Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

19 d’agost de 2019

Jardí de nit

Encara hi ha penjolls de cireres 
a les branques més altes
del cirerer adormit.
L'aire escampa el perfum
del gessamí que puja
paret amunt
i tafaneja al balcó.
Un gat negre com el carbó
s'ajeu a l'herba
i mira el cel:
hi ha un núvol juganer
que amaga mitja lluna;
i una constel·lació
d'estrelles anuncia,
per al 10 d'agost,
una pluja d'estels.


Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2015
Il.: Àngels Ruiz

Un glopet d'amor

Un glopet d'amor
    m'ha fugit enllà
sense preguntar-me
    on podia anar.

No em dol; sé que al regne
    de l'inconegut,  
ni l'esquitx més ínfim
    d'amor, no és perdut.



Joana Raspall. Serpentines de versos, 2000
Il.: Christian Ynaraja

girafa

Com que té el coll tan llarg, la girafa
la fruita més alta agafa.
Les altres criatures 
li envegen les altures.
Des de baix diu el xacal:
ㄧQuin temps fa per allà dalt?
I és que en el món zoològic
la girafa fa el servei meteorològic.



Josep Vallverdú. Bestiolari, 2010
Il.: Manuel Cusachs 
Pr.: Pep Coll

17 d’agost de 2019

Tu, la llum als ulls

...
Tu, la llum als ulls i al somrís que es fan
espai entre el cansament; ens mirem
(ja fa anys!) en els núvols, com ho fan
dos que descobreixen 'ens estimem'.



(Fragment)



Stefano M. Cingolani. Ho veig per la veu, 2019


Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Il.: Bruno Rodari

9 d’agost de 2019

SANT PERE DE RODES

Amb vells cristalls rosegues
les punxes oblidades del temps:

la memòria d'una onada
que t'ha deixat el cos tan transparent
i la llum, tan i tan clara,
de les teves naus –els ulls– dels vents.


Maria Josep Balsach, dins,

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Il. i coord.: Josep Gerona

Aprendre a nedar

Capbussar-se en el mar
i sentir l'aigua eixordadora
llepant la pell resseca
que busca oxigen
i anhela superfície.

I amb els ulls grossos
tibar amunt
             amunt
                     amunt
fins a poder respirar
            per fi
                     el poema.



Sònia Moya. Silur, 2019

MIRALL

Allò que és real i el que és irreal
però no impossible esdevenen el reflex
de la societat en què vivim.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

8 d’agost de 2019

L'AFINITAT

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971


Montserrar Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda, 2005
Pr.: Mariàngela Vilallonga
Epíleg: Narcís-Jordi Aragó

Paisatge de sempre

                                    Catalunya




Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.






Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow, 2010
Ed.: Xavier C. Ribot

6 d’agost de 2019

LA POESIA

La poesia, com l'alegria, s'encomana.
        Com el camí, es va fent.
       Com la sang, circula a gust.
 Com el paisatge, t'asserena la mirada.
 Com l'amistat, t'acompanya cada dia.
 La poesia, avui, ahir, demà i sempre.




Assumpció Estarriol i Alsius. Entre tramuntana i garbí : poemes, 2013
Il.: Josep Ministral

Dir que tot és blanc

després d'Alison Watt, 'Drift'  (2015)


Dir que tot és blanc
és ignorar

el gris, el negre i el groc
en els cops

i en les marees que venen
mentre estudies la floració.

He estat atrapada
en la seva navegació, vaig caure cap avall

i vaig tirar cap amunt, sense corda.
He tingut perles a la boca,

em sentia gran, planetària
i m'he vist a mi mateixa, dividida.



(Poesia traduïda per a aquest blog)



——————————————————

Original:


To Say Everything Is White

      after Alison Watt, 'Drift' (2015)


To say everything is white
is to ignore

the grey, black and yellow
in the strokes

and the tides that come,
as you study the bloom.

I have been caught
in the sail of it, plunged downward

and tossed up, no rope.
I've held pearls in my mouth,

felt large, planetary
and I have seen myself, split.



Rebecca Goss. Girl, 2019

5 d’agost de 2019

Impromptu

Quin ocell vull? –L'oreneta.
Quina flor? –El gladiol.
Quin color? –El que té el sol.
Quina veu? –La del poeta.
Quin amic? –El més fidel.
I quin escalf? –La pintura.
Què desitges? –Terra i cel.
Què esperes? –Viure segura
on tinc clavada la rel.




Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó, 2001

venir a viure (tall de poètica)

hem vingut per repetir-vos
la terra, per fer
servir síl·labes i nombres endreçats
per dir de nou el món, per refer
i per servir. per mesurar la boira
i l'obrir i el tancar del cor.
aquesta és la murada
i aquí és que sou.

jo, altrament, sóc un espai
que buida possibilitats,
estret —jo ben prim—
entre un néixer i un morir,
ventrut i emmurallat,
d'altra mena.


Eduard Escoffet. Gaire, 2012

La paraula de la imatge

     III

I que la imatge de la poesia
sigui el vol que transporta
no cap a la mort,
sinó cap a l'eternitat que hem creat
amb la pietat dels humans
entre tots els misteris de la ment.



Vicenç Llorca. Cos de poderosa llum, 2019
Pr.: Antoni Vidal Ferrando

Partenza da niente

A la recerca de la forma,
la paraula
o el moviment,
hi ha sempre el moment previ,
la sístole silenciosa de l'aire,
l'espai entre el blanc i el pinzell,
el so del mot que està a punt de dir-se,
les mans
          del director
                      d'orquestra.

Tot està per fer.

I al buit,
la plenitud més viva.



Sònia Moya. Silur, 2019

Pr.: Mireia Calafell
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

Respira el món

Betula utilis - ssp. jacquemontii - 'Doorenbos' - Himalayan Birch  - 5935 a  Ness Botanic Gardens -  University of Liverpool  per Teresa Grau Ros
«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima
d'un gran arbre que, sense fatiga 
i silenciosament, en governa la vida»



                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)



Respira el món en el silenci de la fulla;el vent,
l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,
la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou
a la mateixa branca
quan s'acompleixi el cicle,
i així, any rere any,
esdevindrà, sempre igual i diversa,
en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,
l'univers bategant.

Més enllà de la llum,
les arrels sense temps,
el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.



Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesiaFebrer 2001, núm. 73-74. p. 25


28 de juliol de 2019

Valldemossa

La poma la més fina
que es pot collir dins l'hort,
és la valldemossina.
Oh, quin plaent record!

Pertot n'hi hagué balquena
dins aquell any fruiter:
només mitja dotzena
omplien un paner.

Quin bé de Déu d'aroma
vagant per l'ombradís!
Semblava cada coma
un tros de Paradís.



Maria-Antònia Salvà. Poesies, 1990
Il.: Pavla Reznícková

Glosar

Quan atureu el temps
—l'instant entre batecs—
amollau les paraules
com qui fa volar l'ànima
en un verset efímer.



Miquel Àngel Adrover. Ara he vist passar una mèrlera, 2019

27 de juliol de 2019

9 poemes per anar-se’n de vacances

preludi

Un dia vam creuar els mots.
L'avançada d'un exèrcit desarmat,
el preludi de les converses
que van venir després
per prendre'ns la veu
i quedar-se a la memòria.
Un dia vam creuar els mots,
sense saber que
des de llavors deixaríem
de ser vies de tren,
carreteres paral·leles,
per tancar cercles
i esdevenir amics i amants
perpendiculars.
La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

La finestra

Que tafanera que és, la finestra!
Tot el sant dia mira el carrer;
sembla que compti la gent que passa
i que vigili on va i d'on ve.

Li ho consenteixo perquè és discreta
i no té el vici de criticar;
i per més coses que vegi o senti
mai de la vida no en parlarà.



Joana Raspall. Escaleta al vent, 2002
Il.: Picanyol

24 de juliol de 2019

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
      amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
      i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
      una papallona
s'hi espolsa les ales,
      i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
      hi escriuen les faules
que cap ull humà
      sabria llegir.
El vent me les conta;
      les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...




Joana Raspall. Versos amics, 1998
Il.: Montse Ginesta

Tot sembla perdre's

Tot sembla perdre's i tu camines
amb runes a les voreres i no entreveus
ni tan sols si pots seguir.
I creus que t'atures però el temps t'espeny.
Per bé o per mal
ets la volva a qui el vent acompanya
i el teu trajecte és el camí.




Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019
Pr.: Joan Callau


IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018

22 de juliol de 2019

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo sóc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó, 2001

La tonada

Era una tonada
vestida de seda.
Anava pels aires
cercant una veu
per fer-se paraula
i dir coses belles.

Pareu bé l'oïda
per si l'apreneu!



Joana Raspall, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Llamp II

No tinguem por,
malgrat les ones de xoc,
les càrregues elèctriques
d'aquesta tempesta.

El llamp no trencarà
el nostre món interior.
Potser podrem aprofitar
els nitrats que deixa al sòl.

Potser els ànims,
com electrons que s'escapen
de la nostra Terra,
retornin amb el llamp.



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

21 de juliol de 2019

A casa teua

A casa teua oblidares el desig.
A les nits lliscava en la calitja
dels teus somnis quan la llum
queia somorta
entre les reixes dels teus ulls.



Conxita Jiménez. El gest d'Yrit, 2019
Pr.: Joan Callau

Desconegut

Sé que tinc un amic
      que encara no conec.
No sé si el trobaré
      al mar o a la muntanya,
al mig de la ciutat
      entre gent que s'afanya,
o entre aquells que somnien
      just a prop d'on jo sec.

Sé que lluny o a la vora
      viu l'amic o l'amiga.
Sé que ens coneixerem
      sense que calgui dir:
«jo t'esperava a tu»,
      «tu em buscaves a mi»,
perquè ens ho sabrem tot
      d'una amistat antiga.

Però cal estar alerta,
      que no sé quan, ni com!
Em pot passar de llarg
      si un mal vent em distreu.
No vull patir pensant:
      «si no el veig... si no em veu...»
Per poder-lo trobar,
      seré amic de tothom!



Joana Raspall. Versos amics, 1998
Il.: Montse Ginesta  

Alguna cosa

Que no eren tan solament els cossos
allò que jo estimava, hi havia una altra cosa,
almenys en aquells més volguts, alguna cosa
a més de la línia perfecta o el somriure, tan bells.
Sí, certament eren molt bells els cossos
aquells que vaig amar, en tantes nits,
molt més que a mi mateix, molt més que a tot.
Però no eren solament bells i amables els cossos.
Hi havia una altra cosa, tan estimada, en ells.



Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica, 2019
Pr.: Sebastià Alzamora

Oracle

Ho aviso, estic assegut
dins una cambra fosca, m'envolten
rates i gripaus, moltes dades
sobre rates i gripaus, també un simi
i les dades del simi, tots han sortit
dels forats de la presa de corrent.
Que ningú no prengui mal.

La història del món és aquesta:
una vegada va córrer la sang;
ben aviat, la resta.

Ja pugen les veus del carrer
i de sota l'empredrat, m'acusen
de robatori per haver-les sentides. Però el jutge
de les bèsties impures m'absol.

La bruixa va morir a la foguera,
la humanitat morirà a l'ordinador.



Màrius Sampere. Descodificacions : obra nuclear, 2018
Ed.: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte
Pr.: Carles Duarte

Vora la font

Quan m'assec vora la font
ni m'adono que el temps passa,
perquè l'aigua va cantant
amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu
no em cerqueu dintre la casa, 
que la font m'ha fetillat
i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent
puc veure la meva imatge,
pètals foscos vora els ulls
i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc
sota l'ombra d'una branca
és un cor que s'ha esberlat
i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu
no em cerqueu dintre la casa,
sinó devora la font
que trena i destrena l'aigua.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó, 2001


Das Kapital

La vida que volíem
no estava a la venda.
I ens l'haguérem d'inventar.




Llorenç Romera Pericàs. I l'ànima em penjava així, 2018
19è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia, 1957
Pr.: Marià Manent

20 de juliol de 2019

Essència de poeta

La part teva més bona
que transmets en els altres
com el cant dels ocells
damunt de l'aigua clara,

És immutable i tendra
poderosa com cap altra,
és un silenci farcit
de mirades obertes.

S'evapora tan bon punt
algú li gira la cara
emparada en la fondària
del teu cor sense límit.

Retorna amb cautela,
i la seva presència se sent
ferma, clara, amorosa,
com la d'una abraçada.


Teresa Grau Ros

18 de juliol de 2019

Terra mullada

L'onada de calor
t'ha deixat sense forces,
eixorques les hores
alenteixen i no saps com sortir
d'aquesta calitja, que fins i tot
paralitza les fulles.

Ai! si fos possible un ruixat,
sentir l'olor a terra mullada,
l'encís de les primeres gotes,
que amb un bes
perfumen la Terra,
esborrar les clivelles dels anys
i donar forma a l'argila
de la vida!



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

16 de juliol de 2019

El cel de nit

El cel de nit és un mapa
on s'amaguen mil tresors,
que envolten la lluna blanca
i resplendeixen com l'or.

El cel de nit sap llegendes
del present i del passat:
només mirant les estrelles
les podràs endevinar.



Lluïsa March, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí 

14 de juliol de 2019

Aquest cel i aquest sòl

Estimo aquest cel i aquest sòl
que ensenya dents de roca a les genives de la terra
desafiant el vent dels segles.
Estimo la cançó dels rius
i la prenyada mar amb fills al ventre
i la paleta de colors que aflama els ulls
en contemplar el miracle del néixer i el morir.
No em puc estar de palesar que aquest prodigi
el qui l'ha fet rodar no vol fer-ho saber.
Venir a la vida és un llorer pels escollits,
un premi que prepara a revelar
una altra fase d'un honor més gran
que du gravada al cor la data de caducitat.




Joan Asbert. Poesia en models, 2015
Premi Grandalla de poesia de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014



RECIFE

La ciutat suspèn l'alè.

Uns nens, de cos lluent,
salten de les roques
cridant com granotes.

La marinada
escampa sobre l'asfalt
un repic de deixalles metàl·liques.

Els gats abandonen les preses
en direcció a la vora del mar.

És nit de lluna plena,
la nit de sang a la sorra,
la nit que no oblida,
la nit en què els bandits místics s'enfonyen al ventre
de les esglésies,
la nit en què les mares enyoren els seus amants,
la nit que manté els ulls oberts, amb una mà a la boca,
la nit de taules parades en el buit,
la nit dels circs deserts,
la nit de l'istme de Cruz do Patrão
en què brillen sota la lluna
els cranis immaculats de nens de l'Àfrica.



Aurélia Lassaque, dins el programa de mà:

Un cant a la diversitat lingüística : Barcelona Poesia 8-16 maig 2019

Tr.: Albert Mestres i Ricard Ripoll