Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

9 de juliol de 2020

Quimera

Tot comença
un nit d'estiu:
conversa
i somnis de paper.

          Qui vol un monstre?
          —estàvem avisats—.

Vam recollir les oportunitats i els fruits
el vam alimentar
i el vam deixar dormir,
es va deixar acotxar.
I ara és un monstre
que, diuen, treu foc
i ens crema.

Monstre de lleó, de cabra i drac
          lleó de zoo
          cabra d'escala
          drac de paret de nit d'estiu
que fuig si el descobrim
i li fem llum
enmig d'una conversa
de somnis de paper
parlant
de qualsevol quimera.



Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

5 de juliol de 2020

En poesia

En poesia no és bo qui més sent,
sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

La caiguda aturada al vol

La caiguda aturada al vol.
Aquell que queia, vola.
Llavors s'obrin els abismes,
La foscor grimpa fins a la llum. 


[69] [Sense títol] 



Hannah Arendt. Poemes, 2018


Tr.: Lola Andrés i Anacleto Ferrer

Intr. i notes: Anacleto Ferrer

L'ARBRE DE L'ESPERANÇA

En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
    De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
    Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
    Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.


D'Arbres



Josep Carner. Poesies escollides, 1979
Ed.: Joan Ferraté

4 de juliol de 2020

Lluna sortint

Mores blanques com larves enrogeixen entre fulles.
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.

Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.

Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.

Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.

Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.

Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.

La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.




Sylvia Plath. El colós, 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Reps les històries

Reps les històries
que t'escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l'alè
a la natura morta

que em creuràs.



Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger, 2012
Pr.: Gemma Gorga
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat

1 de juliol de 2020

Tots els sorolls

Tots els sorolls m'arriben a l'oïda
sense que per copsar-los faci res.
i dintre meu fan una simfonia
de compàs inconstant i sempre entès.
Cada instrument la seva veu m'envia
amb altres veus que hi sonen al costat;
meravellosament,
l'oïda me'ls destria
amb una inexplicable claredat.

Sento el vent, el motor, l'infant que plora,
la porta que grinyola, el refregar
del paper i de la ploma, tot alhora
amb el piular d'ocells a l'enniuar.
El cor s'hi obre, i té per cada nota
un espai lluminós o bé un racó
on enquibeix els sons, que, per riota,
no pot acceptar els uns i els altres no.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

30 de juny de 2020

Àrnica, Calèndula

Àrnica, Calèndula,
Naftalina i Càmfora
eren quatre fleumes,
quatre bledes solellades.

Eren com flors trèmules,
frèvoles i pàl·lides
i, malgrat l'astènia,
sempre ben empolainades.

L'aire d'intempèrie
els feia basarda
i en les inclemències
eren diligents i cautes.

Fins que un jorn d'histèria
s'escaigué catàstrofe:
les quatre princeses,
summament
endiumenjades,

abstretes en dèries
de la indumentària
(vaporoses teles)
es van fondre evaporades.


De: La nova circumstància



Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals, 2014

Avui que s'acaba el juny

Avui que s'acaba el juny
n'estic contenta aquest any:
rodes roents m'han dut
a la platja dels somnis,
només el desig ho amara tot,
el vent, els arbres, el cel.
Toco amb les mans cotó
de quimeres, acluco els ulls.
Illa que emergeixes segura
en el meu mar, abans calmat,
terra d'olives i mel,
com au en terra eixuta
m'he refugiat en tu, i ara,
vertigen que enlluerna,
soc teva
malgrat la por que et tinc.



Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

28 de juny de 2020

Aniversari

Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.

Et veig dalt la carena
i et caldrà, d'ara
ençà, continuar.

No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.

Lents han passat els anys
i ara t'empenyen
vers l'horitzó on
trobaràs el port...

Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d'insomnis ja passats.

Forja un nou dia
de llum i d'esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.

Tot s'ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.

Dedicat a la seva germana Esperança.



Quima Jaume. Misterioses fruites: antologia amb inèdits, biografia i estudi, 2004

27 de juny de 2020

Si els mots trobessin

Si els mots trobessin una resistèn
no arribaria a terme cap poe
La frase esdevindria una carèn
i escriure un vers fora fer-lo aparè

Conservaria intacta la innocèn
però comportaria un greu dile
Havent-nos d'inventar la desinèn
tindríem grans errades d'eloqüè

Perquè si pressuposes la parau
et pots pensar que tens dons de profe
i pots pujar fins un lloc d'on pots cau

i amb la il·lusió dels corns i les trompe
suposis conseqüències sense cau
i engeguis els discursos a la me



De Les noves formes de relació


Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals, 2014

Cançons per a la gent

Deixeu-me fer cançons per a la gent,
cançons per als vells i joves;
cançons que desperten com un crit de guerra,
allà on es canten.

No per a l'estrèpit dels sabres,
ni per a la carnisseria, ni la guerra;
cançons per a commoure els cors dels homes
amb més vida.

Deixeu-me fer cançons per als cansats
per la febre i ànsia de la vida,
fins que els cors es tranquil·litzen
i els fronts aclaparats d'inquietuds se n'obliden.

Deixeu-me cantar per als nens,
abans que els peus no els vagaregen,
dolços himnes d'amor i deures,
per avançar pel camí de la vida.

Cantaria per als pobres i vells,
quan les ombres els enterbolisquen la vista,
de les brillants i assossegades mansions,
on no cau mai la nit.

El nostre món, tan gastat i exhaust,
necessita música, pura i forta,
per a callar el xerric i la discòrdia
de l'aflicció, el dolor i la injustícia.

Música per alleujar les penes,
fins que la guerra i els crims cessen,
i els cors dels homes, entendrits,
envolten el món amb pau.

________________________________

Let me make the songs for the people,
Songs for the old and young;
Songs to stir like a battle-cry
Wherever they are sung.

Not for the clashing of sabres,
For carnage nor for strife;
But songs to thrill the hearts of men
With more abundant life.

Let me make the songs for the weary,
Amid life's fever and fret,
Till hearts shall relax their tension,
And careworn brows forget.

Let me sing for little children,
Before their footsteps stray,
Sweet anthems of love and duty,
To float o'er life's highway.

I would sing for the poor and aged,
When shadows dim their sight;
Of the bright and restful mansions,
Where there shall be no night.

Our world, so worn and weary,
Needs music, pure and strong,
To hush the jangle and discords
Of sorrow, pain, and wrong.

Music to soothe all its sorrow,
Till war and crime shall cease;
And the hearts of men grown tender
Girdle the world with peace.

1895
Frances Ellen Watkins Harper


dins el llibre de poesia:
L'ànima de les negres : poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX, 2005
Tr.: Ángeles Carreres
Ed.: Carme Manuel i Cuenca

Locus amoenus

En terra de guaret
a un dit petit
entre solcs i cavitats
s'ha obert
promesa
la flor carbassa.

Estesos en un teler
res era tan bonic
però tot s'entenia millor.
Entre dues rajoles,
una escletxa d'herba
i les orenetes dins el llit,
un llarg passeig de gespa
humida als peus,
un llit net fet,
vistes a un mar vermell.

Ara
si volem veure'ns
hem d'apartar les fulles
nuar bé els fils
i tenir a ratlla
totes les plagues.


Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

Espero

Espero. Petra, olor llirial,
camí ocrós de palla segada,
veig gavines cotó fluix,
a les ales porten ànsia;
tenyit tot de blau marí,
robí és la teva ferida,
l'amiga m'ha parlat de tu.
El cor enceta torxes
per assolir l'impossible.

Episcopalianes buguenvíl·lies
clapen el sol manllevat,
canyissars de riera,
aiguamolls de serpentina,
verdeguer tardoral en declivi.
Ulls d'immensitats profundes
verd poma, color d'aigua clara.

Vertigen de pedres.

Petra ennegrida per brases,
aire marcit de satalia,
esbravada fragància,
illa sense pomes d'or
l'amor disfressat plora.


Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Dedicatòria

Aquí tens un ocell,
no de paper,
sinó de temps viu.

Mira'l: s'aboca
a l'aljub fredobscur
on et deixen de costat
els colors.
Escolta'l: t'invita
a volar
de part meva.

Perquè hi resti
el color més entonat
de la teva pestanya i la teva camisa.

Perquè se'n vagi
l'aflicció més trista
de la teva boca i del teu cabell.


Varda Fizsbein, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Versió al català: Teresa Costa-Gramunt

24 de juny de 2020

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!


Joan Vinyoli dins,

Poemes de capçalera, 2016

Ed.: Miquel Pujadó

23 de juny de 2020

Cultura

No tan sols en els llibres
es troba la cultura,
sinó també en la traça
amb que es trena un forc d'alls,
s'aparia una xarxa
o s'esmola una dalla...
en tot allò que és obra
de la ment i el treball.

A impuls del pensament,
en qualsevol instant
un simple fet canvia:
posant-hi joc, és art;
posant-hi amor, poesia.


Joana RaspallAmb sabates de molsa : poemes amb sentiments, 2018

Ed.: Josep Maria Aloy
Il.: Anna Clariana
Pr.: Pere Martí i Bertran


16 de juny de 2020

MATEMÀTIQUES

Ser conscient del teu cos
amb la dimensió d'un temple
que respira.

  Trobar-te lluny de tot

menys del que et queda si en restes
els vincles.

  I estimar el temps que tens

abans de recalcular-te
la xifra.



Helga Simon i Molas. A la vora, 2017


13 de juny de 2020

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.


Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

En veritat

              Per a Anna Akhmàtova


A qui mai no s'hagi quedat sense paraula,
i us ho dic jo,
a qui sàpiga tan sols ajudar-se ell mateix
i amb les paraules ─

aquest, no se'l pot ajudar.
Ni pel camí curt
ni pel llarg.

Fer una única frase que s'aguanti,
aguantar en el ding-dong de les paraules.

No escriurà aquesta frase ningú
que no la signi.




—————————————
WAHRLICH

              Für Anna Achmatova


Wem es ein Wort nie verschlagen hat,
und ich sage es euch,
wer bloß sich zu helfen weiß
und mit den Worten ─

dem ist nicht zu helfen.
Über den kurzen Weg nicht
und nicht über den langen.

Einen einzigen Satz haltbar zu machen,
auszuhalten in dem Bimbam von Worten.

Es schreibt diesen Satz keiner,
der nicht unterschreibt.


Ingeborg Bachmann, dins,


Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX, 2017. p. 102
Ed.: Mireia Vidal-Conte
Tr.: Teresa Pascual i Karin Schepers, 1995
Pr.: Marc Romera
Epíleg: Odile Arqué

a la manera d'omar khayyam

al cafè brunzeixen les converses i els cants, i a fora
el gall ja esquinça l'alba. Un darrer brindis, abans
que no despunti el dia. Mans i cares de terrissa,
de majòlica, de porcellana, de bescuit, de pisa,
i el meu amic morvay tot de racú. Els dies passen,
el món és obrat de trencadís



Poemes de Fundació fosca 〔2002-2007〕

"...pistolet de paille..." 〔cançó infantil〕


Joaquim-Sala Sanahuja, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

1 de juny de 2020

Les botigues amigues

                                 al Carles i l'Àngels.


No remenis els somnis
a la paret de pedra.
Cada nit, para taula
per les mans encantades
que remouen terrissa
a les dotze tocades.
I alçaran algun vidre,
el més blau,
el més dolç,
per celebrar l'estada.



Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : (Tarraconis vrit amor), 1978

31 de maig de 2020

Coordenades

Viure connectats
molt a la vora
o a anys llum
però deixar d'estar.

Deixar d'estar contents
o dolguts
deixar d'estar desperts
o dormint
deixar de compartir
o d'amagar.

Tan sols ser,
només ser per ser.
Ser perquè siguem
Aquesta seria, crec,
la millor manera
d'estar.


Anna Fernández. Cova, 2019
Il.: Judith con H

Gotes de tinta

Quan obro un llibre sé que el temps s'atura
i cada ratlla escrita és el passat
que s'estira fins al punt i seguit.
Els versos que llegeixo es descabdellen
lletra rere lletra, síl·laba rere
síl·laba cap al futur que s'estira.
Un llarg enfilall de milions de pàgines
em tiba, com un cordó umbilical
per on m'arriben la sang i la limfa,
un intangible esperit de la vida.
Cada lletra que llegeixo s'assembla
a aquesta sang que en tinta es coagula.


Marcel Riera. Altres veus, 2017

Premi Pollença de Poesia 2016

L'esgarrifança

Quan em llegiu –ara fantasiejo–,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir.
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïcio i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums.
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, travessareu
el temps amuntegat darrera vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruïnes d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
–que no es perdi!–
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran –tot per l'esgarrifança!–,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
–ramades populoses de paraules–,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?

[En quarantena, 1990]


Narcís Comadira, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 
Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010


30 de maig de 2020

A casa dels avis

Il·lustració: A casa dels avis 1973 -  Original. Fons Carme Solé Vendrell_Exposició al Palau Robert (2018) per Teresa Grau Ros
A casa dels avis 1973 -  Original. Fons Carme Solé Vendrell

Matinal

  Jo vull llevar-me ben d'hora,
que això em fa content el cor;
de bon matí és més dolç l'aire
i respirar-lo és conhort.
No cal pas que ningú em cridi,
que tinc tres senyals prou bons.

   El sol ixent ve a avisar-me
a través del finestró,
minsa fusta que s'arbora
amb rogenques resplendors.
Ensems del terrat m'arriba
el parrupeig dels coloms.

   I de la sala de casa
venen flaires i renou;
és la mare, matinera,
que hi posa un gerro de flors
amb brots d'herbes oloroses
que ella ha dut del nostre hort.

   Són perfums dels que jo estimo,
el del marduix el millor.
Hi ha tres senyals que em desperten:
sol i coloms i sentors.
Quan aquests senyals m'avisen
comença per mi el nou jorn.

                   Montpeller, 29 de gener del 1946


De Llibre dels records. 1. Records d'infància i de joventut

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita, 2019
Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Carrera

Sortir a córrer
pel gust de fer-ho.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
      Triscant pel bosc, fent drecera,
      el cor s'anima i s'accelera.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
Millor córrer per plaer.
No cal l'estrès i el patir
que algunes persones gasten
             per guanyar i competir.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018

Il.: Gibet Ramon

Parada obligatòria

Et deixaré, si vols, la veu
Mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
I l'aspre foc que els encadena:
Són teus i en canvi et prendré un poc
De la teva llarga tristesa.

1974



Maria Àngels Anglada, dins,


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada: passió per la memòria, 2003

24 de maig de 2020

El meu cant

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.


De Cant i paraules


Clementina Arderiu, dins Poesia, 1995

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
       petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,

de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
       estel o serení?

Terra endurida i adormida,

arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!



De El senyal.



Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995


Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia, 1995

El joc dels «si»

Si l'Arlequí fos qui manés,
saps el cel, ell, com el vol?
De pedaços de colors
cosits amb un raig de sol.

Si en canvi fos en Cantimpló
el ministre de l'Estat,
les cases foren de nata
amb tot de sucre filat.

Si manés en Putxinel·la,
que m'ho ha dit un que ho sap,
a qui tingués mals pensaments
la llei canviaria el cap.



Giani Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

22 de maig de 2020

Petit poema per acompanyar un ram

Estimat / estimada...
            Abraça aquest ram
            amb alegria i ventura.
            Ell acull el nostre amor
                         i els colors de la natura.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon

Evocació

                                                                        A Celrà

                                           Més val pensar

                                           la vida com un únic moviment
                                           d'una tal volta llarga simfonia.
                                                                  M. Martí i Pol


Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l'escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens instruíem precoçment de sexe.

Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l'avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l'hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves, a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món –com deia l'avi
parlant del mal xaloc–i fèiem via
per corriols d'agram i farigola.

(Fragment)



Núria Esponellà. Un vent, una mar, 1994




El bestiar es retroba

El bestiar es retroba al temps que era jove
i amo de la seva natura,
al temps que parlava als rius i al vent
i que cantava la gesta dels arbres
a les flors salvatges meravellades.

____________________

Lo bestial se retròba al temps qu'èra joine
e mèstre de sa natura,
al temps que parlava als rius e al vent
e que cantava la gèsta dels arbres
a las flors salvatjas meravilhadas.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013

Tr. i pr.: Albert Mestres

17 de maig de 2020

Herbolari

La sàvia senyora Natura,
        amb amor, experiència i cura,
ofereix un munt d'herbes
que no asseguren el guariment
        però alleugereixen el patiment.




Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon

16 de maig de 2020

Les paraules

Vull paraules que es moguin,
que surtin i s'enredin.
Paraules que no morin
ni s'aprimin, ni es perdin.

Com versos amb ales blanques,
creuin l'espai en estols
i nidin en noves branques.

Paraules mudes, d'encís,
que flotin a l'aire, denses,
i omplin a cada incís
els silencis, immenses.

Necessito la veu suau
i la paraula justa.
Necessito dir xau xau.

Que sigui un crit transparent
d'alta densitat, però voli.

Però més que rauxa brogent
vull que tu m'entenguis quan m'escoltis.


————————————————


Quiero palabras que se muevan,
que salgan y se enrollen.
Palabras que no mueran
ni se adelgacen ni se pierdan.

Como versos de alas blancas,
crucen el espacio en bandadas
y aniden en nuevas ramas.

Palabras mudas, bajo hechizo,
que floten en el aire, densas,
y llenen en cada inciso
los silencios, immensas.

Necesito la voz suave
y la palabra justa.
Necesito decir chao chao.

Que sea un grito transparente
de alta densidad, pero que vuele.

Sin embargo, más que arrebato rugiente
quiero que tú me entiendas cuando me oigas.



Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Orlando Guillén
Pr.: Andreu Subirats