Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes,
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.
Salvador Espriu. Les hores. 1952
I en el llibre:
Ja no em preocupa ni mantenir el pas
ni si m'he anat quedant enrere.
Deixeu que continïn les sondes espacials.
Jo he de recórrer una altra distància.
Aquí puc veure el cel nocturn,
sentir com un bri d'herba en frega un altre,
els dos com membres
d'una mateixa orquestra menyspreada.
Per assistir no queda ja
cap més reunió
que les nocturnes amb les lluminàries
caient des de mil·lennis en silenci.
No soc culpable ja de perdre el temps,
ara ocupo el meu lloc
vora un lliri, creient igual que Blake
que, quan Déu ve, ho fa a vegades
a través dels narius.
El meu fracàs, potser, va ser
que em mancava l'olfacte per a la santedat
que sospirava des dels escindits humans.
Compto les hores estalviades al penediment,
desplegant edificis del pensament per donar pas
al que és nou, enganyant-me a mi mateix
amb la seguretat que, quan arriba,
és igual que el bon temps
que preveu la pregària, que mai
no s'espera el llampec del seu cos
nu damunt d'una creu.
———————————————————
Retired
Not to worry myself any more
if I am out of step, fallen behind.
Let the space probes continue;
I have a different distance to travel.
Here I can watch the night sky,
listen to how one grass blade
grates on another as member
of a disdained orchestra.
There are no meetings to attend
now other than those nocturnal
gatherings, whose luminaries
fell silent millenia ago.
No longer guilty of wasting
my time, I take my place
by a lily-flower, believing
with Blake that when God comes
he comes sometimes by way
of the nostril. My failure, perhaps,
was to have had no sense of smell
for the holiness suspiring from forked humans.
I count over the hours put by
for repentance, pulling thought's buildings
down to make way for the new,
fooling myself with the assurance
that when he occurs it is as the weather
of prayer's forecast, never with all
the unexpectedness of his body's
lightning, nacked upon a cross.
R.S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013
Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.
I més, molt més:
la quietud,
l'amor,
l'herba de dunes,
muntanyes, prats,
jardins,
camps abandonats
marges, basses, rius.
El fresseig de l'aigua,
la pau i la poesia.
Coses senzilles de cada dia.
Teresa Grau Ros
Aquesta mirada no és la meva.
Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.
Anna Gual. L'ésser solar. 2017
Epíleg: Lluís Calvo.
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.
Cafè amb llet calent.
Els vidres s'entelen.
El món glaçat resta fora.
En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.
Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020
Il·lustracions de l'interior i de la coberta de Gibet Ramon.
Tinc el cap a dalt de tot
per menjar les fulles altes;
quan l'estómac vol fer un rot,
¡ascensor cap a les galtes!
El problema és quan tinc set
i veig aigua enmig d'herbotes:
haig de fer baixar el capet
i haig d'eixarrancar les potes.
Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.
No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.
Aigua verda per mor de l'herba.
Rosa, portera de l'any.
Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.
————————————————
Cahier de verdure
Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.
Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.
De l'eau verte à cause de l'herbe.
Rose, portière de l'année.
Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés
Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.
El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.
Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,
i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.
El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges
i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.
Per la fira de Sant Ponç
comprarem llaminadures
i herbes collides al bosc
per curar-nos les malures.
Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006
Il·lustracions de Carme Solé Vendrell
Al peu dels passos del capvespre
Corre una aigua clara
Del color de l'oliva,
I arriba al breu foc oblidadís.
Sento entre el boirim grills i granotes,
On tendres tremolen les herbes.
———————————————
Sera
Appiè dei passi della sera
Va un'acqua chiara
Colore dell'uliva,
E giunge al breve fuoco smemorato.
Nel fumo ora odo grilli e rane,
Dove tenere tremano erbe.
1929
Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988
Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.
Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.
I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!
(Ciutat de Mallorca, agost 1980)
Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016
Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons
Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?
Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.
El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.
Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.
De: #a terra
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
