Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

23 d’octubre de 2018

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001


19 d’octubre de 2018

sovint

sovint
ens emprenyem amb els altres
perquè no ens fan el que
hauríem d'haver fet nosaltres


responsabilitat





Rupi Kaur. El sol i les seves flors, 2018
Tr.: Bel Olid

Aire!

la "mezura"... est ce qui permet la lutte contre
la menace sans cesse présente de la mélancolie
                                                 Jaques Roubaud



Desaferrar-me
a més d'un llaç
també de l'aire.
Deixar que el cel
em deixi sol
de cara a terra
amb les ortigues.
Fer volar els ulls
fins veure un cérvol
i fer-li el salt,
llavors,
a la cadena
-que era de vent.
I desarmar-me.



Blanca Llum Vidal. Punyetera flor, 2014

18 d’octubre de 2018

SINOPSI

M'afluixaré els cordons ーpermetㄧde les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.
                           VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


Descalceu-vos les pors
quan l'aigua hagi mullat
totes les sabates
del món on els valents
encara duen els mitjons
arrapats als turmells.

  Canseu-vos els pulmons
inflant amb silencis
els globus de la festa
i deixeu jugar els nens
fins que cada silenci
esclati en soroll.

  No deixeu de vagar
per l'absurd impossible
de les hores verges
mentre avanceu fidels
pel camí que la raó
ja ha tastat.

  I al capvespre més fred
de l'hivern de les mantes,
mireu que, segons com,
llegint-vos els ulls
no us recordeu
què volíeu tapar.



Helga Simon i Molas. A la vora, 2017



13 d’octubre de 2018

Viatges

¿On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d'emprendre'l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l'espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d'aquelles noves rutes.



Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

12 d’octubre de 2018

Dir la llum de la natura

Dir la llum de la natura
sense descriure'n el paisatge.

Dir presències humanes
sense posar-hi ningú com a pretext.

Dir espais habitats
sense dibuixar estructures d'habitacle.

Dir els colors que tens arran de mà
sense dir la mà que els il·lumina.

Dir l'essència del nucli
sense descriure'n l'itinerari.

Dir, tan sols, a frec de ploma,
el perfum de les paraules.





Gerard Sala. Amb la veu als ulls, 2001

Pr.: Albert Ràfols-Casamada
Il.: Gerard Sala



9 d’octubre de 2018

Tot és propici

Tot és propici en els teus ulls que m'obren
profundes vastituds, tot se'm revela
dens com la tarda rera les cortines.

No em vull tot sol.
                               Al centre del silenci
que m'envolta hi ets tu, i el tacte càlid
d'aquelles mans amb què reculls la vida
que, esperançat, a mans plenes et dono.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001


Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
Ningú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
Fenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.


Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

Rere la boira

             «Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls»
                                                                       J. Vinyoli
   
                                           

Rere la boira hi ha un món que m'espera
i un horitzó cancell d'epifania.
M'hi ve a trobar el capvespre entelat,
opaca llum de paraules revesses:
per invocar el nom de la mirada
t'haig de llegir altre cop, si és possible, els ulls.




Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014

On hi ha parets de vidre

Stadsbiblioteket  - Malmö per Teresa Grau Ros a Flickr
On hi ha parets de vidre
enderroquem cortines.
         (Els murs extravagants
           solen ser honestos).

Deixem-nos envair
per platges silencioses
que deturin el temps i les onades.

On hi ha parets de vidre,
sovint s'hi veu, alhora,
reflex i transparència.



Gerard Sala. Amb la veu als ulls, 2001

Pr.: Albert Ràfols-Casamada
Il.: Gerard Sala

7 d’octubre de 2018

Dilluns

Dilluns, visito Sant Llorenç de Morunys
Dimarts, cap a l'estany d'Ivars
Dimecres, busco avets a Espinelves
Dijous, me'n vaig a Tous
I divendres, a Portvendres.




Màrius Serra. D'on trec el temps, 2017

L'ull àtic

L'ull àtic va plorar mars d'amargor.
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren.




De Clandestima


Glòria Julià Estelrich, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008







Mentre t'explico

   Mentre t'explico un conte, veig en la penombra
els teus ulls, molt oberts.
   Mirant-te, com em reca el futur!


   Res comparable
a aquest plaer tan fràgil:
   mirar els teus ulls.




J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua, 1996

Temps

No em canso de viure,
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel, 2018

Tres epigrames a l'ombra de Pompeu Fabra

Any Pompeu Fabra 2018 (Exposició itinerant) per Teresa Grau Ros a Flickr
         I

No som silenci.
Podem dir la tristesa,
anomenar les albes.
Sabem que és la tenebra
callada sobre els llavis.

         II

Sofrim l'estepa,
perfils sense cap himne,
malenconia,
soledats de banderes,
mal d'ales a la fosca.

        III

Seré paraula
damunt aquesta terra.
Com vers immòbil
perduraré en la parla,
que em fa extens a la cendra.



Castellterçol, 1968

Felip Cid, Barcelona, 1930



4 d’octubre de 2018

Tardor

s'atansa el fred,
és la llarga espera
de la primera pluja tardoral.
grallen els corbs en el límit dels prats,
les bardisses ja callen: se n'han anat
cap al sud els ocells.
de núvols s'enfosqueix el cel,
més angosta és la ronda de les gavines.
és tardor també per la sorra:
a les teves mans, ja no llambra.

per als adults, les primeres gotes són un signe:
tornaràs a dur sabates, tornaràs a escola.



Yael Langella, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed: Antoni Tort Bardolet

Devora

    ーEscric un text tot travessat de tu, dic, encara que sembla
ser-ho per algú altre que tu. ーHi estic acostumat. ー¿A què?
ーA ser substituït.

    Aleshores em va agafar una immensa tendresa i vaig 
reconèixer l'anunciació de la pietat. Sentia que la sang del
truc s'exhauria. El vaig anomenar fill meu. Vaig dir, fill meu,
ets el meu fill, ¿ho saps? ーHo sé, ho sé.

    I amb la paraula el vaig reposar.




(Fragment final)

(Tr.: Marta Segarra)



Hélène Cixous Si près, 2007, dins,

Nit de poesia al palau : Barcelona poesia 2012 : 
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2012

3 d’octubre de 2018

no tenen ni idea de què és

no tenen ni idea de què és
perdre la llar amb el risc
de no tornar a trobar la llar
de tenir tota la vida
dividida entre dues terres i
convertir-te en pont entre dos països


immigrant




Rupi Kaur. El sol i les seves flors, 2018
Tr.: Bel Olid

30 de setembre de 2018

CRIATURA

                                   A Melània


Vas venir del voler, fruit de l'amor
que natura no havia fet possible.
Vas arribar a casa, tota ulls,
mirar de mar, petita, i em guanyares.
Ara et veig créixer i dir meravelles,
somrius amb gràcia plena, i em renoves.
Tot allò que et done, que és molt i és res,
m'ho tornes tu igualment, un dia i l'altre,
amb els teus ulls de nova mar contenta.




Josep Piera. En el nom de la mar, 1999

29 de setembre de 2018

NOVES PARAULES

Noves formes.
Noves paraules.
Coneixements.

Es desenrotllen els sentits.
I se sent una nova sensació
                       donada
per un nou concepte
per un nou so,
o per una nova fonètica.

Una paraula
amb què no havies treballat
i que a poc a poc
            comprens,
            actives
i es deixa reconèixer.

Amant de les lletres
les esmerço,
amant de saber-ne explicar
les qüestiono,
i
per fer que em comprengueu
                   les utilitzo !



Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996, 1999


VINT-I-SET DE SETEMBRE, QUE QUASI HA PASSAT UN ANY D'ENÇÀ DEL PRIMER CAPÍTOL: LA PLAÇA, L'ÀVIA

Dic, no,
què deia?
Si hi ha u-
na cosa
com ara
aquesta
que explico,
la plaça,
el bar,
uns homes
i dones,
set arbres,
la font,
i passen
de sobte
dos anys
o tres
i tot
aguanta
poc més
o menys
igual,
amb el
mateix e-
quilibri in-
estable,
ja sembla
que es gravi 
al cor
espan-
tadís
dels homes
i dones
com una
substància
que ja
no pugui
morir-se
ni des-
aparèixer
mai més,
no dic
que si
passessin
avall o
per ull,
els qua-
tre bancs
on so-
lem seure,
no ens hi
faríem
de pressa
a fer
com si
no, res
un cop
haguéssim
trobat
una al-
tra po-
sició
per re-
posar
l'esquena.



(Fragment del cant núm. 7)


Enric Casassas Figueres. Plaça Raspall  : poema en set cants, 1998


D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut del tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.




M. Àngels Anglada, dins

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

LA PRIMERA POETESSA

                  A Gloria Fuertes


Sense consciència plena
de les coïssors de la vida,
davant nostre teníem
aquella dona:
la primera poetessa.
Ella mostrava un camí
per a tots desconegut.
Parlava de l'amiga Tenta
i del cuc sa
que no tossia.
Dona sola, amb veu rugosa,
que ens regalava somriures,
feta amb el temps
a les buidors ancestrals.
Havia pres el sender
que va donar-li la força
per mantenir els peus en terra
i proclamar-se, solemne,
dona senzilla i propera.
Amb el temps vaig adonar-me
que aquell camí que mostrava
era un refugi perfecte
per acostar-se a la vida
des d'una visió objectiva
per a la pròpia existència.
Aquell tro que vaig percebre
amb els ulls físics del cos
ara esdevé menys matèria
i pren un sentit immortal.
Uns altres ulls que naixien
em permetien entendre
imatges que s'amagaven
més enllà del que es percep.
De poeta a poetessa,
connexió invisible:
en aquell temps tan lluny
i ara tan a prop.



Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013

27 de setembre de 2018

POMPEU FABRA: IMPRESSIÓ

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.



p. 25

MIQUEL ARIMANY

Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

26 de setembre de 2018

Què seria la vida

Què seria la vida
sense la presència
alegre dels geranis
o les flors minúscules,
els petits estels
de l'esparraguera,
el rosa càlid
de les clavellines,
o la serena elegància
dels papirus?
Són a la nostra vora,
ens acompanyen,
i a l'hora del rec
ens fan adonar
del nou brot,
de la fulla nova,
de la floració
a punt d'insinuar-se
a la vida. Elles, les plantes,
mostren una altra manera
d'existir, sense el neguit,
sense la pressa
del no-viure, per voler
viure massa.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

MÉS COMPRENDRÀS

Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
                        Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir  sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances 
sense neguit.
                     Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.



Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

25 de setembre de 2018

HOMO LUDENS

Crees ciutats sostenibles
mentre desfàs la meva.
T'acompanyen els genolls atrinxerats,
les passes perplexes.
Et preguntes si ja no hi podràs passar.
Gradues en tubs d'assaig
la intensitat de les dades
que processes
com a prova irrefutable
que has deixat coses
amb el teu caràcter als meus carrers.
¿Fem que no ens coneixem,
i ens coneixem?
¿Fem que diem ets a casa teva,
abraça'm, per a què estan els amics?
¿On ets i què fas ara i quina roba portes
i si penso en tu, sents el gest?
I què hi fas a casa amb un senyal de trànsit?
Fes de la meva una ciutat sostenible.



Esther Albert. Ariadna, o, El senyor Q. 2000

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.

I dins de l'aigua no s'hi fa mai vespre;
la lluna sempre hi és, endiumenjada,
i les algues s'apaguen i s'encenen
mentre passa la llum sense mullar-se.
Hi ha sigut sempre, el riu, deixant empremtes
damunt l'ombra estantissa que l'albada
esgrafia amb burins en cada cercle
que hi traça una libèl·lula. De tarda,
arrigolat de pètals de ginesta,
vol fer-se l'adormit i es mou amb mandra
i es para a fer petons a les cireres
que li diuen adéu des d'un marge.
No fa soroll. A voltes el segresten
ramats de boires flonges, s'emmascara
de grisos argentats i es desespera
perquè no sap si sóc a tocar de l'aigua.

Al voltant de la casa, un invisible
rierol, blanc d'estany, s'ha fet de vidre.



Josep Fàbrega i Selva. Escrit amb pinzell, 2015
Pr.: Jordi Manent


24 de setembre de 2018

Descans

S'insinua el bri de vent
en les fulles temorenques
de rovell.
Quan el verd
                     i el blau
mouen lleument
les parpelles
es dreça 
             menut
el rogenc.




Núria Cabré Castellví. Compassos per a l'oblit, 2004

22 de setembre de 2018

De la llibertat?

Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.


p. 33

Clementina Arderiu, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX, 1999

17 de setembre de 2018

Terra

La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
    La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.




Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018




16 de setembre de 2018

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

15 de setembre de 2018

A un amic...

Amic meu que ets allà
on sempre és primavera,
i tens flors tot l'any
al teu voltant.

Hauries volgut estar més temps
entre nosaltres,
no va poder ser...

Els teus ideals de volar
et varen truncar la vida,
una vida plena d'il·lusions...

Ara saps bé
que no tenies el do de volar,
però de ben segur que ara tens aquí
la felicitat!



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Bescanviàvem

Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.



p. 69


Joana Raspall. Solcs, 2018
Il.: Conxi Rosique

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.


p.23



Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger, 2012
Pr.: Gemma Gorga

Llibreter, llibrepensador, llibrívor

Il·lustració del llibre: Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant el que farem quan serem grans), 2013  Il.: Cristina Losantos ISBN: 9788498835458  per Teresa Grau Ros
Quin gust, devorar llibres!
M'alimenten com si fossin queviures!
Si estàs llegint, ¿no vibres?
Així m'agrada viure:
¿no trobes que llegir ens fa més lliures?



Il.: Cristina Losantos


14 de setembre de 2018

VENIM DEL BLAU

VENIM DEL BLAU
i anem cap a un blanc
cada vegada més blanc.

Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.

I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,

com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.


p. 36


Gemma Gorga. Diafragma, 2012
Il.: Joan Ramell

On és el meu país?

On és el meu país?
No tinc herència

a la tardor
arrossego el bosc
darrere meu
com un ramat d'elefants
sense ullals —
Posseeixo només
un barret negre
i un fuet


(Traduït per a aquest blog)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Wo ist mein Land
ich habe kein Erbteil

im Herbst
zieh ich den wald
hinter mir her
wie eine Elefantenherde
ohne Stosszähne —
ich besitze nur
eien schwarzen Hut
und eine Peitsche

(original)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Où donc est mon pays
je n'ai pas d'héritage

en automne
je traîne la forêt
derrière moi
comme un troupeau d'éléphants
sans défenses —
je ne possède qu'un chapeau noir
et un fouet

(Tr.: Andrée Sodenkamp)


Luxembourg, p. 326-327



Anise Koltz, dins,

Une Europe des poètes, 1991
Ed.: Bernard Lorraine
Il.: Gabriel Lefebvre


Copenhaguen

Nordatlantens brydge (Copenhaguen) per Teresa Grau Ros
Lluny
tot es torna fàcil
com quan convertíem
els iogurts en telèfons
amb només un fil.

Lluny
mai hi ha un blau al cel
tan intens
com on tot comença.




Carla Fajardo. Forats, 2018