Infinits universals

Si penses que ets petit i que el somriure
encara no és per a tu, que et cal saber
com envestir el futur que tu vols ser,
afanya't a alenar, sumar, fer viure.
Si creus que cal llaurar, que cal escriure
mil somnis cada dia per poder
trobar el desig exacte, el sant voler,
practica'ls per morir, glatir, reviure.

Cal avançar, fer, dir, esplomissar
les pors que et fan cridar i et fan sofrir.
Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,
contravenir, burxar o malferir.
Lluitar, boixar i no doldre's ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir.

Carles Rebassa

Es troba en el llibre:

Nit de poesia al palau : Barcelona poesia 2012 : 
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2012. P. 9

Palau de la Música Catalana, 8 de maig de 2012.

Amb la col·laboració especial de Frederic Amat i Agustí Fernández.
Il·luminació i espai escènic: Cube.bz

la poesia

la poesia
una casa
en els nostres exilis

一一一一一一一一

la poésie
une maison
dans nos exils

De: Com una carta (2007-2014).

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 61

Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.

Escoles

Recordo l'ús del datiu,
i calculus, un mot romà que volia dir pedra,
i com els romans utilitzaven una pedreta blanca
per assenyalar els dies millors.

Però tu ets una llengua diferent,
un mot que utilitzen als turons
per designar espècies que no apareixen
en les guies de camp,

un nom per al fil
de música aigualida que van sentint els forasters
mentre caminen per l'erm,

una gramàtica pagana esborrallada en la pols
quan cauen els imperis
i es perden els monestirs.

John Burnside. El Món Impossible : antologia 1988-1995.  1997

Traducció de Francesc Codina i David Pujol.

Es troba també en el llibre:

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018. P. 153

A l'apartat: Aprenentatges.

Edició: Antoni Tort Bardolet.

Totes

A la terra
de la meua llavor
li regale el ball fèrtil,
al sol de la llar el solc,
la cavitat,
el ball orgànic,
el buit que escarbe
amb més buit,
el que m'ompli
i em dona forma
del que soc,
llibertat, moviment,
cerque l'espai
per seure i escriure
el bé que m'acompanya,
l'ocre morat que ens acull;
hem lluitat i recollim els fruits,
la bonança em sacseja els braços
amb música i l'aigua em balla el tempo,
trec fora el dolor de totes, de totes.

De: Llum als arbres

Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 40

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024.

Caldrà la pluja

       Si tanmateix vens per mi,
       embarca'm tot de seguida.
                 JACINT VERDAGUER

Han crescut flors als peus
i ara la llum els llepa.
Cap torb s'instal·la al ventre
perquè la pell, avivada de records,
suporta el gebre.
Llestos per viure,
sargits amb foc,
batem la nit amb punys d'acer.
Caldrà la pluja a l'herba
abans que no s'esborri el món.

De: Llum freda

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025. P. 31

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021.

Odisseu

Entre les columnes
entreveia llençols de mar.
S'assecaven.
Havia de caminar dies
per banyar-se
de cos sencer.
Si no quedava mar,
ell no tornaria.
Ho sabia.
Entre les columnes
ella entreveia siluetes
de peixos agonitzant
i talls de petxines
obrint la sorra.

                            L'horitzó eixut.

S'excavà el cos
per trobar-hi la memòria.
Extirpat el dol,
havia de caminar dies
per mullar-se
dins d'un record sencer.

De: #enlaire

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 43

Al desert

Al desert habitat per éssers
-infants, ancians, nois, dones-
el vent empeny la violència més que violenta
cap als fossats.
Arriben aquells que desenterren les restes
medalles de verges, sabates, roba
petits feixos d'ossos de cranis molts.
Tots els noms soterrats en l'horror.
Arriba l'assassí que mira.

De: Diari de la ciutat de les mortes

Élise Turcotte. El que ella veu. 2022. P. 87

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva.
Fotografies: Paula de Palau.

Mentre segueixin passant

 «Woman breathing, just an ordinary
   woman breathing.»
                   SHARON OLDS

Mentre segueixin passant
concentrats
i sense desesperació
els trens d'Öresundstâg,
mentre dia rere dia
el futur sigui el lloc
on vaig estar tan sola,

no tindré cap perspectiva
de la cendra.

Avui respires la ciutat
on vas creure que hi havia
una altra realitat i te'n vas sabent
que cap altre foc no podrà
cremar-te mai més.

No t'amoïnis,
no fugis, no cridis,
no ploris si descobreixes
que amb el pas del temps
no has escrit res més que silencis.

A fora t'esperen
tots els retrunys del món.

De: # 2. intrusa a Babel

Raquel Casas Agustí.  El foc dels heretges. 2025. P. 71-72

Epíleg de Lídia Gàzquez.

XL Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2025.

Amb la fúria

Amb la fúria
de les coses
enfurismades.
El magma, els meteorits i les campanes!

L'embat de les onades,
l'escomesa de l'oreig,
l'envestida del senglar
punyent.

De: Gràcia



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009.  P. 75

XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009.

Canvi d'estació (equinocci)

Fons d'armari
ーconverses per tenir.
I el dia de la tria constatar
que ja ni una paraula no fa la teva mida.

I cal ventilar l'estança.

De: esvorancs

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021. P. 50

Proemi

He de reconèixer:
Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari
del que em fa la vida real, que m'empeny als límits de l'engany.
Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria
de beure'm el suc de les ruïnes.

Que no he enderrocat el meu temple i que les meves experi-
ències hi resten ben custodiades. Tinc experiència en l'ofici
de viure.

Que vaig creure, vaig fer el paper que em tocava i, ara. caic.

Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia.

Enas Sultan. Collage per passar el diumenge. 2025. P. 10

Traducció de l'àrab de Margarida Castells Criballés.

Premi de Poesia Roissy-en-Brie 2024 per a persones refugiades a Europa, convocat pel
PEN Català en el marc del projecte europeu Be (P) Art Grow With Arts.

Text bilingüe en català i àrab.

La sargantana de Posidònia

 Nua, senyoreges vells murs de pedra
      al baterell del sol.
L'home t'ha mostrat la bellesa
de columnes indelebles. Estàtica,
t'inventes la porositat de l'ordre dòric,
  díscola i sinuosa ondina de secà,
en un mar de llum sense temps.

   Al riu Evros,
noranta-dos homes han nedat nus
per por d'una frontera: cada minut comptava,
   en la memòria dels temples destruïts.
T'escapoleixes, solitària i muda,
  igual que el món,
  igual que el món.

(Inèdit)

Susanna Rafart

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 46

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Vilademires

Mires, mires, mires, mires,
–sembla que mires en va – ;
–On s'escau Vilademires,
si és tan fàcil de trobar?

Masos, masos, masos, masos,
embastats d'en un en un;
boscos enlairats, camps rasos
i el camí que se'n va amunt.

Branques, branques, branques, branques,
d'alzines, roures i pins;
l'arç fa un núvol de flors blanques,
flors malves els romanins.

Calma, calma, calma, calma,
–camines a poc a poc–
el silenci és el reialme
de Sant Mateu i Sant Roc.

Sola, sola, sola, sola,
la solitud es manté;
l'home passa, l'ocell vola,
immòbil resta el xiprer.

Mires, mires, mires, mires,
i ja no mires en va.
Quan trobes Vilademires
la comences a estimar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 39

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Escriptures

                 Padrí i padrines, Teresa i Núria

Escriptures
que tremolen,
lletres
que fremeixen.

Mossegades de corc
a les mans
i a les boques.

Traçau línies de pols,
escriptura llenyosa.

Llaurau la terra blanca
de la pàgina,
posau llavors de tinta
dins els solcs.

Habitau
el que no es pot anomenar
i que tant crema.

El temps escriu
cruel
violent
salvatge
sanguinari
damunt els cossos,
damunt el paper.

XIX.

Júlia Febrer Bausà. Arrel inoïda. 2025. P. 47-48

Imatge de Joan Bauzà Nigorra.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2025.

Un poema de riu

Dins el riu hi ha el cel,
el núvol, el sol fred.
El riu, a la cassoleta de les meves mans.

Si alço les mans
el riu s'escampa en gotes, i m'escampa cel, núvol i sol per sobre.

Si em bec el riu de les mans
llavors dins meu hi ha
el sol, el núvol, el cel.

Digue'm, doncs, qui és dins de qui?

De Rain Again. (2025)

Mamta Sagar

Traducció de Míriam Cano.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 58-59

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Per apercebre

Per apercebre
tots els estrats
del color negre,
té els ulls tancats:

En plans diformes
fins l'horitzó,
un seguit d'ombres
fan la foscor.

Unes són tones
d'opac profund,
altres, somortes
vetes de fum.

Les mou la febre
recalcitrant
d'una tenebra

d'ull de caiman.

La por es desvetlla,
el pou extens,
la gran escletlla
d'etern descens,

i una barbàrie
d'ofec futur
fonya fondària,
fa vast l'obscur...

De: El cor del poema

Josep Pedrals



Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals. 2014. P. 65

Cinquè segona

Al cinquè segona hi viu la menuda.
Aquesta és la seva aventura!

Aquesta nit hi ha lluna vella.
La menuda no vol fer pipí!
-És que la lluna em mira el cul!

    I la lluna, qui ho diria?
    I la lluna, qui ho dirà?
    Pobra, no sap on mirar...

Aquesta nit hi ha lluna cluca.
La menuda no vol fer pipí!!
-És que la lluna no es veu gens!

    I la lluna, qui ho diria?
    I la lluna, qui ho dirà?
    Pobra, voldria brillar...

Aquesta nit hi ha lluna nova.
La menuda no vol fer pipí!!!
-És que la lluna és massa xica...

    I la lluna, qui ho diria?
    I la lluna, qui ho dirà?
    Pobra, no sap què pensar...

Aquesta nit hi ha lluna plena.
La menuda ja ha fet el pipí.
-És que la lluna el cul m'ha besat!

    I la nena, qui no diria?
    i la nena, qui ho dirà?
   Feliç, riu que riurà...

La gent de la meva escala. 2021. P. 38-39

Text: Roser Ros.
Il·lustracions: Maria Girón.

Fer camí

De la terra soc hoste,
mineral filla, amalgama
de les seues arrels, les meues,
camine i cerque la joia austera,
la joia plena de totes elles
i de tots ells, que m'ensenyaren
a assaborir el fet d'escriure
i de llegir el seu llegat i relligar-lo,
a parir a poc a poc, volent-me,
fent aquest camí de la vida
en la meua llengua: la paraula.

Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 16

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024. 

Fet i amagar

Una fulla de l'arbre
         planeja...
                llisca...
                       es gronxa...
un estel acaricia el vent
una barca dins del riu.

amb peixos de colors
sobre l'aigua brillant
un llampec groc i verd
es mou veloç
i desapareix amb el corrent.

l'aigua no el sap
       l'aire no el sap
             l'arbre no el sap
                     el peix no el sap
aquest joc de fet i amagar.

De Hide and Seek : Selected Poems. (2014)

Mamta Sagar

Traducció de Míriam Cano.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 52-53

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Verds

Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.

Josep Maria Ripoll

De: joia de les fulles altes, p. 11

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Indicis

Una cosa demanaria

A vosaltres

Que no m'entrin a casa
Pot ser?

Sense avisar-me abans

Oi que sí?

Moltes gràcies per endavant!

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Dissabte 11

                Hi ha tanta pau
                   M.-M. MARÇAL

                      

De tot aquest viure tots tres
i de brenar pa amb xocolata,
de les cançons i melodies
que les cantem perquè tu cantes,

  de tota aquesta mandra vella
que ara et fa mandra i t'és amiga,
n'hem fet aquesta estona d'ara
que ho omple tot, i és tan petita
que ens la sabem tota sencera.

 No fèiem res i ara fa solー
i ara uns pardals venen a veure'ns.

Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 45

Notes de Jaume Coll Mariné.

Premi Carles Riba 2025.

A la terra, amb afecte

llegim les notícies, nosaltres
comptem el nombre de morts, nosaltres
mirem la televisió i els incendis se'ns empassen, nosaltres
aguantem la respiració dins el tifó, nosaltres
migrem cap a la frontera i ens diuen que tornem al lloc que crema, nosaltres
ens enfonsem a la sorra, nosaltres
presenciem com la grava s'esfondra sota l'aigua, nosaltres
mirem d'agafar els mobles que giravolten dins el cicló, nosaltres
enviem salutacions cordials a les inundacions, nosaltres
estem connectats de manera terminal, nosaltres
ens refiem de la tecnologia per lligar-nos a la terra, els uns als altres, nosaltres
nosaltres som estranys coneguts, nosaltres
interpel·lem països rics que contaminen, nosaltres
ens creiem les seves promeses de reduir les emissions, nosaltres
votem els líders que prometen liderar, nosaltres
exigim el mínim, nosaltres
resem pels qui no tenen casa mentre nosaltres
mengem nyoquis sota teulades amb panells solars, nosaltres
ens quedem enrere mentre ells innoven i ens passen al davant, nosaltres
assequem totes les aixetes, nosaltres
fonem les glaceres en nom de l'expedició, nosaltres
veiem unes guerres més mortíferes que les altres, nosaltres
estem al dia del que fan les kardashian, nosaltres
passem fam mentre diem que ens menjarem els rics, nosaltres
explotem davant dels ulls de déu, nosaltres—

Kolema Putuma

Traducció de Jordi Fité.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 91

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha

Les branques s'arrufen

      «M'abelleixen quatre coses
        ーqui prou les sabrà lloar?»
                 MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.

Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.

Abraçada pel fang,
el món em parla.

Jo, m'entreg a la paraula.

De: #sospita

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

Viure i veure

Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
                                                                                    abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.

Bewketu Seyoum

Traducció de Jordi Fité.

Text en amhàric i català.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Les campanes

Assaborint l'hora tranquil·la,
he reposat en el coster.
Cada encontrada té sa vila
i cada vila son cloquer.

Totes les tintes llunyedanes
fan en la serra una blavor;
totes les veus de les campanes
una melòdica remor.

Sons de cloquers qui s'harmonisen
escalonats pels quatre vents,
com a gegants qui profetisen
damunt els pobles indolents;

par que en el terme divisori
de les tenebres i la llum,
diuen el salm recordatori
de nostra vida que es consum.

L'himne de pau als qui reposen
en el reialme de la mort,
si ofèn l'orella dels qui gosen,
als qui sofrim dona conhort.

No la planyeu eixa diada
als qui ploram sers enyorats,
perquè ella fa menys desolada
l'ombra on jauen els finats.

Pertot arreu, l'alta harmonia
aixeca esbarts de pensaments,
i an els finats fa companyia
la recordança dels vivents.

Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 73-74

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.

La brida

Meno un carro
amb dues eugues desbocades:

l'escriptura
i l'ocupació que em dona menjar.

Una se m'escapa.

Trigaré una vida
a descobrir quina ha estat.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022. P. 65

Premi Miquel de Palol 2022.

Pòrtic d'Antònia Vicens.
Epíleg de Dolors Miquel.

Planeta

Boca al mugró,
mà neta al pit
que el toca,
com si explorés un planeta.

De: Mares Mart

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 108

Veu de dona

                   A Fina R. Palau

Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.

Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.

Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.

I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Veles

Dues veles, tot just i de sorpresa
nades en l'horitzó, mentre els ulls bada,
clars, el matí del món en el meu rostre,
un temps d'albada de bell cop instauren.
I si a un lleu joc em reduí el silenci,
com un vel d'aigua enmig de dues pedres,
em bastava només, per fer-me càndida
la vida, aquell parell aeri d'ales
entre dos cels aparegut de sobte.
El passat s'exilia, S'esvaeixen
dols antics del meu cor en aquesta hora,
com la sal dintre l'aigua que s'arrissa.

Aldo Capasso

Traducció de Tomàs Garcés.

Es troba en el llibre:

De Leopardi a Ungaretti : un segle de poesia italiana en versions catalanes de poetes-traductors. 2001. P. 348-349

A cura de Gabriella Gavagnin.

Traducció de Tomàs Garcés.