Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

Estança per al meu pare

Tu tenies paraules
amb trampa.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb una poesia.

Tu tenies paraules
a mitges.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb històries possibles.

Tu tenies paraules
vendibles.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
escoltant-me.

Tu tenies paraules
intel·ligents per a la vida.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb un joc de taula.

A tu
se't van aturar de cop,
les paraules.
Van quedar sospeses en l'aire,
rebregades dins d'una caixa.

Ploràvem.

Ara poleixo paraules,
els desincrusto la sal
de les antigues llàgrimes.

I són meves.

Volen soles,
globus transparents
lligats a manetes fortes.
Fondes arrels a la meva terra.



Ariadna Guasch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 107 (juny 2016)

Acordar

          Perquè sempre ens ennobleix

Mena la poesia al cor,

i a dins, molt endins, del cos.

Així quan la força estranya

s’arrapa fort a la disputa,

la cordialitat  acompanya.

Si va afluixant

la col·lisió

respirem de nou.

És quan la tendresa vol.

Si ens ve el riure

sent comprensió o s’enfada.

I si ens veu els ulls humits,

sent una pietat desbocada.

Teresa Grau Ros