Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

22 de setembre de 2018

De la llibertat?

Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.


p. 33

Clementina Arderiu, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX, 1999

17 de setembre de 2018

Terra

La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
    La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.




Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018




16 de setembre de 2018

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

15 de setembre de 2018

A un amic...

Amic meu que ets allà
on sempre és primavera,
i tens flors tot l'any
al teu voltant.

Hauries volgut estar més temps
entre nosaltres,
no va poder ser...

Els teus ideals de volar
et varen truncar la vida,
una vida plena d'il·lusions...

Ara saps bé
que no tenies el do de volar,
però de ben segur que ara tens aquí
la felicitat!



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Bescanviàvem

Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.



p. 69


Joana Raspall. Solcs, 2018
Il.: Conxi Rosique

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.


p.23



Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger, 2012
Pr.: Gemma Gorga

Llibreter, llibrepensador, llibrívor

Il·lustració del llibre: Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant el que farem quan serem grans), 2013  Il.: Cristina Losantos ISBN: 9788498835458  per Teresa Grau Ros
Quin gust, devorar llibres!
M'alimenten com si fossin queviures!
Si estàs llegint, ¿no vibres?
Així m'agrada viure:
¿no trobes que llegir ens fa més lliures?



Il.: Cristina Losantos


14 de setembre de 2018

VENIM DEL BLAU

VENIM DEL BLAU
i anem cap a un blanc
cada vegada més blanc.

Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.

I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,

com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.


p. 36


Gemma Gorga. Diafragma, 2012
Il.: Joan Ramell

On és el meu país?

On és el meu país?
No tinc herència

a la tardor
arrossego el bosc
darrere meu
com un ramat d'elefants
sense ullals —
Posseeixo només
un barret negre
i un fuet


(Traduït per a aquest blog)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Wo ist mein Land
ich habe kein Erbteil

im Herbst
zieh ich den wald
hinter mir her
wie eine Elefantenherde
ohne Stosszähne —
ich besitze nur
eien schwarzen Hut
und eine Peitsche

(original)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Où donc est mon pays
je n'ai pas d'héritage

en automne
je traîne la forêt
derrière moi
comme un troupeau d'éléphants
sans défenses —
je ne possède qu'un chapeau noir
et un fouet

(Tr.: Andrée Sodenkamp)


Luxembourg, p. 326-327



Anise Koltz, dins,

Une Europe des poètes, 1991
Ed.: Bernard Lorraine
Il.: Gabriel Lefebvre


Copenhaguen

Nordatlantens brydge (Copenhaguen) per Teresa Grau Ros
Lluny
tot es torna fàcil
com quan convertíem
els iogurts en telèfons
amb només un fil.

Lluny
mai hi ha un blau al cel
tan intens
com on tot comença.




Carla Fajardo. Forats, 2018


13 de setembre de 2018

Densitats

Fa espessir el temps,
la part de desig
que l'amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d'ella s'amara,
es dilueix.



(Inèdit)

p. 111


Emili Sánchez-Rubio, dins,

Ha florit la primera magnòlia

Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.

Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.

I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.

Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.

Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.



(Segona i última part)

P. 47

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991


LA MAGNÒLIA

Ha florit la primera magnòlia...
Quina copa de seda i perfum!
Quina blanca, divina presència!
Quina pena que duri un minut!

-Un minut?- em pregunten, incrèduls,
els teus ulls. -Un minut?, tan poc temps?-
Tan poc temps perquè és breu la Bellesa,
perquè el goig i la joia són breus.
Un minut comparat amb els dies
que viurà, jove i ferm, un clavell.
Un minut perquè el vent la sacseja,
un minut perquè el sol estiuenc
fa que es badi, mirant-se'l tot d'una,
aquell calze de seda i de neu.
Dotze pètals (o nou) s'esbatanen,
i els estams, un a un van caient.
Aleshores no és copa ni calze,
és tan sols una flor, simplement.

Però és cert que de lluny, ben badada,
sobre el pròdig fullam d'un verd fosc,
és talment una estrella molt blanca
que tingués aparença de flor.

                ✲✲✲✲✲


(Primera part)

P. 46



Lina Casanovas. Mel i fel, 1991


Mai no vaig saber

Mai no vaig saber desxifrar endevinalles
de misericòrdia i creixia en la ignorància
d'altres competicions olímpiques.
Síntesi i precisió en joc,
una daga l'aprenentatge que em fita
sempre des del punt de vista de l'escriba.



p. 22

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada, 2015
Pr.: Francesc Garriga


7 de setembre de 2018

Quan no cal gaire res

Prenent el sol
entre parets
de maó vermell
tot ple de gent
cremant la pell
però les saltem
i fem l'agost
a cau de lluna
fins que els cactus
fan estralls
a les plantes
dels meus peus
i em treus les punxes.
Que vull desfer-me
del desig
de contar contes
i fer servir
només paraules
que fan forats
quan no signifiquen
i retallar-les
i fer un dibuix
que sigui vostre.


(Fragment)


Carla Fajardo. Forats, 2018

5 de setembre de 2018

Podria ser

                                 24

Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.


Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,

una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,

sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada

i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,

o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:

una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,

sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.



Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Per amor

L'edicte de l'emperador cristià així ho manava:
prohibit jugar a daus, explicar les lleis
i ensenyar filosofia. Havia d'emmudir,
d'un cop i per sempre,
l'Escola filosòfica d'Atenes.

Per amor a les idees
Damasci i els seus companys filòsofs
van decidir no renunciar als seus principis.
Per amor a les idees
van acordar exiliar-se.
A Pèrsia. I una petita comitiva
va travessar la xardor dels deserts de Síria,
el fang dels rius mesopotàmics, 
les neus dels Zagres.
Per amor a les idees.

Què no fem per amor.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013 

4 de setembre de 2018

L'OFICI

                          "Lo jorn sencer tostemps sospir".
                                                  Joan Timoneda



VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.



Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles, 1979

TANKA 6

En l'hora baixa
els meus xiprers s'esborren
cap a la fosca.

El fanal groc serà
un dels records del dia.


             Montornès, estiu del 1985



Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa, 2013

Politesse

Diré: fa un dia maco,
estels llunyants que brillen,
vestit color de rosa,
engrunes de memòria,
llarga tarda tranquil·la.

Podent dir frases neutres
el que no diré mai
és la veritat sencera
que esgarrinxa la pell
i sagna i fa molèstia.


Josefa Contijoch. Ales intactes, 1996
Pr.: Maria Mercè Marçal

1 de setembre de 2018

Alpinista

Núvols i vents em fan complir el desig
de veure el món des dels indrets més alts.
De tots els cims, me'n sento més que en sé,
desitjo el que em podrà costar molt car
i temo els jorns d'enyor si no hi puc ser.

Si mai voleu sentir un immens plaer
creant camins que pugen cap al cel,
amb molt de gust us hi acompanyaré.



Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant..., 2013
Il.: Cristina Losantos

28 d’agost de 2018

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac, 1989
Pr.: Pere Farrés

LA NATURA

Spread Love! per Vinoth Chandar a Flickr
...
El llibre obert de la Natura, amb fulls
vivents i fascinants, si hom hi repara,
ens porta de la mà, com una mare,

i ens obre, internament, uns altres ulls:
uns ulls que reflecteixen la bellesa
d'aquesta universal Naturalesa.




(Fragment)

Lina Casanovas. Mel i fel. 1991. P. 50





26 d’agost de 2018

Llegir

La meva llengua, cada àtom de la meva sang,
venen d'aquesta terra i d'aquest aire
 
                                    Walt Whitman




Llegir,
escriure.
Verbs contingents
tan necessaris.






Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003. P. 100
Pr.: Francesc Pané

25 d’agost de 2018

mirall d'encís

Mirall d'encís als ulls
amics: l'anhel del riu
fou escrit amb terra i sol
al cor etern de la vila.



p. 29


Joan Graell i Piqué. Aiguafoc, 2016
Il.: Ramon Berga

23 d’agost de 2018

PACIÈNCIA

PACIÈNCIA
no significa
lentitud,

sinó exactitud
en l'encaix final
       d'allò que és
       amb allò que desitjàvem que fos:

el lloc on la plomada
        retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,

        s'atura
        la vibració

i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.



p. 54-55

Gemma Gorga. Diafragma, 2012
Il.: Joan Ramell

TU I EL MAR

Com que sé que el mar t'agrada
canto al mar, i en poesia;
tu el dus sempre a la mirada
i és d'un blau que m'extasia.

Perquè el mar, la mar, canvia
de color amb la nuvolada,
i de gris passa a morada
si el mal temps la desafia.

El teu mar, en canvi, no,
mai no muda de color:
blau intens de cel o gemma,

viu, formós i rutilant
com la vida d'un infant,
o la gràcia d'un poema.

És un mar que duu a les nines
els estels de dos en dos,
ni tempestes ni boirines
no el fan gris ni revoltós.

No té perles ni gavines,
ni peixets de mil colors,
però té les perles fines
de l'Amor, que són millors.

És el mar que més m'agrada
perquè el dus a la mirada
i m'hi veig en contemplar-te;

és el sol que em recomforta,
i és la força que em fa forta
per la glòria d'estimar-te!



p. 44

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

22 d’agost de 2018

MOTOR D'ARRANCADA

Un dia vam decidir
que no en teníem prou
morint.

Per això escrivim.

Per deixar una part
de nosaltres, aquí.

Per això llegim.

Per viure les vides
dels altres,
i multiplicar
els nostres destins.




Cesk Freixas. Alè de taronja sencera, 2016

EPÍLEG A LES VIES

 Lectura en clau vitalista
 per a qui un dia ballava
 amb mi sense sabates.



Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores

el ferro roent a les venes


tan fàcil 

i un raig de sol
resseguint l'esperança.



p. 41

Maria Cabrera i Callís. Jonàs, 2004

En els objectes quotidians

En els objectes quotidians
et saludo, i en les feines
humils de la casa, també.
Quantes vegades, mentre faig el dinar,
o rego les plantes, o passejo, em visita
el primer vers d'un poema!



p. 81

Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

20 d’agost de 2018

Planer i subtil

Planer i subtil aquest
teu camí que sovint vagarejo,
amanyagador i delitós
aquest teu cel que regales.
I de tan agradós es torna bes
aquest pronunciar en els teus llavis,
i de tan tendre, acaronador
qualsevol moviment del teu cos.



p. 37


Mònica Gratacòs. Fueteig de la memòria, 1989
Il.: Ricard Jordà

Jardí blau

Van repintant les plantes del jardí
els teus ulls blaus i l'aigua cristal·lina
amb el pinzell del cor, ple d'un florir
vingut del cel ーblavor que ens il·lumina.

El lliri blau és com una campana
i el seu dit groc oneja fet batall
mirant el cel. I la claror llunyana,
pluja de llum, és un blavís mirall.

Totes les flors que pel jardí blavegen,
nades un maig de primavera inflat,
amb perfums blaus el verd intens oregen,
i omplen el cor d'un gran somriure alat.

Els teus ulls blaus, que pinten el jardí
ーtalment, del cel, dues brillants estrellesー,
porten la llum a l'ombra del destí
i són esclat d'il·lusions novelles.

I si era gris el son de l'abandó....
Ara em duu el goig un somni de blavor!


p. 50


Marina Grau i Augé. Veus del meu jo, 1994
Pr.: Josep Colet i Giralt

Llegeix i aprofita

Palafolls : un racó del poble (al fons es pot veure el castell de Palafolls) per Teresa Grau Ros
Llegeix i aprofita, observa i imita,
reflexiona i treballa, i ocupa't
del bé: conrea el teu tros d'existència
suant per als altres: fes-ho amb el seny!
Per tu hi ha llavor que arrela en la terra,
fruiter que remunta els marges del sol,
serena que arrauja el pit i l'esquena
i omple la vista amb miratges blavencs.
Anònim miracle encercla la vida:
calma sencera de viure sencer!




De: Noli me tangere, III, p. 32

Miquel Figueras i Vallès. L'escaire d'or, 1992
Pr.: Pere Sànchez i Ferré

Berles

No, no t'enyoro.
Ni tan sols rancor no et guardo.
Per què?
De què em serviria odiar-te?

La calma de l'absència és única
i el dolor de l'adéu
deixa pas al nou matí.

Canten les aus a l'albada
sota la dansa del vent.
Amb tu no les sentiria.



Núm. 6, p. 22

Manel Figuera i Abadal. Berles, 2000


El matí s'ha llevat amb gust de tu

El matí s'ha llevat amb gust de tu.
Jo m'empasso la set a batzegades,
dono forma al MATÍS del teu perfil,
m'abrasa el tast indecís dels teus ulls.

Se m'ha clavat la teva veu d'abril
més enllà dels confins de les entranyes,
jo en degusto el ressò de menta i mel
i en dibuixo els colors amb notes mudes,

Quan enyoro la veu del teu perfum,
jo m'abraço a l'olor de les teves paraules.




Lluís S Bosch, poema XVII, p. 54-55,

Silencis d'arena nua..., 2018
Il.: Sara Salip

Trobar-se al mig del matí

Trobar-se al mig del matí
dividint l'alè de l'aire
amb les síl·labes dels ulls...

Aus de migdia
que contemplo,
signes que escruto
enllà de l'aire
amb tots els iris
de l'espai




Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius, 1995
Mots preliminars: Basilio Losada
Tr.: Ramon Dachs

16 d’agost de 2018

La canalla juga sola

La canalla juga sola,
la mare els vigila des del terrat;
no hi ha massa cases,
tampoc no hi ha cotxes:
el poble és encara a mig dibuixar,
ens coneixem tots...

L'estiu és molt llarg i tenim molt de temps
per seguir el camí que mena a la riera,
i buscar sargantanes,
per després fugir corrents, espantats,
i riolers alhora.

Cada dia és festa, l'escola és tancada,
passem entre els camps saludant els pagesos,
que ens deixen tastar una maduixa,
o ens diuen: "colliu les
                                       prunes
que cauen de l'arbre sucoses, madures,
si no les mengeu vindran les abelles..."




XXXIV, p. 78


Elena Serra, dins,

Tordera : paisatges emocionals, 2006
Il.: Colomer Camarasa

La vida com a poema

A ca nostra
érem pobres
però no ens faltaren mai
els llibres.
Ni el menjar.




Biel Mesquida, dins,



Palafolls paraules prenyades, 2008
Ed.: Pitu Hernàndez i Selvaggi

15 d’agost de 2018

Bodegó de lletres

Alfabètic univers
en vas que vessa:
mots o mons entrellaçats
com rimes d'un poema,
o com sols en galàxies
de xinglots de raïm.

Com plàtera d'anguiles

damunt la taula:
natura viva,
orgànic alfabet,
celler de lletres
efervescents.


Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016
Comentari: Manuel Forcano

14 d’agost de 2018

Així són

Els teus ulls,
incrèduls, esmolats, busca-raons
i amb cuirassa de sarcasme.
També defectuosos:
sovint, pateixen fuites,
sobtades, de tendresa.




Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana, 1994
Pr.: Maria-Mercè Marçal