajardo. Limítrofes. 2019

Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat