Casa

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.

Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.

Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.

És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar 
     amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Llegir

llegir amb els ulls clucs els teus mots
escrits amb lletres de coratge
amb rimes xifrades
en la tinta invisible
en els mots de cada dia
i dels més indefensos.

          16 d'abril-2 de maig de 2020

—————————————

les yeux fermés lire vos mots
écrits en lettres de souffle
en chiffres de rimes
dans l'encre invisible
dans les mots de tous les jours
et des plus démunis 
        
          (16 avril-2 mai 2020)

De: El temps dels arbres (2019-2020.

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 83

Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.

Tinc la paraula en la natura

Tinc la paraula en la natura

Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques

no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Voldria dir

Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.

Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.

Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.

Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,

del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.

Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.

De: II. Els símbols sòlids.

Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36

Imatge de la coberta: El Bosch.

Premi Festa d'Elx de poesia.

Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.

Com l'oculta flor d'un cactus

 De les dones com nins surten,
 flamarades sortiran.
           JOSEFA CONTIJOCH

Des que em vaig obrir de nit
com l'oculta flor d'un cactus
i vas treure el cap de dins
del silenci de les aigües,
penso més en el futur
i en aquest món desbocat
de tot fre corrent al trot
que cavalca vers l'abís,
el desordre dels estius,
la natura escopetada,
l'edat fosca. La barbàrie.
Tu, capoll de papallona.
Jo, filat d'alta tensió.
T'he parit i això és salvatge,
també electrocutador
com un crit de matinada,
com la llengua dels llampecs.
També una revolució
i no l'acte resignat
—posat dòcil de xaiet—,
on tenia por de caure.
Tu, voliana voladora,
jo, flameta crepitant,
farem del nostre devora
un despertar groc flotant:
groc que enllumena i encén,
groc de guspires, centelles,
com un gran eixam d'estrelles
dins d'aquesta nit tan negra
que resplendirem arran.
De les dones, com nins surten
cuques de llum. Volaran!

De: Animares

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 87-88

Benvingut

Tu, ple d'anhels, trepitjaràs la terra
quasi sense ungles. Nosaltres serem
sols les petjades que t'han precedit.

Tu t'aventuraràs per senders màgics
amb peus descalços. Nosaltres serem
el recer de la mà i de la carícia.

Tu mesclaràs la pell neta amb el fang
dels altres homes. Nosaltres serem
l'aigua fresquíssima per al repòs.

Tu grimparàs per arbres sense escorça
per ser un poc lliure. Nosaltres sabrem
que és ben bé això i que ens has de deixar enrere.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 97

Pròleg de Feliu Formosa.

Auba

Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.

Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56

Tornarà l'alegria

Tornarà l'alegria. I aquella
                                     escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.

De: #quadern de branques

Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53

Ancoratge

             Nàufrag de sorra i palmeres,
              Anna Garcia Garay

Nàufrags de la nostra illa,
sotgem l'horitzó en cerca
de qualsevol vaixell pirata
que ens vulgui ancorar
a un grapat de sorra i palmeres.
Ens preguntem, però,
si serem capaços d'estimar
un nou bocí de terra o d'oceà
lluny de la nostra barca.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 75

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

La muralla

                      PRESENTACIÓ

¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
com una flor gentil que no pot ser collida?
                                         (U-Ti) M. Manent

Era un matí de maig, assolellat i sense vent. Jo sortia de casa,
davant del mar, just on comença el Passeig de les Palmeres.
Caminava amunt, deixant a la dreta l'amfiteatre romà i a
l'esquerra la capçalera del Circ. Travessava la Via Augusta,
vorejava el Pretori i seguia la muralla en la seva rotonda fins
a l'entrada est, dominada pel pas serè de Minerva.


Portava una bossa de cuir amb un llibre de poemes, un bloc
de paper canson, un tinter de tinta xinesa i escuradents plans.
Entrava al Passeig Arqueolòlogic, donava una volta per
prendre posicions i m'asseia en un pedrís o a l'herba. Des
del Passeig es domina el Camp de Tarragona, de suaus
ondulacions i vegetació escassa amb una tènue pàtina que
el vela, tret dels dies de mestral. Als masos circumdants,
jardins, fruiters encara amb flors tardanes, lladrucs de gossos
i torterols de fum. Serenitat. Els elements defensius i marcials
ja eren part de la pau. Treia el llibre de la bossa, llegia una
estona i després em posava a dibuixar amb els escuradents 
i la tinta. A vegades havia utilitzat ploma, però l'escuradents
pla dona un traç més enèrgic i la possibilitat de matisar.
Eren els anys d'adolescència i joventut. En conservo molts
dibuixos i el record d'àvides i constants lectures
en una amable soledat.

Plató i la immortalitat de l'ànima; Sant Agustí i l'amistat com
a meitat de la nostra vida; Marià Manent amb alades i elegants
versions de poesia xinesa; Joan Llacuna, lluminós i transparent
com els ulls d'Aurora; Joan de la Creu, apassionat i encès com
els mateixos anys de joventut. Aquestes eren les lectures de 
muralla, que em feia alçar els ulls i gairebé flotar cel enllà.
Els dibuixos de pedres, torres i camins no pretenien altra cosa
que l'exercici d'un gust pel dibuix i la pintura. A la muralla hi
vaig tornar en companyia, i els fills, després, ens hi van seguir.

(Fragment)

Olga Xirinacs. Estiu 92, en ruta per terres d'Escòcia.

Olga Xirinacs. La muralla. 1993. P. 7-8

Esdeveniments

Un peix s'ha engolit l'ham. No ha pogut ni sospirar.
Sospirà el pescador a la vora. Que quina misèria.
Un segon peix esquivà per sort l'esquer.
Se'n va adonar a la gorja d'un tercer peix.

Una persona amb càncer va pintar un quadre
i morí en pondre's en el quadre el sol.
Un altre malalt es va guarir. Va plantar al jardí
calèndules. I es va penjar amb el seu cinyell.

Una papallona nocturna entrà per una finestra tancada.
Va lluitar entre els partisans contra la foscor
però va morir a la llum. Va ser condecorada
per tan clara victòria. Per la seva volàtil mort.

El primer amor l'ha llevat de les escales el porter.
De pensaments sobtats una milotxa trasteja per casa.
Els infants van a escola. Les dones als infants.
A les dones els homes. La vida continua.

De: Segon recull de poemes (1970)

Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 38

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Olimp

   i les neus de l'olimp sempre impol·lutes.
                           Francesc Garriga Barata

Indomable, de poderoses ales blanques.
Una font a cada cop de casc.
Sempre tempesta, cavall de Zeus.
El plany de la música de l'aigua.
No tinc cap brida màgica per a ensinistrar-te.
Atenea no m'escolta. Soc estranya.
Soc dona.
Intrusa en aquesta llegenda obscena.
Inhòspit Olimp, que només acull amb grat
la mort.

Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020. P. 97

Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion.

XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra.

Malson

Tota la ciutat era plena de morts,
Havien sortit pel carrer major,
Vestits així de gala
Que quan ets viu no portes gaire.

Passaven rient i no els podíem aturar,
Semblava que ja no comprenien
Que n'eren massa i ja no hi havia lloc
Ni per a aquells que encara érem vius.

Ens esglaiava l'al·lucinant deliri
Però hi érem i miràvem astorats, com a una desfilada,
Cadascú hi teníem algú, al carrer
I no l'hauríem volgut tancat al cementiri.

De: Pujar la muntanya (1985, 1992)

Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 106-107

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.

Text en català i romanès.

Si fos la natura

Si fos la natura una dama mortal
Que tingués poc temps
Per fer la maleta i posar en ordre
El gran canvi de l'entorn -

Quines presses, quins aires d'importància -
Quines exigències tindria -
Emperò la natura estarà a punt
I tindrà una hora lliure.

Per fer més maca alguna fotesa
Que ja era maca abans -
Encantada de quedar-se,
I encara més d'anar-se'n.

1787

Emily Dickinson. Què diferents que som!. 2024

Traducció de Jaume Bosquet.

Il·lustracions de Julià Pascual.

El xiquet de Vinaixa

El xiquet, el xiquet
de Vinaixa
tan petit, tan petit,
porta faixa.

El xiquet, el xiquet
de la torre
tan petit, tan petit,
porta gorra.

Cançó infantil 4-5 anys.

Nota: Cançó de gresca. Popular a principis del segle XX per a riure's dels nens que portaven vestits que els anaven massa grans. S'hauria de cantar amb una certa rapidesa i força picardia.

Virolet Sant Pau : cançons populars catalanes per a nens i nenes de 2 a 5 anys : seleccionades
i adaptades per Montserrat Busqué i Barceló. 2008. P. 41

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Harmonitzacions: Joan Figueres.

Veus: Nens de l'Escola de Música de la Garriga: Miqui Giménez, Roser Cabacés, Joan Figueres.

Pròleg a la primera edició: Ireneu Segarra.

Malenconia

L'he sentida en olorar
unes herbes del parc
a l'abril
i la seva flaire era
talment la d'un munt
d'estius viscuts
a la Vila.

Les herbes del parc no sostenien
cargolins de secà a les seves punxes.

Un record d'infància 
vulnerable i feliç.
Percepció olfactiva
escalf primaveral
evolució climàtica
malenconia breu
i
animació poètica.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

Apollinaire

Ara entenc a Modigliani
i a Soutine.

Jo no pinto.

Faig poemes i em presento
amb ulleres de sol
a la cita dels teus ulls,

com Chirico va fer
amb el retrat d'Apollinaire.

Sílvia Bel. L'esbós. 2010. P. 46

Il·lustracions: Alicia Billon.
Pròleg: Maria Àngels Cabré.

Vindrà més tard

VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.

Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.

Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.

VI

Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82

Missiva

si lligués el desig a una pota d'ocell
si l'encàrrec fos corre és urgent
ves i troba qui busco   aquell cos que ara és meu

sorprendria als banyistes   la implosió enmig del cel

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Ser

Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.

Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.

Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.

Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.

Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.

Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P.  47-48

Gos lector

Aquesta nit, per allà al bell mig del pati,
només veus una llum en la foscor.
És a cal gos, que encara està despert,
amb un bon llibre obert sobre el coixí.
Després, quan tanqui el llum somiarà
que és el Milú, i en un coet vermell i blanc
viatjarà fins a la lluna, aquesta lluna groga
que s'enfila, ara mateix, damunt del seu jardí.
Demà al matí, després de fer dissabte,
es tancarà a la cuina a fer el dinar.
I és que, demà, el gos té un convidat:
és una rata de biblioteca
que s'ha empassat sencers un munt de llibres.

Ja fa molt temps que tots dos són amics
i ell ha pensat de fer-li un gran menú:
per començar, hi haurà sopa de lletres;
de segon plat, uns bons llibrets de llom;
i de postres, milfulls de xocolata.
Es passaran tot l'àpat bo i xerrant
dels llibres d'aventures que han llegit.
I a l'hora del cafè, ves quin detall,
es donaran un llibre de regal.
Per això demà quan sigui mitjanit
hi haurà de nou, per allà al bell mig del pati,
una llumeta enmig de la foscor
que estarà encesa encara fins més tard.

Salvador Comelles. Com gat i gos. 2012. P. 42-43

Il·lustracions de Valentí Gubianas.

Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Lila clar

Que sigui vespre o nit o matinada,
que siguin carrerons sense fanals,
que sigui un descampat de fora vila,
que hi hagi cotxes grisos aparcats,
que tornis d'on et roti perquè ets lliure,
que vagis cap on sigui que tu vas,
que duguis un vestit o una bufanda
i aquell perfum (o no) que t'has triat,
que siguis nena o jove o ja madura,
que tot això no resulti important,
que puguis 'nar pel món tot fent la teva
i ho puguis fer portant el cap ben alt,
que mai ningú no et marqui pas els passos,
que allò més fosc es torni lila clar.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 73

Pròleg de Feliu Formosa.

Al barri d'Horta

La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.

Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.

Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)

Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.

Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.

Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.

De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.

Anna Aguilar-Amat

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69

Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.

Se'n va la tarda

 Dia 1

Si el meu desig li arribava a l'ànima!
     Cants de Gran Joia (cants egipcis)
      (versió de Segimon Serrallonga)

Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.

Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.

Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.

La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.

Naveguem!  Deixem  que  llisquin  els  anys, que  passi  el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que  es  bressolin
entre el blat i les falgueres.

Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.

Et miro amb tota la llum que tinc.

Si el meu desig t'arribava a l'ànima!

De: El desig. Pensament i llenguatge.

Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16

Il·lustració de Joan Tibau.

Cançó de bressol

       PRÒSPER

El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.

  Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.

II

Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48

Premi Carles Riba 2025

Publicitat

Avui t'he regalat un dinosaure.
Te'l mires bé: té un posat feroç
i trèmul, gairebé a punt de caure
damunt la por recòndita d'un cos.

Rius de reüll, fas veure que t'ataca,
l'abraces fort, de cop, i ja tens son,
com si haguessis esborrat, com una taca,
tota la fúria del món.

Xènia Dyakonova. Per l'inquilí anterior. 2012. P. 29

Il·lustracions de Miquel Pang Ly.

Poètica

Podrà passar la lluna mentre escric el poema.
Ètica és saber. Coneixement.
Poètica és ser. Revolució.
Són el mateix. Ética i poètica.

Poesia: s'oblida el combat, perdura l'estratègia.

De: Les nits perses

Joan Deusa. Ítaca arrasada. 2025. P. 45

Pròleg de Juma B. Barratxina.

Premi Jocs Florals de Barcelona 2024.

La música que vaig sentir

La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.

Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195

Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.

Edició bilingüe.

Bevent sol corinti

Bevent sol corinti,
llegint els marbres,
trescant per mars de vinyes,
apuntant amb la fitora
un exvot de peix que llisca
he trobat les fulles que el salm del sol s'aprèn de cor,
la terra viva que el desig s'alegra
d'obrir.

Bec aigua, cullo fruita,
fico la mà al fullam del vent,
els llimoners reguen el pol·len del bon temps,
els ocells verds m'esquincen els somnis.
Me'n vaig amb una ullada,
ampla ullada en què el món es torna a fer
bonic des del començament i a la mesura del cor.

IV

Odisseas Elitis. Sol primer. 2025. P. 19

Títol original: Ilios o protos.

Traducció i epíleg de Pau Sabaté.
Edició bilingüe.