ーvoluble líniaー
seré menada;
ni si la pròdiga esperança viva
ーcom jo d'antigaー
capbussarà dins una mar revolta
ーdofins i aurores.
Només és cert que a la final clausura,
quan tot acusa,
veure podré com una corda tensa
ma vida feta.
«Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)
Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.
Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025
Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.
Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.
Bruna i blanca Camallera
que dos pobles has unit:
el vell, que s'ha fet petit
i el poble nou que prospera
mentre somrient s'escampa
clar i alegre, cast i nu
dessota el cel que rellu
per damunt la terra campa.
L'estació de joguina
de tant en tant deixa i pren
el cuc lluminós d'un tren
que sobre els rails camina.
Mantens quatre pairalies
avingudes en l'acord
de lluitar contra la mort
que està sotjant els seus dies.
Camallera blanca i bruna
estesa com una mà
que amb l'índex del campanar
senyala el sol i la lluna.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 43
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?
Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany
voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;
podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.
(Inèdit)
De: El Principat
Xènia Dyakonova
Es troba en el llibre:
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58
A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.
Pròleg de Montserrat Abelló.Evocant tots els qui pateixen els horrors d'una guerra...
I
Els verds del teu paisatge
s'han transformat en cendra.
Ni un bocí de rialla enmig de la grisor.
Amb porucs fils de sol intentes de sargir
estrips de sentiments, forats d'absències...
I amb el blau, fet retalls, apedaces enyors
cobrint, a poc a poc, i entre combats,
els solcs de tantes llàgrimes.
Darrere els vidres
miro el teu rostre opac i trist.
I els teus carrers...
Només es veu la imatge d'un ocell
perdut entre la boira.
De: Boires
Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 95
Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.
106
Descric. Menuda
blavor. L'ensostro.
107
Un lloc completa cada lloc:
terra natal, taca que crema.
Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 116-117
Tardes d'opacitats i grisos
reverberen en els silencis.
Freda és la boira que penetra
gorgs inefables en repòs.
Dessota el gel hi neix un so,
sospir simfònic i subtil:
ingravidesa.
De: Hologrames
Alba Badal. El tacte d'un hivern. 2025. P. 63
XVI Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2024.
Els infants dels meus poemes:
una xiqueta que es mira d'amagat el país
un xiquet de sis anys
amb galtes de maduixa
ja tenen prop de quaranta anys.
No en tenen prou amb la màgia
per a nedar segurs a través del son.
Lluiten contra l'excés de pes. Tenen problemes de fe.
Sobretot els agrada eixir de vacances organitzades.
A fora s'està més segur. Entrenadors a l'abast.
Infermers. Psiquiatres. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.
Però inesperadament torna la primavera. Com un anagrama.
En els menús el dia es fa més llarg. Floreixen les roses.
I a la fi la banalitat que tant enyorem.
Un jardí a la boca.
De: Botigues d'animals (2001)
Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 119
Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.
De: doble joc
Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51
Feixos de llum. Coleòpters.
S'esvalota a la corda
verd metàl·lic iridescent
el rei Escarabat.
Donant voltes retorçades
com un vedell.
De: I Brilla en la foscor
Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 75
Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.
Text en grec i català.
Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46
Del romànic al gòtic, quin encís!
Transició perfecta en harmonia
amb els carreus i els arcs on l'art floria
per la virtut d'un eternal somrís.
Perquè la pau divina et beneís,
oh temple!, una suau policromia
de llum junyeix la teva poesia
a l'ombra episcopal de Sant Narcís.
El teu cloquer, com brau marlet, vigila
la Girona abaltida en la tranquil·la
vetustat de sa glòria ducal
i és, tanmateix, la teva arrel tan fonda
que el campaneig ton ànima deixonda
amb una ressonància orquestral.
De: Els temples
Josep Tharrats
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 50
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
Deixa'm explicar-te,
visc un exili ple de records,
de batecs, d'imatges,
delia per trobar la serenor
que pot donar el temps i la distància,
enmig d'aquesta barreja sensitiva
només puc veure com sura
una ànima plena de nafres.
Xelo Llopis
Es troba en el llibre:
Estels de paper : mostra poètica. 2012
Nota: A la portada: Vint-i-un poetes per al segle XXI.
La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.
La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.
#II. El germen
Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50
Epíleg de Raquel Casas Agustí.
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.
Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.
Bel Granya. Mudar de pell. 2016
També es troba a:
«Extirpada de tu, mare»
Relacions entre mares i filles.
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
És una cara lluminosa, silenciosa, tota sola
com una solitud sencera, com una victòria sencera
sobre la solitud. Aquesta cara
et mira entre dues columnes d'aigua quieta.
I no saps quina de les dues et convenç més.
De: Parèntesis
Iannis Ritsos. Poemes de resistència. 2024. P. 167
Traducció i pròleg de Pau Sabaté.
La ciutat esfullant-se
a la gola oberta del bosc.
Mudes, les branques dels cards
s'hi adormen. Funestes com la nit
les conques se m'esquerden.
{ v }
De: Bec de fang
Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021
Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau.
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021
Un vent frenètic
s'enduia les illes. En una onada blava
la cítara d'Apol·lo
les va assentar.
De: I Brilla en la foscor
Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 79
Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.
Text en grec i català.
En els tallers sense llum
hem fabricat ocells
que no canten
estels que brillen
però no volen
a la velocitat
en què cau la llum
a la gola
del foc delicat amb què treballem.
Pensava que havia descobert
un kit de supervivència
soterrat
al cor de la lluna
pla i resilient com tortugues
una capsa de carei
suspesa
a la boca de la foscor
amb gravats precisos i improbables
esculpits a la closca
i la carn tendra a sota.
No vaig reconèixer
la forma
del meu propi nom.
El nostre cobrellit
és una flor de mitjanit
que arriba
ben avall
fins al terra
és allà
on el teu art es revela.
I
De l'injust oblit
pertinaç guaridora.
Al desert cremat
de l'eixuta memòria
hi portaves la pluja.
II
Algú del futur
farà recer a l'ombra
del teu brancatge
no de llengua abolida
ans de llengua regada.
Josefa Contijoch
D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.
D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.
I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.
D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.
D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.
Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42
Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.
Fan, fan, fan
els petits putxinel·lis
fan, fan, fan.
fan tres voltes i se'n van.
Nota: "Els putxinel·lis" es cantava per a fer bellugar i accionar les
manetes dels nens com si fossin titelles.
Actualment seria vàlida de la mateixa forma.
Cançó infantil 3-4 anys.
Virolet Sant Pau : cançons populars catalanes per a nens i nenes de 2 a 5 anys : seleccionades
i adaptades per Montserrat Busqué i Barceló. 2008. P. 31
Il·lustracions de Montse Ginesta.
Harmonitzacions: Joan Figueres.
Veus: Nens de l'Escola de Música de la Garriga: Miqui Giménez, Roser Cabacés, Joan Figueres.
Pròleg a la primera edició: Ireneu Segarra.
Alta ventura:
saber un coll august
on capbussar-se.
De: On pastura l'esperit.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016. P. 65
"Postil·la" i "Notes finals i més dedicatòries encara" de Maria Josep Escrivà.
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.
Fotografia: Natxo Francés.
Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.
Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.
De: III Veu pròpia.
Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025
Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.
Llevar-se a poc a poc, a l'alba,
anar creixent amb el matí,
respirar igual a la tarda,
reposar en caure la fosca,
restar en pau tota la nit
i despertar-se amb el nou dia:
aquestes són les vint-i-quatre
hores de l'aura a Sils Maria,
i aquest el seu cicle perpetu.
62
Levarsi piano insieme all'alba,
crescere lungo la mattina,
spirare uguale il pomeriggio,
quietarsi quando si fa sera,
aver pace l'intera notte
e risvegliarsi al nuovo giorno:
queste sono la ventiquattro
ore dell'aura a Sils Maria
e questo il suo perpetuo ciclo.
Remo Fasani. Novenaris. 2020
Traducció; # sobre Fasani i sobre novenaris, d'Antoni Clapés.
# «Com una darrera aventura» La mirada pura dels Novenaris de Remo Fasani. Epíleg de Maria Pertile.
Text en català i italià.