Futur

Escolta

aquesta serà la primavera.
A punta de llengua
i a solc de dit,
amb les orelles tenses
com una llebre
en la foscor.
Si el dir i el veure,
si el ser i el ser-hi
des d'aquesta imperfecció:
l'única possibilitat
que tenim.

Escolta

aquesta és la meva paraula,
aquest, l'any
sense primavera,
i digues-li puny o escuma
digues-li baf o borboll
als gemecs sembrats
als peus de la flor,
aquesta nuesa entorcillada a una altra,
el rec d'un prec,
el retorn al principi,
la tempesta
abans de l'esdevenir.

Digues-li amor
a les ganes de ser u
sense ser-ho.
Bell no vol dir habitable
dins d'aquest cos
que et vol,
savi no vol dir constant
per a aquesta natura
que et fa,
però ens queda el bosc
i aquest és el nostre cordó,
l'ull del primer dia
que et va conèixer abans que jo.

Et dic
escolta
per totes les vegades
que després et diran
mira

i exhausta
hauràs de tornar a obrir
els ulls,
i no hi haurà ventre
capaç de contenir-te,
no hi haurà temps
capaç de desdibuixar-te.

Escolta

aquesta serà la terra.
Aquí tot moviment es fon
dins d'un altre,
i només per un instant
perdura.
L'eternitat no existeix,
però dins de l'obaga
es bressola.

No miris, només escolta:
ressona.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

La pau al món

El món on visc
és ple d'injustícia.
La gent passa fam,
la gent passa pena.

Fa poc vaig sentir
la mort d'una nena,
per la pobresa del seu país
on hi ha una gran guerra.

Quan surto a fer un tomb
noto una gran pena
pensant que hi ha països
on mor gent a centenes.

Hi ha nens que treballen
nit i dia,
normalment els produeix
una malaltia.

Això és un desastre,
això és una pena,
hem de viure en pau
no en guerra !!!

Sempre he imaginat
un món de fantasia
on la igualtat
triomfés amb alegria.

No hi hauria injustícia
ni tampoc cap malícia.
La gent no passaria por,
la gent s'uniria amb il·lusió.

Els nens no treballarien
ni tampoc pobres hi hauria.
La guerra acabada,
la pau recuperada.

Així és com ha de ser el món,
amb pau i igualtat per a tothom.

           Eva Fernández Blanco
               Pseudònim: Floquet
                          CEIP Pegaso
2n premi, Categoria B Poesia

Jocs florals escolars. Sant Andreu 2004

Castelló d'Empúries

Castelló, vila major, «tot són jutges i notaris».
Sis turons i un per floró, comptes, serfs i feudataris.

Places, voltes, porxos, fonts; convents, clergues i milícia.
Per cavalcar el riu, dos ponts, i dels estanys la clarícia.

A Puig Salner, pedra en flor, un temple de naus altives
que convoca en la claror, la festa de les ogives.

La Verge sosté l'Infant, que fulgura com un astre.
En retaule flamejant vuit pinacles d'alabastre.

Vila que provoques reis, i entre els Ponçs i els Hugs domines
un comtat que es fa les lleis i cull roses amb espines.

Dels portals que posseí, un de sol el temps resguarda
al peu del Rec del Molí, el portal de la Gallarda.

Si un gaiter a so de tabals, llebres i perdius caçava,
amb cançons i madrigals, un poeta et feia esclava.

Esclava sols per vetllar collites de poesia
des del camp a l'olivar, des del somni a l'elegia.

Castelló, vila major, amb el riu a la cintura
l'horta amb la col i la flor i per primogenitura

un cel transparent i nu, pare del sol que deslliga
la llum sobre el blat madur, quan capcineja l'espiga.

Per abastar l'infinit, tens un campanar per guaita,
pal del vent quan, enfollit, les nuvolades empaita.

I molt a prop els canals que et porten al mar de Roses,
la vida dins els corals i la riquesa a les closes.

Si en el passat fores gran, el present te'n fa fermança.
Amunt, Castelló, endavant! Hissa veles d'esperança!

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Menjant-me una llesca de pa amb oli i sal

Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.

Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.

Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.

Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.

Dolors Miquel. Aioç. 2004

Savina olorosa

                 Soporta la ira del cierzo
                 igual que un barco a la mar.
                 J. A. Labordeta, La savina

Amb el vent que esmola les muntanyes
i quasi arrenca pedres a l'ampla vall de l'Ebre,
resisteixen gelades les savines
i les sequeres perquè són més seques
que la mateixa sequedat de la solana trista.

Tal com romanins i arçots, no moren les savines
a causa de la força genètica del consum,
força transmesa
pels gàlbuls rosats que guarneixen el verd cendrós de les fulles.

Molts segles han sofert les savines
l'enemistat de destrals i de serres.
I és paradoxa que els mànecs de fusta de savina
són forts i resistents, idonis per a eines.

Molts segles han sofert les savines
la tallada de boscos per aixecar cases.

Quan s'aterra una casa en un poble,
l'estructura vella de parets malmeses
deixa al descobert, sota la teulada,
vigues de fusta fortes, de savina,
que sense corcs apareixen intactes.

Fins i tot els vaixells volien savines
per perdre batalles amb una bona fusta.

I és que la lenta seguretat de la savina
ha format una fusta més forta que el ferro.

I al camp, la savina recorda
històries de bruixes en el verí i la flaire.

L'ombra de la savina fa patent
la importància dels arbres on no hi ha cap altre arbre.

La sabina olorosa recordarà sempre
que una cosa és el temps i una altra la pressa insaciable.

Josep Ramon Aragó i Gassiot. Temps de ciutat i arbres. 2008

Nota al llibre: Aquest recull, en la seva versió original, va obtenir
el Premi Especial al millor poeta colomenc als Jocs Florals de
Santa Coloma de Gramanet, l'any 2003.

Llengua materna

Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.

Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.

No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.

Mario Riera

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí

Sortirà a renyar-te

Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.

Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.

No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total

és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.

Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat

de seguida apareix

s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.

I no només.

Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu

de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,

escup el tenebrós adeu
a la cara.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

la durada

...Però la durada
no està relacionada amb l'amor sexual.
Pot, de la mateixa manera,
abraçar-te en l'amor que professes contínuament al teu fill.
I aquí tampoc necessàriament en les carícies,
els amanyacs i els petons,
sinó, ara també, fent marrada per les coses incidentals,
pel camí ral que passa per un altre lloc!
El servei d'amor
amb què, en bé del teu fill,
el deixes tranquil:
la durada amb el teu fill
qui sap si es revifa
en els moments que l'escoltes amb paciència,
en el moment que tu,
amb el mateix gest delicat
amb què fa una dècada
penjaves al penjador
l'abric blau amb caputxa «talla infantil»
ara penges en un penjador del tot diferent
en una ciutat del tot diferent
la caçadora de cuiro marró «talla adult»;
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembla útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar
et sona com la més bella de les músiques.
I la durada amb el teu successor
la vius potser amb més força
quan et fas invisible:
quan el segueixes amb la mirada, d'amagat, en el seu camí de cada dia;
avances l'autobús on ha pujat
per veure passar
entre la sèrie de desconeguts de la finestra
l'única cara coneguda,
o simplement te l'imagines de lluny,
entre els altres, protegit pels altres,
respectat pels altres,
entre la gentada del metro.

Per a aquests moments de durada
el poema es permet un verb especial:
et constel·len.

Fragment entre les pàgines 34 i 39.

Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció de Marta Pera Cucurell.

Text en català i alemany.

Quan hom tot just té el dret

 La llibertat és el dret a dir als altres allò
                              que no volen escoltar.
                                       George Orwell

                      Quand on n'a que l'amour
                          Pour parler aux canons
                          Et rien qu'une chanson
                 Pour convaincre un tambour
                                           Jaques Brel

Quan hom tot just té el dret
al decidir d'un poble
per una causa noble
no admesa per decret

Quan hom tot just té el dret
a demanar justícia
cridant sense malícia
que el dret ja sigui un fet

Quan hom tot just té el dret
al seu vot per represa
per la terra promesa
on la parla ens remet

Quan hom tot just té el dret
de voler-se més lliure
per deixar de malviure
potser cal tirar al dret

Quan hom agafa el dret
perquè no se li dona
la història com a icona
avalarà aquest plet

Quan hom agafa el dret
d'afirmar voluntats
guanyen les llibertats
sobre tots els retrets

Quan hom agafa el dret
se'n diu desobediència
on rau la independència
amb el vot al barret

Quan hom agafa el dret
de votar al seu destí
tombant el seu botxí
amb la llengua al gallet

i amb la força del sí
per llevar les amarres
reblarà un altre sí
alçant les quatre barres!

Ester Xargay

En el llibre:

1-O trenta poetes per la llibertat. 2018

Pròleg: Vilaweb

Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez

Ball

Mentre encara no se sàpiga res segur
perquè falten senyals que hi arribin,

mentre la Terra segueixi encara diferent,
com fins ara, dels planetes propers i llunyans,

mentre no es vegi ni se senti res
sobre altres gespes honorades pel vent,
sobre altres arbres coronats, altres animals,
existents, que quedin provats, com els nostres,

mentre no hi hagi cap eco més que el d'aquí
que sàpiga parlar amb síl·labes.

mentre no hi hagi notícies de cap tipus
sobre mozarts d'una altra banda,
platons o edisons, millors o pitjors,

mentre els crims que són nostres
puguin competir només entre si,

mentre la nostra bondat
de moment no s'assembli a cap altra
i sigui excepcional fins en la imperfecció,

mentre els nostres caps, plens d'il·lusions
passin per ser els únics caps plens d'il·lusions,

mentre per ara només dels nostres paladars
s'elevin alts crits al cel.

sentim-nos hostes especials i distingits
en aquest ball al casal,
i ballem al ritme de la banda local
i que ens sembli
que és el ball dels balls.

No sé si per als altres,
però a mi em basta plenament
per a ser feliç i infeliç:

un poble de mala mort,
perdut enmig de les estrelles
que li van picant l'ullet
sense voler dir res.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Invocaré l'asfalt de l'ombra

Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,

els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

De: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984.

El poema també és al llibre:

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

La terra, el nucli, el mar

La terra, el nucli, el mar,
l'esfinx de Keops voltada de sorra,
molla, mamella, medul·la,
dona, femella, mare,
frèvola i espantada,
temuda i estimada,
estrella, lluna, bruixa,
la sal, la carn, la nit, la mort.

Musa, mandràgora, deessa,
Beatriu, Madame de Pompadour,
Safo en llur illa, Ninone de Lenclos,
Vittoria Colonna, Teresa d'Àvila,
Olympe de Gouges cap al patíbul
i enamorant tothom la Lou;
Virginia Woolf morint a l'aigua,
Isadora dansant, portant bufanda.

En presons, en prostíbuls, dintre de casa,
a la plaça, sota o sobre el volcà,
desades, immanents,
petits sers desmaiats
arxivats en pots de formol,
guardats de la intempèrie.
Nines de porcellana
per jugar i trencar.

Com hereves que som de la terra
ens cal anar a la recerca
del temps perdut, oblidat en la boira,
per assumir-nos en la histèria,
la por, la sensibilitat,
la intuïció que forada parets,
tot allò que sempre se'ns concedí
graciosament, en abundor,
potenciar-ne la força
i, recobrant memòria
de nosaltres mateixes,
a favor del vent, o en contra,
hissar totes les banderes
per assolir la llum, l'espai obert,
la immensitat salvatge;
oblidant la tenebra.

Josefa Contijoch, «Quadern de vacances (Una lectura de El segon sexe)», Lectora. Revista de dones i textualitat, 13, Barcelona, 2007

També es troba a:

«I aprenc a dir que no»

Empoderament

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés

Parir

                       a Rat

Faràs el ple
vindràs
l'hora et serà donada
El moment
esperat
es farà teu
Els temors
les esperances
et lliscaran pel pit
i endins
de tu et fondràs
cap a la dolça llar
cap al desconegut
Faràs estada doncs
en aigües encantades
Rosa oberta
ofrena

d'espines i vellut

Lluna plena a la terra
escolta les veus amagades
La llei antiga et guiarà
per prats i fondalades
per núvols i estanys clars

Tantes terres cremades
gosaràs contemplar!

I tots aquells camins
que vares deixar estar
vindran a tu i et deixaràs
interpel·lar.

Els teus gemecs i crits
vella música acordada

Et cruixiran les carns
com fulles esventades
Et brollaran les fonts
amb nova llibertat:
la neu de les muntanyes
de camí cap al mar
El món en el teu ventre
La teva força empeny
i desraona el centre,
desfermes el volcà
imposes gravetat

Cavalca
enfila't
solca't
atrapa la marea
travessa els talls profunds
els fèrtils camps llaurats
Com amazona intrèpida
viatjaràs ben sola
als llocs més bells
i als més temuts paranys

Endins de tu l'amiga
la mare, la germana
Tota l'arrel que aguanta
llum fosca de la mina
Emergiràs llavors
dels pous
de les entranyes
I seràs poderosa
deessa
mare
díada

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç

Aniversari

Hi ha tant de món alhora a tot arreu del món:
tantes morenes i morrenes, oceans i gavians,
bous i anous, cues d'ocell i estels amb cua...
Com m'ho faré per aplegar, per endreçar tot això?
Aquest bruc i aquest boc, tants aiguats i verats,
clavells i estornells, ¿on ho desaré tot plegat?
Pulsatil·les, goril·les, filons i refilets...
Gràcies, però em sembla que és, de molt, un xic massa.
Quin gerro trobaré per a aquests grèvols i núvols,
aquest prec, aquest zel, aquest fast i aquest bull?
On m'enduré aquest colibrí, on guardaré tant d'argent,
què en faré, em voleu dir, d'aquest zebú i aquesta zebra?
Un biòxid qualsevol ja és cosa de pes i de valor,
què direm, doncs, d'aquest pop, d'aquest centpeus!
Em puc imaginar el preu esborrat de les estrelles...
Gràcies, però el cert és que no ho crec meritar.
No us sap greu de regalar-me la posta i el sol?
Què n'ha de fer, de tot això, aquesta pobra mortal?
Soc aquí per un instant i només per un instant:
veuré encara el que vindrà i la resta tant se val.
No arribaré a discernir-ho tot plegat del no-res.
Perdré aquests pensaments en l'acuit del viatge.
La despesa més petita resulta gran en excés:
aquesta tija, aquest sol pètal, quant d'esforç!,
per a un sol cop en el món, del no res cap al no res,
i ell és sotil de tan perfecte i de tan fràgil superb.

del recull Un cas qualsevol. 1972

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

La terra promesa

Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.

Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home

al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—

sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé

Marta Petreu, dins,

37è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2022

Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

Sudànica

Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.

A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.

Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."

Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."

Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.

Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?

Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.

Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."

Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.

El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.

Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004

Premi Carles Riba 2003

Alta Segarra

Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.

Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.

Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...

Terra dels avis,
dia del plany.

Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.

Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.

A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.

Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.

Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.



Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant. 2019

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

anglès imperfecte

penso en com el pare
va treure la família de la pobresa
sense saber què era una vocal
i la mare va criar quatre fills
sense ser capaç de construir
una frase perfecta en anglès
una parella desconcertada
que va aterrar al nou món amb esperances
que els van deixar el regust amarg del rebuig a la boca
sense família
ni amics
només marit i muller
dos títols universitaris que no tenien cap valor
una llengua materna que ara no servia
una panxa inflada amb un bebè a dins
un pare preocupat per les feines i el lloguer
perquè el bebè naixeria passés el que passés
i durant una mil·lèssima de segon van pensar
ha pagat la pena apostar tots els diners
al somni d'un país
que se'ns està empassant sencers

el pare mira la seva dona als ulls
i veu que allà on hi havia l'iris hi viu la tristesa
vol donar-li una llar en un país que se la mira
amb la paraula visitant a la llengua
el dia del seu casament

va deixar tot un poble per ser la seva dona
ara ha deixat tot un país per ser una guerrera
i quan va arribar l'hivern
no tenien res més que l'escalfor dels cossos
per foragitar el fred

com dos parèntesis l'un davant de l'altre
abraçaven les parts d'ells que més s'estimaven (els fills)
van convertir una maleta plena de roba en una vida
i en sous regulars
per assegurar-se que els fills dels immigrants
no els odiarien per ser els fills dels immigrants
van treballar massa 
se'ls veu a les mans
els ulls els cauen de son
i això és la cosa més artística que he vist mai
és poesia per a les orelles
que no han sentit mai el so de la passió
i la boca se m'omple de m'agrada i oh quan
miro la seva obra mestra
perquè no hi ha paraules en anglès
que puguin dir tal bellesa
no puc resumir la seva existència en vint-i-sis lletres
i dir-ne descripció
un cop ho vaig provar
però els adjectius que calien per descriure'ls
ni tan sols existeixen
així que vaig acabar amb pàgines i pàgines
plenes de paraules seguides de comes i
més paraules i més comes
per acabar adonant-me que hi ha coses
al món tan infinites
que no podrien gastar mai cap punt

així que com t'atreveixes a riure de la teva mare
quan obre la boca i
en surt un anglès imperfecte
no t'avergonyeixis del fet que
s'hagi partit entre països per ser aquí
perquè tu no hagis de travessar el mar
el seu accent és dens com la mel
abraça'l amb la vida
és l'única cosa que li queda de casa seva

no trepitgis aquesta riquesa
penja-la a les parets dels museus
al costat de dalí i de van gogh
la seva vida és brillant i tràgica
besa-li la galta tendra
ja sap el que és
que se'n rigui tot un país quan parla
és més que la nostra puntuació i la nostra llengua
potser nosaltres podem pintar quadres i escriure contes
però ella s'ha fet un món sencer

això sí que és art

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Traducció: Bel Olid