Illes Cíclades

Un vent frenètic
s'enduia les illes. En una onada blava
la cítara d'Apol·lo

les va assentar.

De: I Brilla en la foscor

Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 79

Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.

Artesana

En els tallers sense llum
hem fabricat ocells
que no canten
estels que brillen
però no volen
a la velocitat
en què cau la llum
a la gola
del foc delicat amb què treballem.
Pensava que havia descobert
un kit de supervivència
soterrat
al cor de la lluna
pla i resilient com tortugues
una capsa de carei
suspesa
a la boca de la foscor
amb gravats precisos i improbables
esculpits a la closca
i la carn tendra a sota.

No vaig reconèixer
la forma
del meu propi nom.

El nostre cobrellit
és una flor de mitjanit
que arriba
ben avall
fins al terra
és allà
on el teu art es revela.

  Part III

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024. P. 127-128

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Glossari de noms africans utilitzats en els poemes.

Bibliografia.

Sobre la bondat

Que bo
que els núvols viatgin com ho fan,
com els vestits llargs dels àngels
de la nostra imaginació,

o que s'amunteguin per esqueixar-se després
en ofrenes cícliques,
i que bo
que els arbres ombregin els ocells pacients

sota les fulles espesses,
i que bo que al camp,
al matí
l'ocell roig es torni a divertir, la gola plena de cant,

i que bo
que els foscos estanys, de nou frescos,
mostrin les copes blanques dels lliris
com si cadascun fos un ull que mira cap amunt,

i que bo que el petit xarxet alablau
hi vingui nedant, content com sempre,

etcètera, etcètera.

Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció i pròleg de Corina Oproae.

Text original en anglès i traducció en català.

Tankes a Maria-Mercè Marçal

  I

De l'injust oblit
pertinaç guaridora.
Al desert cremat
de l'eixuta memòria
hi portaves la pluja.

II

Algú del futur
farà recer a l'ombra
del teu brancatge
no de llengua abolida
ans de llengua regada.

Josefa Contijoch

Es troben en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 156

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Els putxinel·lis

Fan, fan, fan
els petits putxinel·lis
fan, fan, fan.
fan tres voltes i se'n van.

Nota: "Els putxinel·lis" es cantava per a fer bellugar i accionar les
manetes dels nens com si fossin titelles.

Actualment seria vàlida de la mateixa forma.

Cançó infantil 3-4 anys.

Virolet Sant Pau : cançons populars catalanes per a nens i nenes de 2 a 5 anys : seleccionades
i adaptades per Montserrat Busqué i Barceló. 2008. P. 31

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Harmonitzacions: Joan Figueres.

Veus: Nens de l'Escola de Música de la Garriga: Miqui Giménez, Roser Cabacés, Joan Figueres.

Pròleg a la primera edició: Ireneu Segarra.

Cançó nocturna

(Fulbe)

El cel s'enfosqueix
com un cotó fluix tenyit de cendres.
Dels núvols goteja llet fresca.
Udola la hiena, i el lleó,
senyor de la màgia, respon arrogant!
És bo, en aquesta hora plàcida,
xiuxiuejar a un amic de pell clara.

Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999. P. 48-49

Il·lustracions de Ramiro Fernàndez Saus.

Vells murs

Vells murs de pedres
que s'atrauen,
perpètues,
les unes a les altres.

Murs de pedra seca
que ens guien
i protegeixen el camí,
i una successió infinit
de camps d'ullastres i cultius
que entapissen l'illa.

Noemí Morral. Camí de cavalls : Menorca. 2019. P. 84-85

Dibuixos de Noemí Morral.

Penyal

Alta ventura:
saber un coll august
on capbussar-se.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016. P. 65

"Postil·la" i "Notes finals i més dedicatòries encara" de Maria Josep Escrivà.

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Mira més enllà

Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.

Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.

De: III Veu pròpia.

Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025

Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.

Llevar-se

Llevar-se a poc a poc, a l'alba,
anar creixent amb el matí,
respirar igual a la tarda,
reposar en caure la fosca,
restar en pau tota la nit
i despertar-se amb el nou dia:
aquestes són les vint-i-quatre
hores de l'aura a Sils Maria,
i aquest el seu cicle perpetu.

62

Levarsi piano insieme all'alba,
crescere lungo la mattina,
spirare uguale il pomeriggio,
quietarsi quando si fa sera,
aver pace l'intera notte
e risvegliarsi al nuovo giorno:
queste sono la ventiquattro
ore dell'aura a Sils Maria
e questo il suo perpetuo ciclo.

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció; # sobre Fasani i sobre novenaris, d'Antoni Clapés.

# «Com una darrera aventura» La mirada pura dels Novenaris de Remo Fasani. Epíleg de Maria Pertile.

Text en català i italià.

Jardins oblidats

 [...] sembla com si la vida llisqués més fàcilment
           en aquests jardins de preservada intimitat.
                                              Fernando Pessoa

Els ocells saben on són les illes verdes,
les petites clastres ombrives
endinsades en l'insomni
miraculosament amagades
rere les cases antigues,

jardins humils, sense disseny,
closos, silenciosos,
oblidats paradisos de solitud vegetal.

El sol hi entra amb timidesa
-clarors i ombres i contrallums-
el terra humit, les fulles seques
i un desmai de roses entre les heures.

Quan la tarda vespreja, el temps
s'hi detura i s'adorm
lentament
en l'atmosfera
màgica d'aquest silenci.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 175

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

No vella del tot

No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.

Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?

S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.

Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.

XV

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

La noia escriu

 24

La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.

25

Consolen el món
esquelles i címbals.

26

Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.

27

Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.

28

Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.

Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38

Si tot va bé

Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
«Si tot va bé», pensa, «els qui ara són nens
esborraran les negacions». Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les «o». Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.

Mireia Calafell. Costures. 2010

XXXIV Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009.

Pròleg de Màrius Sampere.
Epíleg de Gemma Gorga.

L'hivern del samurai

               Who hateth thee that I do call my friend?
                            William Shakespeare, sonet 149

Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.

Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.

Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».

Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021

Premi Mallorca de Poesia 2020.

Tot s'ha acomplert

Camins que són tota una pasterada.
Jo m'hi obro pas al mig d'aquests indrets.
Com qui fes pans amb llims i glaç, funyint la massa,
m'empantano i avanço pel fangueig.

Hi passa un gaig que crida i baladreja,
per aquest solitari bedollar.
Com una construcció no acabada, incompleta,
el bosc s'aixeca buit, més elevat.

Puc veure-ho, a través de les clarianes,
tot, la vida futura, tot sencer.
Fins la fracció d'una centèsima, tot passa,
tot passa com ho veig, tot s'ha acomplert.

Penetro bosc endins, no tinc cap pressa.
La neu i el glaç s'assenten per estrats.
Com a un ocell, un eco em tornarà contesta;
que tot el món, en pes, m'està obrint pas.

Enmig d'un clap, on l'amarada argila
ha quedat, terra nua, al descobert,
hi piupiueja un moixonet com amb sordina
i espaiant, uns segons, els refilets.

Com qui escoltés una capsa de música,
atentament, para l'orella el bosc,
i va recol·lectant la veu vibrant i fluixa,
i espera pacientment que es fongui el so.

I jo, aleshores, sento a unes cinc verstes
com un cruixir de passes i un ronc greu,
degoteig d'arbres, i la fressa amb què s'esberla
i cau, teulada avall, bramant, la neu.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Text en rus i català.

Llibre

Al recer de les vostres pàgines
existeixo.
La ficció hi transita inabastable
i malgrat tot hi soc.
Qualsevol lletra, una de sola, soc jo.
I totes, també.
L'aire, el sexe, la mort,
                                     la pell,

tipografiada,
enquadernada.
Incunables de pergamí, descatalogats.

De: Dona mosaic.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa.

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.

Un personatge transparent

No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.

Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.

Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107

Traducció de Corina Oproae.

XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".

Text en català i romanès.

S'acosta la remor

S'acosta la remor d'una multitud   fora que siguin
cavalls   corrent per les teulades
sabates   frisoses de tocar l'eternitat
nins morts   amb ocells als ulls
que   les marees escampen arreu
dels meus somnis.

7

De: Tots els cavalls (2017)

Antònia Vicens. Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. 2020

Il·lustracions de Lily Brick.

Pròleg de Jaume Pont.

Qüestionari Suda. P. 71-76 " d'Àngels Marzo i Torres, Josep Maria Rodríguez Cabrera.

Entre les mans

Entre les mans
la vida s'arrecera,
estampa a l'aire
un gest obert de cossos
que s'enllaçen,
la dansa que batega
al ritme de les ones i dels ulls;
s'eixampla el cercle,
es tensa el calendari de les hores,
les mans evoquen
una herència de llum;
el somni inunda la matèria.

Ara tu t'hi incorpores.

I

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

L'àlies delator

La goleta de tres pals
anomenada Orgullosa,
amb veles de ganivet,
cangrea i escandalosa,
transportava canya i plàtans,
aiguardents, sucre i cafè,
xarops, canyella i melassa,
elixirs, cacau i te
de Solella a la Gebrada,
del Festós a Cap Perdut,
de la Serena a Rufagues,
dels Palmerars a l'Eixut...,
per reconfortar les ànimes
i alleujar les prostracions
a la riba desolada
de l'antic Mar dels Dos Mons,
un pèlag de mal esment
entre la gent marinera
-un ens brau i intemperant
d'essència imperiosa i fera-
que fou sobrenomenat,
per possessiu i bregós,
amb un àlies delator:
li deien el Gran Gelós.

Jaume Calatayud. Llegenda del mar gelós. 2024

Pròleg de Sònia Moll Gamboa.

I Premi de Poesia Vila de Vacarisses, 2023.

Eugènia

Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines,
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.

De: Calidoscopi de l'amor

Carles Riba

Es troba en el llibre:

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016. P. 22

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

Versos a Angiola Maria

Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.

Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.

De: Una lírica de circumstància.

Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007. P. 297-298

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

Text en català i italià.

Bresques

Tu no vas néixer,
Sinó que neixes
Mentre passes
De segon en segon,
Sense intentar
Ser allà, quan ets aquí,
O aquí, quan ets allà.
Tu ets la matèria salvada amb coratge
D'una respiració fins a l'altra,
Sense la qual no seríem.
I no som en realitat
Més que restes, formes buidades,
Bresques d'on la mel de l'eternitat
S'ha escolat.

Ana Blandiana

Traducció de Corina Oproae.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 104-105

Abandon

Jardí sense mur, idea equivocada.
Poc a poc existint es configura pur
el límit del desig.
Inclinades les roses sobrepassen l'instant
que el mur de l'abandó conjura.

Rosina Ballester. Violència intervinguda. 2006

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2005.

També es troba en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 133

Editors literaris: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Mentre tu dorms

                                      «Mentre tu dorms.»
                                        Miquel de Palol

Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec

Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一

Während du schläfst
Othello aquí vesteix de blanc
a la casa de la compassió
cambra dos tres dos
mentre tu dorms 一während du schläfst
cent anys estaré en shock
el perill els bolquers

mein Vater 一pare meu
entendre-ho tot en un moment de lipotímia
per no disposar d'una segona vida
per engolir l'horror

während du schläfst

Mentre tu dorms
während du schläfst
et poso els meus guants
pelló únic
Main Vater 一pare meu
per si la teva gelor me'ls omple del que et queda
i de posar-me'ls paeixo
de cop
girar-me com
bloc de sal

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?»

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Herbes

Herba dallada ja so.
Dalt d'un carro viatgera
trontollo per la drecera
i em migraré en un racó.

Jo que veia -i és millor-
fruits rodons de la pomera
i la lluna tafanera
amb sa mel sense dolçor.

Entreveig el que m'espera:
ull irat de masovera
i menyspreu de ca liró.

Soc bri verd i el groc ja em taca,
dintre el ventre d'una vaca
aniré d'un bot i amb por.

I

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008. P.45

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Ens han deixat el crit

Quan no ens deixen res més que les mordasses,
els mots es fan udols en plena fosca.
Ens queda el dret a unes poques paraules
abans que s'alci el sol: mentre som cecs.
Emmudeix el clam i sentim el brunzit
d'un insecte. No hi ha temps de ritmes
acurats. Signe tribal, resta el crit,
sinopsi del poema.

Del llibre Vespres (1978)

Zoraida Burgos

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 59

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Veig una abella

Veig una abella
damunt el romaní.
Olor de mel.

De: Mi

Simfonia d'haikús. 2024. P. 41

Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.

"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.