Ha florit la primera magnòlia...
Quina copa de seda i perfum!
Quina blanca, divina presència!
Quina pena que duri un minut!
-Un minut?- em pregunten, incrèduls,
els teus ulls. -Un minut?, tan poc temps?-
Tan poc temps perquè és breu la Bellesa,
perquè el goig i la joia són breus.
Un minut comparat amb els dies
que viurà, jove i ferm, un clavell.
Un minut perquè el vent la sacseja,
un minut perquè el sol estiuenc
fa que es badi, mirant-se'l tot d'una,
aquell calze de seda i de neu.
Dotze pètals (o nou) s'esbatanen,
i els estams, un a un van caient.
Aleshores no és copa ni calze,
és tan sols una flor, simplement.
Però és cert que de lluny, ben badada,
sobre el pròdig fullam d'un verd fosc,
és talment una estrella molt blanca
que tingués aparença de flor.
✲✲✲✲✲
(Primera part)
P. 46
P. 46
