Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Talment la idea d'un il·luminat
calgué, un dia, donar bona fe
de fetes diverses i actes comuns.
Quan es decidí d'aparcar el saig
fou el naixement la nova premsa.
Ai las! L'escriptura quin gran invent!
—Per llegir altres fets, per saber notícies,
consulti vostè les tan riques pàgines,
la història local, el més destacat,
fa respirar l'aire i és la nostra vila!
M. Magdalena Gelabert Miró. A la ciutat. 2019
Il·lustracions de Maria Magdalena Tugores
Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.
24
Remo Fasani. Novenaris. 2020
Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile
Text en català i italià
"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"
Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
L'olor de l'aigua en l'aire ens diu que som
al gran cor de la terra, al primer dia.
L'escuma esclata a les parets de pedra,
i ens tornem explosió i marea clara
que vessa pels cantons del bosc mullat.
Això és el naixement del temps i l'ara:
l'aigua és l'únic present. La resta és vida.
Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022
37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.
Pròleg de Meri Torras Francès.
Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
de la dona està una mica rosegat.
Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.
Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.
Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.
Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,
i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.
Sylvia Plath. El colós. 2019
Traducció de Núria Busquet Molist
