Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

6 de març de 2021

hi ha una justícia

... hi ha una justícia més alta que la justícia
de la guerra i és la justícia de la convivència
i de la pau. Aquesta és la teoria política de
Salvador Espriu, no s'esgrimeix d'altra
al llarg de la seva obra.


Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu, 1972

3 de març de 2021

La casa que vull

             De: La casa que vull de Salvat-Papasseit a la meva casa.


La casa que vull
que tingui finestres
i tingui un balcó, porticons de fusta,
perquè hi entri el cel
entre les
              escletxes.

Que em voli i em bressi
el mar de la vora
xatracs i gavotes, petxines i closques
i els llençols s'amarin
de sal i
            d'aroma.

Que l'ombra m'arribi
de cims i de planes,
camins i senderes, clavelles i avencs,
perquè em desdibuixin
els somnis de
                      l'ànima.

Que hi hagi parades
en el meu carrer
de carn i de peix, de verdures fresques,
que hi visquin paletes
pintors i
              adroguers.

Que tingui una eixida
que em parli del temps
d'estiu, primavera, de tardor, d'hivern
per allà recloure'm
qualsevol
                moment.

Que la casa tingui
en entrar, una balma,
un altell amb llibres, una taula àmplia,
retrats de qui estimo
d'on neixin
                   paraules.

Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020


 

28 de febrer de 2021

Neu de març

              No hi ha març sense neu
              ni sense Mare de Déu.
                       (Dita popular)


OH neu de març qui has ensucrat la Serra
i la vall has omplit de ta fredor,
arribes quan l'hivern ja se desferra
la feixuga pellissa de pastor.

Oh neu de març, feta dels nards i lliris
de l'hort tancat de Nazaret gentil,
tu saps aquell diàleg i els deliris
de l'Àngel, la Donzella i el subtil

primer ressò que diu: «Ave, Maria!»
ーGabriel passa amb un vol d'ales flongesー
i l'hort posa al misteri que anuncia
garlanda de llimones i taronges...

                        12 de març de 1953



Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

Inici de primavera

Núvols replens s'encalcen per bassals
des d'aiguamolls recents els brins criden devessalls
les ombres es drecen fatigades
xiscla amunt l'aire
giravoltant, bufa i udola i es rebolca
i de sobte s'esquincen les ferides.
I cicatritzen 
en el cos gris
el silenci davalla feixuc a les palpentes
i prem!
Llavors de sobte la claror es debana
grogament i salta
i esquitxen taques -
I
núvols
empal·lidits i replens per bassals esvaloten.


August Stramm, dins,

Ed.: Kurt Pinthus
Tr,: Artur Quintana i Font


Dream

Dream (sculpture) by Jaume Plensa in Sutton_St Helens_St.Helens_Merseyside_P8010033 per Teresa Grau Ros a Flickr

Manifestació

Manifestació de formigues contra la bota de merda
amb productes químics que com adob fa escampar 
el pagès sobre els seus caus.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Nova

一Fan falta milions de canonades
perquè l'aigua arribi a totes les aixetes
一va dir. I després em va explicar
que havia rebut un telegrama
i havien tallat un arbre que es moria 
de vell.


Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Indici

Una cosa demanaria
Que no m'entrin a casa
Sense avisar abans

Moltes gràcies per endavant!



Teresa Grau Ros

27 de febrer de 2021

#ballant a rampellades

"la manera com percebem l'entorn determina
la manera com ens entenem a nosaltres mateixos,
a nivell col·lectiu.

Els ulls girats endintre de cada individu no ens
ajuden tant a comprendre'ns, com l'esbatanament
de les parpelles per clissar allò que hi ha a fora"



Fragment de l'epíleg:
#ballant a rampellades sobre l'asfalt desanomenat


Laia Malo, dins,


Paula S. Piedad. Afàsia, 2020
Premi Miquel Bauçà 2020




Recordant a Costa i Llobera

                               ***    

Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
                com un gegant guerrer.

Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
               el pi de Formentor.


                                        16 octubre de 1947


Fragment


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999

Pr.: Guillem Colom
Ep.: F. Bonafè

26 de febrer de 2021

Falguera del Burren

Surprise! by Amy Nelson on Flickr
                                     A Milagros Salvador


Les calcàries vestides de gris
es dilueixen amb el plor,
deixen petites fissures
on arreles com una falguera.

Els sentiments i el cor,
com un protal·lus,
segueixen dins de la terra
en aquest clima desfavorable
que han marcat els dies
en el darrer temps.

Ara comença
la fecundació de la teva força,
del teu jo que emergeix:
sortiràs de la terra com una falguera
amb frondes que faran possible
captar la llum.

Tindràs esporangis,
esperances, cobertes
per cutícules resistents,
cobrint els teus sentiments.

I ja cap clima podrà trencar
la teva estima, el teu somriure,
la teva seguretat, el teu jo,
el teu cicle.




Assumpció Forcada. Fotosíntesi, 2004
Pr.: Carles Duarte i Montserrat
 

21 de febrer de 2021

Mans clivellades

Mans clivellades com un llibret escrit,
mans de pagès o de paleta,
a cada ratlla una tarda, a cada clivella un matí,
la veu de cada traç i cada traç que parla;
el sol traçut, traçuda aixada, aquests llapis
de punta dobla, de mans que parlen,
que aixequen maons i terra enlaire.

Mans com muntanyes de pell aspra,
a cada pas una rascada, manyocs
que escriuen llibres amb lletres de fang i aigua.



Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

19 de febrer de 2021

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU


Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.


Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

Per un somriure

Per un somriure
germà del bes més fràgil
cavalcaria
des dels poemes més tristos
fins al llevant d'un rostre.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

16 de febrer de 2021

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.


Joan Margarit, dins,


Deu poetes d'ara, 1996

Ed.: Dolors Oller

Espais de l'ànima

No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?

A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua

T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda

Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima

Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol


Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs


Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.


Xènia Dyakonova. Dos viatges, 2020
Epíleg: Pere Gimferrer

Llum

Crec en el captaire
que era jo mateix,
fa segles,
i en el germà bessó
d'una mirada oracular.

Dona'm la mà:
tremolo.
I envelleixo
com qui mira
un noi sense bagatge.

Ja no espero la resposta,
sinó la paciència immensa
d'escoltar.

Les raons són 
una finestra
mig oberta:
la ventada, el dolor.

El cos que rep la llum
es fa miracle.

p.54


Lluís Calvo. L'espai profund, 2020
Epíleg de Lola Nieto

Premi Carles Riba 2019

14 de febrer de 2021

On és la incertesa

 (Vita flumen)

On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.

Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,

flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.

Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.

La certesa són els rius que van
devotament al mar.


Marta García Sentís dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020


12 de febrer de 2021

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.


Laberint roig, 2020

Text: Ramon Besora
Il·lustracions: Àfrica Fanlo

Entre els barrots del meu balcó

Entre els barrots del meu balcó
m'han deixat aquesta tarda
i sense saber què fer
he mirat la gent que passa,

una noia i un noi
s'han aturat sota la casa
i amb la ruixadora plena
els he regat la carbassa,

amb la ruixadora plena
he regat les floreres
i de tanta aigua al balcó
s'ha desbordat la bassa,

una veïna vella
m'ha ensenyat una granera
i m'he pensat que volia
escombrar la vorera,

amb la samarreta blava
he eixugat les rajoles
i després amb dos agulles
l'he estesa a la barana,

aquella samarreta blava
que banyava el carrer de casa
era un núvol d'aigua
que li pesava la panxa.


Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

9 de febrer de 2021

Vull ser terra

Vull ser  terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.

Llibre de la fe. 2011


Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò. 2016

6 de febrer de 2021

De lluna encesos

De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.


De Serenata al clar de lluna, 6


Maria Josep Escrivà. Sempre és tard, 2020

Premi Miquel de Palol 2020

5 de febrer de 2021

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.


Xènia Dyakonova. Dos viatges, 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

31 de gener de 2021

Cançó de cargol

Do re mi fa sol

Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.

Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.

M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?

Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.

Per què, quan, com?
Per a no acabar xops

si sentim un tro
busquem un bon lloc:

a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,

darrere un matoll,
enmig de les flors,

o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.

Portem sempre a coll
a sobre del llom

llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.

Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.

Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.

I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»

No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.

Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.

Tenim molta por.
On ens porteu, on?

Molts anem al forn,
o joguines som.

I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.

Sol fa mi re do.


M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004

Il.: Christian Inaraja

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.


De: El caminant i el mur, 1953

Salvador Espriu, dins el llibre:

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu, 1972

30 de gener de 2021

L'acció

Quan bullo un xic d'arròs
o rego les begònies
el que existeix es bada
en l'acció més senzilla.

Tot és planer:
el roure, el bruc,
el clam i la rialla.

L'Univers
es revela en cada instant
que passa.

Però si el penses,
s'enfuig.


Lluís Calvo. L'espai profund, 2020

Premi Carles Riba 2019
Epíleg: Lola Nieto

A mig aire s'atura

A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que es glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.


De Ombra de presa


Maria Mercè Marçal. Desglaç : 1984-1988, 1998

Al nostre planeta Terra

Al nostre planeta Terra
que és de tu i d'ell
i del moixonet que passa,

a una baralluga blava
rodant sobre una taula,

a uns carrers plens de cases
amb banderoles d'aire,

a uns rius d'aigua dolça
pels camins de les muntanyes.

Al nostre planeta Terra,
a aquesta bola blava
rodant sobre una taula,
a la seva mà oberta
que és la nostra casa.


 Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Habitacions de la perifèria

algunes
habitacions suaus de les nostres perifèries
mai han eixit de casa
mai han entrat al bosc espès
mai han caigut al mar
i s'han xopat
i per això no han fet malbé les plantofes, les espardenyes
per a alliberar-les
és per això que les habitacions suaus tenen por
de l'habitual trencadissa de plats,
de les fuites de gas, dels pàncreas i les pells inflamades,
porten ulleres de sol en plena nit
mentre llegeixen novel·les roses els caps de setmana
reguen contínuament les flors per casa
però les flors es fan de plàstic
i inquietes
com nens maltractats
per una inundació de besos


Dorta Jagić, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 119

Trad. Pau Sanchis

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.


Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

29 de gener de 2021

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.


                            sine die, 1

Maria Josep Escrivàdins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

Si no és a les nostres mans, a les mans de qui?

Substituïm
l'amor pel control,
el cervell per Internet,
l'esperit per la pastilla,
la responsabilitat per una merda d'eleccions.

Si no legislem sobre els envasos de plàstic,
ni la pornografia, ni el comerç d'armes,
ni les apostes en línia,
ni el famós algoritme que se'ns menja amb patates,
ni el robatori de dades personals sobre l'ús de la xarxa,
ni el maltractament animal per fer cremetes
de la cara per a les velles riques del planeta,
ni les inversions de la banca,
ni les addiccions comportamentals,
ni la moderna colonització,
ni l'obsolència programada,
ni els transgènics, ni els fàrmacs assassins,
ni l'explotació infantil, ni els videojocs,
ni la prostitució, ni el marge dels productors,
ni la hipermedicació i hormonació dels animals que ingerim,
ni el neuromàrqueting, ni els fons voltor,
ni la normalització de l'esclavitud a canvi
d'uns números al compte corrent i la maleïda seguretat,
digueu-me: a què ens dediquem
fent això de la merda d'eleccions?

Ja em perdonareu que no sé gaire de què parlo,
que només soc una dona i m'ha pujat la regla al cap.


Laia Noguera, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 47

Joventut

Joventut, braç de ferro decidit,
ara és la lluita més que l'esperança.
Ja vindran altres dies de bonança
si ens fem valdrà l'impuls del nostre pit.
Deixem l'estadi, l'amor i l'esport,
joventut, braç de ferro, que ens reclama
més que no el cant i la glòria i la fama,
la llibertat, la vida: no la mort.
(...) Per la lluita darrera que ara ens crida,
la nostra balança decidida
ha de salvar l'eterna joventut,
l'eterna llibertat, la nostra vida!...


Josep Maria Prous i Vila, dins,

Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010

24 de gener de 2021

Menarquia

En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla


Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible

De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.

Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne

La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona

Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present

Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci

El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè

Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien 
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.

Lebo Mashile


Tr.: Míriam Cano

一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一

Menarche


In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem


After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance

As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable

With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave

My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future

After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present

I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands

Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe

Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own


Lebo Mashile, dins,



XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2019

Tr.: Míriam Cano

Dir.: Mireia Calafell i Àngels Gregori

15 de gener de 2021

Estimaré el segle XXI

El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn
—No n'hi havia, de carn. El sol d'hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l'entrada, els gats
S'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dona cap lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d'ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».
              [«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «Oh».    

———————————————————

I will love the twenty-first century


Dinner was getting cold. The guests, hoping for quick,
Impersonal, random encounters of the usual sort, were sprawled
In the bedrooms. The potatoes were hard, the beans soft, the meat—
There was no meat. The winter sun had turned the elms and houses yellow;
Deer were moving down the road like refugees; and in the driveway, cats
Were warming themselves on the hood of a car. Then a man turned
And said to me:  «Although I love the past, the dark of it,
The weight of it teaching us nothing, the loss of it, the all
Of it asking for nothing, I will love the twenty-first century more,
For in it I see someone in bathrobe and slippers, brown-eyed and poor,
Walking through snow without leaving so much as a footprint behind.»

               [«Oh,» I said, putting my hat on, «Oh.»


Mark Strand. Rufaga d'un, 2016
Traducció i pròleg: Joan Todó   
                        

9 de gener de 2021

La rosa té fred en la terra nevada...

La rosa té fred en la terra nevada...
          A Sevan hi ha tres metres de neu...
          Un pescador de muntanya treu el trineu
              tot pintat de blau cel,
          morros de truita amb mostatxo
          vigilen el fons calcari
          com policies fent guàrdia.

A Erivan i a Etxmiadzín
          la gran muntanya s'ha begut tot l'aire,
          caldria seduir-la amb alguna ocarina,
          temptar-la amb una caramella fins que la neu
             es fongués dins la boca.

Neu, neu i més neu sobre el paper d'arròs,
          el cim s'acosta als llavis.
          Tinc fred. Estic content...


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers, 2011
Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian

Cristall líquid

La membrana cel·lular delimita
l'ameba que et fa tenir un jo definit:
una identitat individual
construïda amb una frontera
permeable que garanteix
l'intercanvi amb l'entorn.

Sense la pell, no ets res més
que un conjunt d'òrgans tendres
que viuen enganxats
als cicles de l'Univers:

la rotació de la Terra,
la translació de la Terra al voltant del Sol
i els períodes de les fases lunars
que et fan tenir bons i mals dies.

Tens, dins teu,
el cicle vital d'una galàxia
i el cicle del carboni.

Macrocòsmicament,
se t'entén des del micromon.


Anna Gual. Ameba, 2020
Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

¿Classe política?

¿Classe política? I pensar que, segons Plató,
la ciutat hauria de ser governada per savis!


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014