Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

05 de desembre 2021

Castellers

       Cada home duu un carreu
       per la torre més alta.


Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d'anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l'etern.



Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos: Olga Xirinachs

Inici

d'haver sabut
que tot era senzill
m'hagués parit
a mi mateixa


Rosina Ballester. Carta tancada. 2021 

04 de desembre 2021

Infant

Prop teu, infant, la nit
de desembre constel·la
el seu fred i tenebres
baixes.

Una fada d'argent
et guarda de la por
que mou l'única fulla
de l'arbre.

Amb l'esguard faig florir
l'ombra del teu bressol.
La nit benigna plora
la neu que no fa caure.

Ve l'estel de cotó
que el teu front necessita.
Rodolen pel silenci
boletes de mimosa...

Brilla a les meves mans
el menut colibrí
del teu somrís...
Oh infant teu i meu!



Agustí Bartra. L'arbre de foc. 2015

Ed.: D. Sam Abrams

Ara!

M'he desfet de flonjors
i és acerada i nua
i pura com la daga sense estrenar,
la idea que performo.

Fins tinc por de tocar-la;
no fos que un gest poc hàbil
la convertís en arma feridora.

La sento en mi, borbollejant en créixer,
com una deu que vol deslliurar l'aigua,
i sé del cert que per a contenir-la
ja no tindré prou cos,
ni, ai!, per dar-la als altres, prou paraula!


1979


De: Vivències [Obra poètica inèdita]


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pr.. Carles Duarte



Pleniluni

Entre les mans em creixia el seu rostre.
I fou la meua pau
sentir que ser mortals és la presència
atzarosa de dues galtes tèbies
en pleniluni d'un instant
submergit als palmells.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

30 de novembre 2021

Després de la tempesta de neu

Calma de després de la tempesta,
quan arriba a tot el volt la pau.
Sento veus, en un moment d'espera,
veus de la canalla, riu enllà.

M'erro, m'equivoco tal vegada,
dec ser cec, o m'ha marxat el cap.
Com de guix, com una dona blanca,
tot d'un cop, l'hivern, a terra, cau.

Des de dalt, el cel veu les parpelles
closes, mortes, amb admiració.
Tot és neu: el pati i cada estella
i, en els brancs dels arbres, cada brot.

Glaç al riu, i el pas, la plataforma,
bosc i vies, rasa i terraplè,
tot fixat en formes portentoses
sense arestes, sense res malmès.

I de nit, al trenc d'una alba nova,
surts del llit d'un salt i, mig despert,
proves d'encabir-hi, en una estrofa,
al damunt d'un full, el món sencer.

Com van ser esculpits troncs, soques i arbres,
i al voral del riu tots els matolls,
vols escriure el mar de les teulades,
la ciutat nevada i tot el món.

1957



Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente

Pr.: Ivan Garcia Sala

Carrer de Sant Francesc

Aquella botigueta tan festosa
que tenien els pares fa molts anys
en el carrer, ーavui de Santa Claraー,
era l'encís de tots els seus afanys.

Per a tothom tenien simpatia
i l'amistat era el seu gran tresor;
potser més que aleshores me l'estimo
i la guardo amb tendresa dins el cor.

Carrer de Santa Clara que un jorn era
carrer de Sant Francesc, suau i humil
com el Sant del seu nom, amb una clara
llum com la dels matins del mes d'abril.

Guardes de mi, amb les primeres passes
les caigudes que solen fer els infants
quan surten al carrer, i amb poca traça
s'arrosseguen per ell de peus i mans.

El carrer on jugava amb les amigues
que de grans trobaria de bell nou,
rosses i cimbrejants com les espigues
que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria
per altres encontrades i carrers,
però sempre el record de la infantesa
ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no és ferma nostra passa
ni amb força no estrenyem les nostres mans,
quan penso en el carrer de Sant Francesc
evoco tot l'encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança
d'aquell temps innocent i primicer;
i torno a ser de nou l'infant que reia
amb totes les amigues del carrer.


Agustina Rexach, dins,


Ed.:  Narcís-Jordi Aragó
Il.:    Mercè Huerta



Paraula

La paraula refà
un món perdut. Conjura
ombres, ecos somorts,
i els eleva a presència
immediata. Tornen
els cossos que estimàvem
ーamb una lluïssor
d'aigua enllunadaー, els dies,
trenats, en el record,
com gallardets als pals
d'una nau fugissera...

Poesia: misteri
d'uns mots, que afaiçonem,
amb delit, en la calma
nocturna, noms que tenen
l'encant pur de la forma
o ーcontrapunt secretー
el ritme de la música...
Ambigua descoberta
de l'amorós designi
d'uns cossos, que abracem,
nus com l'aire, en la festa
dels somnis, raïm negre,
òrfic delit, paraula!



Jordi Pàmias, dins,


Selecció de Carlota Casas i Pep Paré

Il.: Carme Solé Vendrell

28 de novembre 2021

En arribar al llac

En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.



Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021

VI Premi Miquel Bauçà 2021

Sonet

Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.

Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.

Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,

delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.


Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Quotidianitat

Cada dia dibuixo una estrella
de cinc puntes, feta d'un sol traç,
com si fos un conjur o una màgia
que em domina i obliga la mà.
Només sé que no puc evitar-ho;
i és com si fos un símbol de pau
que manté dintre meu una calma
de mar plana i claror de cel blau.

2004


De Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pr.: Carles Duarte

27 de novembre 2021

Laberints de sal

Un llit de cel s'estén fins als confins
líquids de tanta llum que es vessa, nua,
damunt del fang en què la vida arrela.
La llacuna és l'almosta primigènia
on, lenta, es va gestant la immensitat
d'aquest mar dolç de riu, dels laberints
de sal d'un delta orfe d'alfabet.



Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il.: Esther Varo
Pr.: Vinyet Panyella
Epíleg: Israel Clarà

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

20 de novembre 2021

La marieta

Una marieta,
llambreig de robí
troballa atzarosa
al mig d'un jardí.

Sis potes l'encasten,
la joia brillant;
l'herba l'encobria,
vermella i llampant.

De tant que m'agrada
la vull atrapar;
jugant me la poso
al palmell de la mà.

Per sempre a tothora
poder-la admirar,
a dins d'un flascó
la voldria tancar.

Però ella, que és llesta,
em fa pessigolles
i, quan no m'ho espero,
arrenca a volar.


El gripau Estanislau i altres poemes. 2017


Il.: Clara Codina i Bacardí
Text: Montserrat Boldú i Mayor
Papiroflèxia: Susana Bacardí i Mayor

16 de novembre 2021

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.



Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt

14 de novembre 2021

Plantar sobre la terra

Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.


Montserrat Abelló, dins,

Paraula encesa : antologia de poesia catalana dels últims cent anys. 2012

Ed.: Pere Ballart i Jordi Julià



Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.


Josep Carner. Poesies. 1991

Il.: Francesc Artigau

El fred

           Per a Josep Maria Sala Valldaura


Molí del pont
─engranatges quiets,
aigües d'oblit─.
A la peanya hi creixen
brancatges poderosos.


Nota de l'editor:
Per voluntat expressa dels autors d'aquest llibre,
els poemes es presenten per ordre alfabètic i 
sense esmentar-ne l'autoria.

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

La salut

Tot nen ha de tenir
una vida molt sana,
i una salut ben adequada.
Un nen no es mereix
cap crueltat
ha de viure amb felicitat.

La salut és molt important
per a viure fins a ser gran.
Recorda, la salut i la vida
és el més important
per al dia a dia.



De Dret a la supervivència


Poema col·lectiu, dins,

Un vaixell ple de poemes = Un barco lleno de poemas = Un barco cheo de poemas = olerkiz beteriko itsasontzia. 2008

Ed.: Gisa Mohr, Esther Puig

L'estiuet de Sant Martí

                                          A qui pateix la guerra


Escapat d'una guerra sens fi,
un novembre plujós i glaçat,
tremolant caminava en Martí
amb la capa, només, de soldat.

I, quan veu un pobret mort de fred,
mitja capa li dona i li diu:
«Repartim-nos l'abric, germanet;
que ajudar-se fa escalf com d'estiu.

»I ja sé què faré, ¡ara ho veig!:
llanço al cel el meu tros: la meitat,
¡i així els núvols se'n van a passeig,
surt el sol i l'estiu ha tornat!».

I les gotes banyades pel sol
fan un arc: un somrís capgirat,
¡violat, indi, blau, verd i groc,
i taronja i vermell per la pau!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic. 2019
Il.: Montse Tobella

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.


Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

Cada llengua

Cada llengua és un pont, però el nostre perilla
i poca gent el creua.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Il.: de la coberta: Llorenç Pons Moll

13 de novembre 2021

Aiguamolls

Els joncs esplomissen les seves faixes
al gerber del rec. La fresca pren protagonisme
a la closa de les Gantes; pretén coronar
una primavera que s'avança salabrosa.
Les ninetes del capvespre es claven
exhaustives al clatell, filtren els raigs de la
verema del dia fins a deixar-los ben reblats.
Detergir l'honradesa dels xipolls és tant
o més necessari que l'aire respirat.

El rei s'emmiralla enlluernat.


Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Pr.: Núria Esponellà
Il.: Sònia Estévez

les estacions

hi ha els comiats i els adeus
com un vol de papallones grises.
hi ha els solitaris enmig de la gernació
i els porucs en busca de recer.
hi ha els brics de vi roig els dies de pluja,
hi ha uns ulls que potser esperen
ajaguts en algun banc o potser
miren com s'acosta la fi del trajecte.
i tu que passes i mires
l'aire que embolcalla
cadascuna de les mirades
que esperen o que llisquen
sense esperar o vagament esperant
alguna cosa o algú.
i tu que saps
que no esperes, sinó que passes
de mirada en mirada,
d'estació en estació, sentint sobre la pell
un picar tènue de gotes de pluja
o de gotes d'instants que et plouen a sobre
i que hauràs d'eixugar amb les mans,
amb els records, amb un gest
que t'acoste a aquesta mirada
que llisca d'estació en estació.


Anna Montero. El pes de la llum. 2017

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

La saleta

                  Per na Mercè Massot


Redós plaent: «l'amor, l'amor, l'amor»
hi troba flors hivern i primavera,
la pàtria mallorquina hi fa claror
amb l'oli de l'antiga llumenera.

                       Febrer de 1944



一一一一一一一一一一一一一一一


                 Para Mercè Massot


Lugar de paz: «amor, amor, amor»
halla flores de invierno y primavera,
la patria mallorquina da claror
con aceite de antigua cantileja.

                      Febrero de 1944




Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006


Tr.: Jaume Pomar
Pr. i selecció: Sebastià Alzamora

12 de novembre 2021

La Devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,
Devesa, ja finaren les estivals rialles;
tu reses al novembre pels hèroes defensors
i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,
ressonen funeraris els esqueixats tambors;
els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;
desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.
Et ve una esgarrifança mes gran que de victòria.
En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,
i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes
majestuoses, s'inflen  en nuvolades d'or.

Josep Carner, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.:   Mercè Huerta



11 de novembre 2021

Desfici

Ja hem sopat.
Però ha hagut d'anar-se'n.

Què és el desig
que m'ha fet rosegar els pinyols de les olives
del seu plat.



Manuel Forcano. Llei d'estrangeria. 2008

07 de novembre 2021

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.
Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

04 de novembre 2021

benedicció

trobaràs la llum
entre les arrels del temps.
et buscaràs al cor
de les paraules
i et trobaràs
dins del darrer revolt
de la teua ànima.
la terra per a tu
estendrà l'ordre infinit
dels seus camins.
seguiràs els camins de l'ombra
i de la mar.
trobaràs el temps on naix la terra,
on moren els somnis.
miraràs l'horitzó
i a les mans et floriran els dubtes.
seràs gran i et faràs petit
quan caiga la nit.
els crepuscles per tu
cantaran amb la veu fonda
dels volcans.
sentiràs la solitud del cel
i l'alè tèrbol de la terra.
sentiràs el silenci del cel
al cor de l'home.
sentiràs la llum del cel
al cor de l'home.
sentiràs l'aigua profunda
del cel al cor de l'home.


Anna Montero. El pes de la llum. 2007

02 de novembre 2021

Arquitectura

Quan tota era desfeta com una casa
erosionada pel temps i les pluges
la meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu.
Gràcies al teu recer,
al ciment de la teva confiança,
al teulat de la teva amistat,
a la llum de les teves paraules,
i a l'arquitectura i plànols
que veig reflectits
quan miro els teus ulls.

Quan tota era desfeta
he tret les pedres del camí
per refer la meva, la teva casa,
ara més sòlida, més segura.



Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998