Indicis

Una cosa demanaria

A vosaltres

Que no m'entrin a casa
Pot ser?

Sense avisar-me abans

Oi que sí?

Moltes gràcies per endavant!

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Dissabte 11

                Hi ha tanta pau
                   M.-M. MARÇAL

                      

De tot aquest viure tots tres
i de brenar pa amb xocolata,
de les cançons i melodies
que les cantem perquè tu cantes,

  de tota aquesta mandra vella
que ara et fa mandra i t'és amiga,
n'hem fet aquesta estona d'ara
que ho omple tot, i és tan petita
que ens la sabem tota sencera.

 No fèiem res i ara fa solー
i ara uns pardals venen a veure'ns.

Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 45

Notes de Jaume Coll Mariné.

Premi Carles Riba 2025.

A la terra, amb afecte

llegim les notícies, nosaltres
comptem el nombre de morts, nosaltres
mirem la televisió i els incendis se'ns empassen, nosaltres
aguantem la respiració dins el tifó, nosaltres
migrem cap a la frontera i ens diuen que tornem al lloc que crema, nosaltres
ens enfonsem a la sorra, nosaltres
presenciem com la grava s'esfondra sota l'aigua, nosaltres
mirem d'agafar els mobles que giravolten dins el cicló, nosaltres
enviem salutacions cordials a les inundacions, nosaltres
estem connectats de manera terminal, nosaltres
ens refiem de la tecnologia per lligar-nos a la terra, els uns als altres, nosaltres
nosaltres som estranys coneguts, nosaltres
interpel·lem països rics que contaminen, nosaltres
ens creiem les seves promeses de reduir les emissions, nosaltres
votem els líders que prometen liderar, nosaltres
exigim el mínim, nosaltres
resem pels qui no tenen casa mentre nosaltres
mengem nyoquis sota teulades amb panells solars, nosaltres
ens quedem enrere mentre ells innoven i ens passen al davant, nosaltres
assequem totes les aixetes, nosaltres
fonem les glaceres en nom de l'expedició, nosaltres
veiem unes guerres més mortíferes que les altres, nosaltres
estem al dia del que fan les kardashian, nosaltres
passem fam mentre diem que ens menjarem els rics, nosaltres
explotem davant dels ulls de déu, nosaltres—

Kolema Putuma

Traducció de Jordi Fité.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 91

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha

Les branques s'arrufen

      «M'abelleixen quatre coses
        ーqui prou les sabrà lloar?»
                 MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.

Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.

Abraçada pel fang,
el món em parla.

Jo, m'entreg a la paraula.

De: #sospita

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

Viure i veure

Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
                                                                                    abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.

Bewketu Seyoum

Traducció de Jordi Fité.

Text en amhàric i català.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Les campanes

Assaborint l'hora tranquil·la,
he reposat en el coster.
Cada encontrada té sa vila
i cada vila son cloquer.

Totes les tintes llunyedanes
fan en la serra una blavor;
totes les veus de les campanes
una melòdica remor.

Sons de cloquers qui s'harmonisen
escalonats pels quatre vents,
com a gegants qui profetisen
damunt els pobles indolents;

par que en el terme divisori
de les tenebres i la llum,
diuen el salm recordatori
de nostra vida que es consum.

L'himne de pau als qui reposen
en el reialme de la mort,
si ofèn l'orella dels qui gosen,
als qui sofrim dona conhort.

No la planyeu eixa diada
als qui ploram sers enyorats,
perquè ella fa menys desolada
l'ombra on jauen els finats.

Pertot arreu, l'alta harmonia
aixeca esbarts de pensaments,
i an els finats fa companyia
la recordança dels vivents.

Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 73-74

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.

La brida

Meno un carro
amb dues eugues desbocades:

l'escriptura
i l'ocupació que em dona menjar.

Una se m'escapa.

Trigaré una vida
a descobrir quina ha estat.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022. P. 65

Premi Miquel de Palol 2022.

Pòrtic d'Antònia Vicens.
Epíleg de Dolors Miquel.

Planeta

Boca al mugró,
mà neta al pit
que el toca,
com si explorés un planeta.

De: Mares Mart

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 108

Veu de dona

                   A Fina R. Palau

Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.

Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.

Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.

I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Veles

Dues veles, tot just i de sorpresa
nades en l'horitzó, mentre els ulls bada,
clars, el matí del món en el meu rostre,
un temps d'albada de bell cop instauren.
I si a un lleu joc em reduí el silenci,
com un vel d'aigua enmig de dues pedres,
em bastava només, per fer-me càndida
la vida, aquell parell aeri d'ales
entre dos cels aparegut de sobte.
El passat s'exilia, S'esvaeixen
dols antics del meu cor en aquesta hora,
com la sal dintre l'aigua que s'arrissa.

Aldo Capasso

Traducció de Tomàs Garcés.

Es troba en el llibre:

De Leopardi a Ungaretti : un segle de poesia italiana en versions catalanes de poetes-traductors. 2001. P. 348-349

A cura de Gabriella Gavagnin.

Traducció de Tomàs Garcés.

El Port de la Selva

Al Port de la Selva, d'arreu es destria
la mar que conjuga els grisos i els blaus,
S'Arnella i la Lloia tanquen la badia
on baten les ones i dormen les naus.

Sortim mar enfora, vers la Tamariua,
-la mar hi fa ondes, l'escuma serrells-
segueix la Cativa que el sol encaliua
i l'aiguamarina de cala Fornells.

Són guaites o patges de cala Galera
l'illot del Marquès i el del Bergantí,
més enllà Talabre i la Tavellera
a les ones donen mortalla i coixí.

La barca s'endinsa envers cala Prona,
a cala Sardina no hi deixa record,
a la del Molà reposa una estona
toca Galladera i retorna a port.

Les cases fistonen la riba i la platja,
d'altres, atrevides, pugen pel serrat,
la calç les abriga i els ret homenatge
amb el blanc insomne de la castedat.

El moll d'en Balleu, donava sortida
als vaixells mercants, i als llaguts repòs;
i dins Port de Reig, amb justa embranzida
els braus pescadors calaven l'Art Gros.

Si el vell monestir, vençut, no l'empara
com abans solia, no en perd el costum
la Selva de Mar que li va ser mare
i encara l'abriga amb la seva llum.

Ones i gavines, vinyes i oliveres,
la mar i la terra, la fruita i el peix,
barques a l'encesa i veles lleugeres
i a cada alba nova el Port que reneix.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 92-93

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Clam per Barcelona

La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...

Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.

Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.

No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!

                                                                  2023.

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Sang

Jo tenia la carn tèbia
com la llet de l'àvia,
els pits de mel i mató,
un ventre solitari, sense pinyols,
i un cor que em pesava com un fill.
Se m'obrien clivelles a les venes
cada cop que bategava.
I l'olor de la sang atrau els taurons.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 39

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

En la dolçor

En la dolçor del pètal
i les ditades de núvols gris i malva,
ben en silenci
sento les veus de l'invisible.
Un foc antic que malda per volar
m'arrela arran de mar.
Desabrigada, espero noves hores
mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 11

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

La bota

    En homenatge a les víctimes de la dana
    de l'octubre del 2024 a València.

On són els peus que un dia van calçar-te?
On és el riu que embolcallava colls?
On és la veu capaç d'enllustrar un salze?
On és l'amor que abrivava l'amor?

On van les flors vestides com espases?
On van els camps negats pel desconsol?
-On vas, amic, surant entre les canyes?
-Busco repòs al llit dels sequiols.

S'ha fet la nit al fons de les sabates.
Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,
parlant tot sol mentre l'aigua m'assota
com un bergant que flagel·la un ninot.

La mort bressa un llençol que no ens enganya
quan sembra les roselles de la son:
som l'últim episodi d'una bota,
som l'última pestanya del record.

(Inèdit)

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 78

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha

La casa

Deixem que l'herba creixi pels camins
i esborri el pas del vianant cansat.

Tot el que és bell incita a la bellesa.

No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota
la immensitat del voler i el desig
de fer-lo perdurable.

De nosaltres depèn que el pas del temps
no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres
i que l'hoste que els anys anuncien no trobi
la casa abandonada, i fosca, i trista.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021. P. 43

Pròleg de Salvador Espriu.

Casa teva

«En algun lloc, la lluna dorm sota els ponts.»
                                               Agustí BARTRA

 

Casa teva era un camp de batalla;
il·lesos i ferits compartien taula.
I la pica plena, com la lluna.

De: Volen ombra.

Montse Aldrufeu Vinardell. He esponcellat els versos com si fossin dàlies, pare. 2022. P. 83

Il·lustracions de Montse Aldrufeu Vinardell.

"Un pròleg de parets blanques, eixides i pètals" de Teresa Pera i Hospital (Vilassar de Mar, agost del 2022). P. 11

Primavera

Fràgil
és el que teixim,
el que nuem
el que fem nostre.

Som fràgils
i ens pertany
tanta feblesa...

Podem envalentir-nos
i fer-nos còmplices,
els uns als altres,
d'aquest mirall
de cossos joves.

Sabem
que demà, plegats,
voldrem retenir aquelles flors
que moriran
a les acaballes del seu cicle.

Rodolarem, després,
per tots els camins possibles
fins a perdre'ns en l'oblit.

De: Abstraccions.

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016. P. 28

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí.

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016.

L'eternitat selectiva

«Creu-me, t'estimaré eternament»
li repeteix a cada instant la mort
a l'eternitat

i ella, protestant
per aquesta desgraciada certesa

Ah, tant de bo mentissis!

la maleeix.

De: Ens hem traslladat al costat (2007)

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 275

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

"Una gota de calmant en un oceà de tristesa" de Kikí Dimulà. P. 13-15

Edició bilingüe.

Prefigurant

                  Qui sap?

Jo diré, jo diré, jo diria
      si avui fos el dia:
     «No temo la nit;
que al matí Déu m'ha estat a la vora
      -benastruga l'hora!-
   i m'ha beneït.

Ja no soc la donzella poruga
    que cerca l'espluga
per fer-s'hi un caliu;
soc la dona que es sent tota forta
     al pas de la porta
     i guaita i somriu.

Jo voldré, jo voldré, jo voldria
     que ja fos el dia
     i en ser l'endemà,
per fer tal com l'infant que la mare
     deixa i dubta encara
     si sap caminar.

Com l'infant que en llançar-se vacil·la,
    i son ull vigila
    si troba un company:
i en haver-lo, sa passa és segura,
    i ja no té cura
    de tort ni de d'any.

Jo seré, jo seré, jo seria,
    en ser ara el dia,
    com nau en el port,
que al record de passades tempestes
    tem noves conquestes,
    i pensa en la mort.

En la mort que fa poc jo burlava
          -que no l'enviava
          pas Nostre Senyor-
i pressento a la joia més pura
      un «Sempre no dura:
      la mata un dolor» .

Que no sé què faré ni diria
       si avui fos el dia.

                     1915-1916

Cançons i elegies. 

 Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica  1913-1972. Ed. 2026. P. 36-37

Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII

També es troba a:

«I aprenc a dir que no» 

Empoderament

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 67,73 i 74

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Com que som

Com que som
una poeta sènior,
no sé a quina fila
em tocarà anar,
si a la que van
directament al forn
o a l'altra.

De: Xampú xampany

Antonina Canyelles. Xampú Xampany. 2025. P 127

Portada: Helena Tarrés.

Casa

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.

Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.

Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.

És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar 
     amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Llegir

llegir amb els ulls clucs els teus mots
escrits amb lletres de coratge
amb rimes xifrades
en la tinta invisible
en els mots de cada dia
i dels més indefensos.

          16 d'abril-2 de maig de 2020

—————————————

les yeux fermés lire vos mots
écrits en lettres de souffle
en chiffres de rimes
dans l'encre invisible
dans les mots de tous les jours
et des plus démunis 
        
          (16 avril-2 mai 2020)

De: El temps dels arbres (2019-2020.

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 83

Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.

Tinc la paraula en la natura

Tinc la paraula en la natura

Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques

no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Voldria dir

Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.

Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.

Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.

Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,

del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.

Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.

De: II. Els símbols sòlids.

Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36

Imatge de la coberta: El Bosch.

Premi Festa d'Elx de poesia.

Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.

Com l'oculta flor d'un cactus

 De les dones com nins surten,
 flamarades sortiran.
           JOSEFA CONTIJOCH

Des que em vaig obrir de nit
com l'oculta flor d'un cactus
i vas treure el cap de dins
del silenci de les aigües,
penso més en el futur
i en aquest món desbocat
de tot fre corrent al trot
que cavalca vers l'abís,
el desordre dels estius,
la natura escopetada,
l'edat fosca. La barbàrie.
Tu, capoll de papallona.
Jo, filat d'alta tensió.
T'he parit i això és salvatge,
també electrocutador
com un crit de matinada,
com la llengua dels llampecs.
També una revolució
i no l'acte resignat
—posat dòcil de xaiet—,
on tenia por de caure.
Tu, voliana voladora,
jo, flameta crepitant,
farem del nostre devora
un despertar groc flotant:
groc que enllumena i encén,
groc de guspires, centelles,
com un gran eixam d'estrelles
dins d'aquesta nit tan negra
que resplendirem arran.
De les dones, com nins surten
cuques de llum. Volaran!

De: Animares

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 87-88

Benvingut

Tu, ple d'anhels, trepitjaràs la terra
quasi sense ungles. Nosaltres serem
sols les petjades que t'han precedit.

Tu t'aventuraràs per senders màgics
amb peus descalços. Nosaltres serem
el recer de la mà i de la carícia.

Tu mesclaràs la pell neta amb el fang
dels altres homes. Nosaltres serem
l'aigua fresquíssima per al repòs.

Tu grimparàs per arbres sense escorça
per ser un poc lliure. Nosaltres sabrem
que és ben bé això i que ens has de deixar enrere.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 97

Pròleg de Feliu Formosa.

Auba

Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.

Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56

Tornarà l'alegria

Tornarà l'alegria. I aquella
                                     escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.

De: #quadern de branques

Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53

Ancoratge

             Nàufrag de sorra i palmeres,
              Anna Garcia Garay

Nàufrags de la nostra illa,
sotgem l'horitzó en cerca
de qualsevol vaixell pirata
que ens vulgui ancorar
a un grapat de sorra i palmeres.
Ens preguntem, però,
si serem capaços d'estimar
un nou bocí de terra o d'oceà
lluny de la nostra barca.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 75

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.