Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

18 d’abril 2021

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s'estila.

Ja ve la fosca, i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.

Soc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,

m'apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.



Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008

Il.: Montse Ginesta

Ed.: Marta Nadal



 

Camí que acaba

Camí que acaba,
fragància que s'acosta:
flors de bardissa!


Buson



Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

Camí de ronda

                Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
                                                  MARIA CABRERA


Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.

Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.

La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien 
prou forats
per fer-nos captius.

Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.

M'havia promès
la calma.


De: Murs de distensió


Carla Fajardo. Limítrofes. 2019

Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat

17 d’abril 2021

No conec

| No conec pàtria més gran que el teu nom.




Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Trad. i pròleg: Dolors Miquel

Potser jo era

Potser jo era
A. I potser tu eres
B. Teoremes
recíprocs destinats
a convergir aquell dia.




Mònica Vinaixa Miró. Al dellà de l'enlloc. 2021

Lingua ignota

El meu silenci vessa des d'endins.
Guaita: t'ofreno un lliri en temps de calma.
S'enfila, clama el cel, i així la imatge
es vincla en flaire encesa. Si t'ullprèn,
el doll se't farà càntic. Dic mots rars
i esquerps: no t'espantessis. Raigs i fonts.
Et parlo amb els vells somnis d'Hildegarda.



Lluís Calvo. Fulgor. 2021

Epíleg: Núria Armengol

Ni vinc del nord

Ni vinc del nord
ni vinc del sud,
perquè el meu meridià
recorre les pàgines
d'un llibre en blanc.
Recomença amb cada sol
i s'acaba en cada lluna.




Bel Granya. Síndria esberlada. 2020

Pr.: Sam Abrams

15 d’abril 2021

Arriba el dia

Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.

Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.

Arriba el dia que l'espera s'atura.


一一一一一一一一一一一一一一

Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.

Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.

Vient le jour qui arrête l'attente.


DE Sense límit, sense final del món, XIV



Hélène Dorion, dins,

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81
Trad.: Carles Duarte i Montserrat

 

11 d’abril 2021

Si aneu mai al bosc

Si aneu mai al bosc, penseu que allò
és una plaça brodada de fulles,
humus ric i bolets;
i qui hi passa, repassa,
qui hi dorm, s'hi adorm
i qui hi canta, s'hi encanta.

Si aneu mai al bosc i descobriu els verds
i els marrons, els beixos i els fongs,
tanqueu el llibre de naturals
per a sempre,
perquè allí hi dirà tot.




Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

05 d’abril 2021

De com s'aprèn

De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.



Miquel Martí i Pol, dins:

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997

Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982

04 d’abril 2021

Sense límit

Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.

La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.


L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.

Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.


一一一一一一一一一一一一一一一


Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.

La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.


L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué

Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.


DE Sense límit, sense final del món, I i II



Hélène Dorion, dins,

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69
Trad.: Carles Duarte i Montserrat

03 d’abril 2021

L'aigua enfila

l'aigua enfila un paisatge
  perfumat de pruneres

    pel clap de salzes,
    la brisa riberenca:
        és primavera

                        SŌCHŌ 


kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete



3 PRIMAVERA

L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.


Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017


Tr.: Jordi Mas López

XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia


02 d’abril 2021

El camí cap a tu

 
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen 
mirades i cançons.

Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.


Marc Granell. La vida que creix. 2015

Il.: Paulapé

01 d’abril 2021

El matí quiet

El matí quiet
al blau de la finestra:
foc i aus anant-se'n.

I ara de nou,
drings de llavor antiga
de fa cent arbres.

Aquest dir estès
sobre el respir del pa:
un do del món.



Montse Salvador. Camp obert, 2019

31 de març 2021

Pedres sobre el llot

Figures sedents
sobre pedestals de riu,
mirada contracorrent,
pissarres zen,
i alfabets per descobrir,
l'univers desbaratat
en mots i fulles.
Plor de torrent,
falcat de punts i comes,
mots viatgers a les ales
creuades del destí.
El teu paisatge és el meu quadern.



Pilar Parcerisas. Falç i estrelles, 2020

Il·l.: Carme Sanglas

30 de març 2021

Pedra

No són paraules sense solta:
hi ha enganys
que ens fan saber la veritat.

Un matí qualsevol descobrim que l'amor
pot trabucar-se. Que en els besos,
com a la carn del peix,
hi ha espines amagades.
Que els cossos
poden ser muralles.
Que se'ns fa enorme el càlcul
dels errors.

Sense que ningú la toqui
una pedra es desprèn de la muntanya.




Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg


L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.


De Àmbit de la llum


Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te, 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019

Avui l'he vist

Avui l'he vist.
Pastat al seu pare quan
tenia vuitanta anys.
Amb el nom del poble
gravat a la pell, esculpit
als cognoms.
Què més es pot demanar
si la vida no ens ha fet
ser orenetes?

Anar amb el pas segur
que pertanys al paisatge.
I prou.


Cèlia Nolla, dins,

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019

Ed. i il·lustrador: Josep Gerona


Convalescència

El cor posa carn nova.

Amics, ¿no ens tornarem a veure?
Distàncies,
¿quan sobreeixireu
de festa?

La primavera ho encén tot:
¡com brillen els miralls de la memòria,
els vergers prohibits,
els ulls d'aquella noia.


Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995

Ed.: Rosa Sayós i Santigosa

29 de març 2021

L'alba que tothom


que un amor
pot tornar-se blanc
com quan es veu l'alba
que tothom creia perduda.


一一一一一一一一一一一


So che un amore
può diventare bianco
come quando si vede un'alba
che si credeva perduta.





Alda Merini. Clínica de l'abandó, 2016

Tr.: Meritxell Cucurella-Jorba

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Nosaltres

som la fúria del vent que allunya els ports
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava

i fràgilment, volgudament: una feliç mancança



Mireia Calafell. Nosaltres, qui, 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019

En aquest poema jo no hi era

En aquest poema jo no hi era,
tan sols tolls brillants i nets,
l'ull petit d'un llangardaix, el vent
i la música d'una harmònica
que no s'havia clavat als meus llavis.




Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004
Tr.: Xavier Farré




28 de març 2021

L'hora de l'alba

Donem-nos la mà,
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Desperta, rosada,
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.

Deixàrem la prada,
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.

Pardals i cardines
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.

Donem-nos la mà
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.



Tomàs Garcés, dins,

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

Temps lliure

Què serà de tu i de mi
si, preocupats com estem
no tenim temps de sortir,
no badem ni ens sorprenem?

No hi ha temps de mirar els arbres
ni guaitar per entre branques,
com bé fan, perquè són sàvies,
les ovelles i les vaques.

Quan tresquem per bells pujols
o avancem per llargs camins
no veiem els esquirols
enfilats a dalt dels pins.

No ens fixem en la Bellesa,
tenim pressa, pors, cabòries;
però ella dansa, amb gran drestresa,
prescindint de les cridòries.

No podem parar un instant
i mirar com li ha florit
la rialla als ulls, abans,
i als llavis tot seguit?

Vida trista, vida grisa:
preocupats com, ai!, estem,
no sortim a l'aire lliure,
no badem ni ens sorprenem.


W. H. Davies, dins,

Amb calma : 50 històries naturals, 2020

Text:  Rachel Williams
Il.:     Freya Hartas
Tr.:    Maria Cabrera Callís

Història natural

La mar és dels peixos que hi viuen
i de la lluna que la mou;

les teulades són per la pluja
i pel somni del llangardaix;

els arbres donen a l'heura
llur tronc, la branca a l'ocell;

uns mateixos camins travessen
els homes i les formigues.

Però l'aire que s'aturava,
invisible cristall,
en el silenci del migdia,
és només pels crits dels infants.



Tomàs Garcés, dins,

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

26 de març 2021

Aniversari

Salta la balda
i no en va trena vida
a camp ras d'illa.

Que l'ala avida
entre les nits i els dies
deveses vives.

Trenen les ales
remoroses espigues:
llum a les illes.



Montse Salvador. Camp obert, 2019

Girona

Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.



Miquel Arimany, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó.

Il.: Mercè Huerta

Els ulls se m'omplen de la teva ona

Quan el fil salvatge de la llum
defalleix en el bressol de les aigües
aparentment adormides,
en l'hora del temps
que s'atura i no s'acaba mai,
reneix el gemec de l'ofec rebel
que m'empeny fins al mar.



Maria Mercè Alabau. De la mà d'un astre : per la sendera de la vida, 1996

Vens de lluny

Vens de lluny.
El temps et pesa.
Passa avant
i fes camí,
que la vellesa
no es desa.
Qui la té,
l'ha de lluir.


Ramon Cabanas i Antich. El caliu de la llar, 1990

21 de març 2021