Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

22 de juny 2021

Poesia

La paraula no pot aturar l'onada
ni oferir el vol a les balenes
però sí apropar-me.

Apropar-me
                  lletra a lletra
abans la pluja plena de veus
no ompli la mar amb illes d'ulls.




Eulàlia Canal. Andana blanca. 1999

Premi Comarcal d'Omnium Cultural Granollers 1998

Habitacions de Praga

Decorat dormitori, escriptori i diferents
elements kafkians (2011)

R. GELADÓ i X. PLANA

George Samsa es transforma
a la vora d'un llit,
i a Josef K. l'inculpen
en la cambra d'un pis.
Foraster a la llar pròpia,
o bé com a inquilí,
Kafka viu el desordre
d'un recambró petit,
i també a Malá Strana
on, lliure i quiet, escriu.

Jordi Julià. Kafkart.

Premi Pepi Pagès 2012

Oncovallès poètic : premis Pepi Pagès 2012-2013. 2014

20 de juny 2021

Llum de boira

Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.

Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.

És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.


  Santuari de Queralt, 31-VIII-1965


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

L'esperança encara...

L'esperança encara dansa
al voltant del meu amor,
gira, tomba; quan s'atansa,
no hi val ombra ni recança.
Fina daga, doloret,
fes-te enllà i el coll avança:
no te'n riguis, que l'amor
posa flors a la balança.
Cabell blanc sigui en la dansa
aliret i cant d'ocell.
Galta pàl·lida mostrant-se-
fes-la roja tu, esperança.
I per sempre dansa, dansa.



Clementina Arderiu. L'esperança, encara. 1995

18 de juny 2021

Vacances d'escola

M'he quedat tota soleta,
nens i nenes ja han marxat.
Les classes, callades i buides...
         L'estiu ja és arribat!
El porxo sense converses,
el pati mut de rialla.
         La calor que tot ho envolta...
                 m'ha deixat sense canalla!



Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions. 2009
Il.: Linhart

el somni

el somni és un bombardeig allunyat. les arrels de l'arbre creixen
sobre la destrucció de la ciutat, somia (l'arbre) aquest bombardeig,
allunyat en el temps

la saba, l'esquirol, ignoren el que conec: que el bosc creix sobre
les runes d'una ciutat arrasada

un cor somia com els arbres somien: a Bagdad-Vietnam, a les
emmoquetades muntanyes afganeses, a les costes de Galícia,
a Hiroshima

                                                   (Charenton, 2004)


Chus Pato. 2020

Il.: Alba Rivadulla

12 de juny 2021

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.


De: Món d'UlissesEl viatge. I


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Quan camino i és de nit

Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne. 



Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pr.: Marina Garcés

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'una font emboscada.


Carles Riba


Jaume Medina. Una casa a Cadaqués : els homenatges a Carles Riba (1953). 2020

El silenci

 I.

El silenci en la cançó
són els mots que no es diuen
però s'intueixen.

II.

Per fer servir bé la paraula
em cal saber utilitzar el poder del silenci.



Ivette Nadal. L'àngel i la infermera del pensament. 2020


08 de juny 2021

Somriurem

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

La rosada ha estès el seu vel fred i humit.
A poc a poc ha anat quedant buida la plaça.
Guardarem un bon record d'aquesta nit
quan sota els estels tot el poble ballava.

Que ens adormi suau la calma de l'estiu
mentre el sol desperta els cims de les muntanyes
i desplega a poc a poc tots els camins.
I per les finestres es projecta l'alba.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Mentre caigui el sol ens banyarem al riu.
Tornarem a poc a poc fins a la casa
vorejant els camps que ens coneixen per dins.
Ens han vist somiar des de petits fins ara.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur que espanten les pors.
Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur al crit dels tambors.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.



Txarango. El cor de la terra. 2017

05 de juny 2021

Epguestia Kuechniella

D'un sac de farina havia fet coques
dolces de regust de llima.
Havia arrebossat aliment per cossos
i ànimes, havia
jugat a fer-la volar com pols d'estels.

D'un sac de farina havia vist
rodar rotllos de Sant Blai
dins d'un forn morú.
Havia escrit un llibre
amb el seu nom.
Havia fet estimar les meues mans
per la manera
d'assaonar-la.

I ara vens tu, i els teus fils de plata
i com una arna cries larves en la farina
que m'havia de salvar.


Alba Camarasa, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012


Incertesa

Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.

Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.

Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.


Montse Assens, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012


Gota de mar

viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum

que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació

quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní

i una gota de mar


Miquel Català, dins

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Alguna gent

Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.

Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.

Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.

Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.

Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.

Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.

Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.


Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.


Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

04 de juny 2021

Diàlegs: Veu de la tramuntana

Jo vindré de la plana assolellada
de l'Empordà frondós. Muntanya i platja.
I esbandiré el verdet de les teulades
i el serrell d'aquesta aigua tremolosa
que enfredoreix les pedres del teu viure
amb una filagarça de misteri...
Jo et cantaré cançons de marinera
i gronxaré les fulles dels teus dies
amb un alè de fred sense malícia
enganxat a les dents blanques de lluna.


Maria Castanyer, dins,


Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

31 de maig 2021

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;
sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.


Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

30 de maig 2021

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Romanza sense paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.


Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006

Il.: Marta Balaguer

Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio

29 de maig 2021

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.


Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Blanca cua de cavall

Il·lustració de Montse Ginesta_de la poesia: Blanca cua de cavall de Mercè Rodoreda per Teresa Grau Ros

Blanca cua de cavall
pels anys cedida a la roca, 
penetres arrels, la soca
s'esberla al cim en plomall. 

I rellisques pendís avall
i esquitxes la boca dura
del qui caminant s'atura
per heure ton devessall. 

Oh, tornassolat ventall
celest i amb ombres daurades,
ple de roses encantades
per barnilla i esquenall. 


Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il.: Montse Ginesta 
Ed.: Marta Nadal

27 de maig 2021

Llegat

A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni «déu» ni «dogma» ni «virtut»
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.


Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957


Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala


25 de maig 2021

La meva mare

La  mare era sempre llunyana amb el pensament:
no era mai on jo era. Retornava
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva
− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.

Anunci del malastre! I certament ella
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.



Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

24 de maig 2021

La voluble cançó

Sé d'una cançó 
que no em costà aprendre
sense anar a lliçó:
que el prat era tendre,
l'ocell inquiet,
altes les estrelles,
el bosc un secret,
brunzents les abelles;
que el sol i la lluna
no poden ser amants,
que la terra és bruna
i els mars inconstants.
La natura rica
omple tots els buits,
si la llavor és xica
ubèrrims els fruits.
Quan l'home la tracta
amb urc o despit,
no hi pot trenar pacte
per al seu profit.



De La terra benigna.


Ed.: Anna M. Velaz i Sicart
Pr.: Mariàngela Vilallonga
Epíleg: Narcís-Jordi Aragó

23 de maig 2021

Cireres

Les cireretes ja pengen de l'arbre
com fanalets d'una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d'aquell món de color.
Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
Cada any hi venen a la primavera
i els acull, l'arbre, generosament.

Qui no els hi vol és el pagès, que espera
fer la collita per dur-la a mercat,
i s'enrabia si en lloc de cireres
troba les cues i el pinyol pelat.

Au, que no et dolgui, pagès! A vegades,
matant les cuques, l'ocell t'ha ajudat.


Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il.: Oriol Moret




22 de maig 2021

EUROPA

Sé que ens observen
els peixos dins de l'aigua.
N'hi ha un que plora.



Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019

Li pinto un antifaç a ma germana

Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments!
És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.


Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2011