i a Soutine.
amb ulleres de sol
a la cita dels teus ulls,
amb el retrat d'Apollinaire.
Il·lustracions: Alicia Billon.
Pròleg: Maria Àngels Cabré.
VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.
Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.
Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.
VI
Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82
si lligués el desig a una pota d'ocell
si l'encàrrec fos corre és urgent
ves i troba qui busco aquell cos que ara és meu
sorprendria als banyistes la implosió enmig del cel
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.
Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.
Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.
Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.
Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.
Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.
Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P. 47-48
Aquesta nit, per allà al bell mig del pati,
només veus una llum en la foscor.
És a cal gos, que encara està despert,
amb un bon llibre obert sobre el coixí.
Després, quan tanqui el llum somiarà
que és el Milú, i en un coet vermell i blanc
viatjarà fins a la lluna, aquesta lluna groga
que s'enfila, ara mateix, damunt del seu jardí.
Demà al matí, després de fer dissabte,
es tancarà a la cuina a fer el dinar.
I és que, demà, el gos té un convidat:
és una rata de biblioteca
que s'ha empassat sencers un munt de llibres.
Ja fa molt temps que tots dos són amics
i ell ha pensat de fer-li un gran menú:
per començar, hi haurà sopa de lletres;
de segon plat, uns bons llibrets de llom;
i de postres, milfulls de xocolata.
Es passaran tot l'àpat bo i xerrant
dels llibres d'aventures que han llegit.
I a l'hora del cafè, ves quin detall,
es donaran un llibre de regal.
Per això demà quan sigui mitjanit
hi haurà de nou, per allà al bell mig del pati,
una llumeta enmig de la foscor
que estarà encesa encara fins més tard.
Salvador Comelles. Com gat i gos. 2012. P. 42-43
Il·lustracions de Valentí Gubianas.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64
Il·lustracions de Ramon Rogent.
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
Que sigui vespre o nit o matinada,
que siguin carrerons sense fanals,
que sigui un descampat de fora vila,
que hi hagi cotxes grisos aparcats,
que tornis d'on et roti perquè ets lliure,
que vagis cap on sigui que tu vas,
que duguis un vestit o una bufanda
i aquell perfum (o no) que t'has triat,
que siguis nena o jove o ja madura,
que tot això no resulti important,
que puguis 'nar pel món tot fent la teva
i ho puguis fer portant el cap ben alt,
que mai ningú no et marqui pas els passos,
que allò més fosc es torni lila clar.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 73
Pròleg de Feliu Formosa.
La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.
Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.
Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)
Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.
Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.
Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.
De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.
Anna Aguilar-Amat
Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69
Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.
Dia 1
Si el meu desig li arribava a l'ànima!
Cants de Gran Joia (cants egipcis)
(versió de Segimon Serrallonga)
Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.
Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.
Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.
La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.
Naveguem! Deixem que llisquin els anys, que passi el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que es bressolin
entre el blat i les falgueres.
Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.
Et miro amb tota la llum que tinc.
Si el meu desig t'arribava a l'ànima!
De: El desig. Pensament i llenguatge.
Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16
Il·lustració de Joan Tibau.
PRÒSPER
El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.
Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.
II
Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48
Premi Carles Riba 2025
Podrà passar la lluna mentre escric el poema.
Ètica és saber. Coneixement.
Poètica és ser. Revolució.
Són el mateix. Ética i poètica.
Poesia: s'oblida el combat, perdura l'estratègia.
De: Les nits perses
Joan Deusa. Ítaca arrasada. 2025. P. 45
Pròleg de Juma B. Barratxina.
Premi Jocs Florals de Barcelona 2024.
La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
Bevent sol corinti,
llegint els marbres,
trescant per mars de vinyes,
apuntant amb la fitora
un exvot de peix que llisca
he trobat les fulles que el salm del sol s'aprèn de cor,
la terra viva que el desig s'alegra
d'obrir.
Bec aigua, cullo fruita,
fico la mà al fullam del vent,
els llimoners reguen el pol·len del bon temps,
els ocells verds m'esquincen els somnis.
Me'n vaig amb una ullada,
ampla ullada en què el món es torna a fer
bonic des del començament i a la mesura del cor.
IV
Odisseas Elitis. Sol primer. 2025. P. 19
Títol original: Ilios o protos.
Traducció i epíleg de Pau Sabaté.
Edició bilingüe.
A Montse Assens
Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.
De: Un grapat d'imperdibles.
Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88
Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.
De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.
De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.
T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.
Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.
Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.
De: Suplement segon. Poemes primerencs
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.
com la fruita macada quan tanca el mercat
com la copa de més com l'ullal del neguit
com la cursa d'asfalt que m'ataca la nit
com el seductor de bar comptant diòptries al cul del got
com l'extinció sobtada de la teva llengua en la meva boca
com la mirada més sibil·lina com la serpent més precisa
com enroscar-se en la nit com un pecat de carmí
com mirar-se al mirall i trobar-hi una esfinx
com l'agulla més fina inoculant-me verins
com l'error de pronúncia en les llengües foranes
com el pam de península subjectat a la terra
com la fúria del teclat quan escrius el meu nom
com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l'albada
com el serf de la gleva com la terra cremada
com el curt de la classe com l'amor sense casa
com els ulls entelats de la bèstia cansada
com guaret com l'oblit com fer tabula rosa
com el pes dels meus morts quan s'acaba la tarda
com el dubte felí com el nus de la soga
com el centre del món del siamès egoista
com l'error de càlcul del suïcida
com la teva festa i la meva misantropia:
així jo,
així jo.
ucraïna, 15 de 6 del 8
Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009
Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet.
Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019
I
Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.
El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.
Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís
II
Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.
La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.
III
Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.
Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.
Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.
Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73
Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.
Em tornaràs la veu
de tots els mars
extingits,
oblidats,
quan m'acosti al teu cos:
espiral de pell freda
i nua que ressona.
Escoltaré el teu cor nacrat
bategant sota la nafra:
m'arribarà un so tèrbol,
d'oceà ufanós.
Em tornaràs la veu
de tots els mars.
Hi llençaré
peus descalços.
Tània Soler. Escames. 2023. P. 59
Pròleg d'Àngels Marzo.
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023. P. 111
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.
I
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
Amplitud de carenes del pit!
Josep Junyent
Ara tinc la sang verda; faig cel com els cims.
Antoni Pous
Vaig anar a seure al costat d'un riu
i una riuada se m'enduia;
i rodolava enmig dels roures
i aquell rodar-hi m'agradava.
La tempesta es va fer gran;
i la roureda es va fer gran,
i m'enfonsava en la roureda.
Jaume Coll Mariné
De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.
De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.
Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.
Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
Al sud d'Argentina
Davallen, al llac, les formes dels salzes,
la cridòria curulla la tarda,
dins l'aigua un nen fa el mort. No se'ns hi veu,
per més que enfoquem: ja som el que manca,
el desballestament d'una postal.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022. P. 29
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021.
Tu, que has viscut sempre
a l'ombra de qualsevol tombant,
treu el cap a la finestra
i aterra la paret:
veuràs, quina florida de liles,
veuràs, quina almoina de roses.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978. P. 107
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.