Benvinguda la percepció de les
coses apreses i la presència de
l'objecte inconegut..."
Sorellmar, Miralls
És bo conèixer el món i noves rutes,
menjar pels ulls la idea que esperona
a viure cada instant gelosament
perquè l'instant és sempre irrepetible.
I, embarco avui. Un dia fred i clar.
Un dia que destil·la arpegis d'aire,
un fals aplec de veus amb gust de pols.
L'aeroport és una taca humana,
cromàtica patum a flor de pell,
ombra i colors d'imatges ja perdudes,
cossos ignots petjant el marbre gris.
El vol porta un retard de dues hores.
Qui atura els improperis de la gent?
La bilis negra o verda sura lliure
i es pot aprendre el tast solcant els mots!
La boira es menja el sol, rogent i mític.
El vent udola foll, misteriós,
viola l'equilibri de les coses
i plora entre l'escuma dels adéus.
Un hemistiqui es gronxa als fils de l'aire
sota el mannà tan dolç que espolsa el glaç.
I l'aigua de la pluja esquitxa els versos
que em mullen mentre pujo a l'avió...
Maria S. Farell (A nou mil metres d'altura, 1997)
26 de juny de 2011
Horaciana
Hi vas gaudir del goig de tenir una casa,
amors ocasionals,
de mirar els llargs capvespres d'autumne,
transparents i extensos,
damunt una ciutat i un camp que t'estimaves,
cossiols d'alfàbegues a la terrassa
des de Santa Àgueda a Sant Andreu,
llimoners i palmeres.
Hi vas gaudir en fer projectes de viatges solitaris,
en trobar amistats
incidentals i fugisseres,
amants que vas voler profundament,
l'immens plaer de sentir per un instant
que et posseïa intensament la vida.
Gaspar Jaén. Del temps present, 1998
Etiquetes de comentaris:
alfàbrega,
amistat,
amor,
estimar,
Jaén i Urban [Gaspar 1952-],
llimoners,
palmeres,
sentir,
tardor,
transparència,
viatges,
vida
Descans
La miro, menuda com és, entre els meus dits, rodona i blanca com les llunes que pintava a escola quan no sabia que el dolor pren forma esfèrica i sempre torna a començar. Ara és la llengua qui la mira, la interroga en la foscor humida de la boca, la deixa finalment passar, creuar boscos de saliva que la duran al país de la por. Però ella coneix els camins sense haver-hi estat mai, ella, menuda com és, rodona i aspra, sap en quina direcció queda la vena que pateix, com adormir lentament el cor, com empolsimar els capil·lars, com desteixir els teixits. On ha après el pacient ofici de la misericòrdia? Ella, menuda, rodona i lenta com les llunes que pintava a escola quan no sabia que el descans pren forma esfèrica i sempre torna a començar. Gemma Gorga. El desordre de les mans, 2003 |
Etiquetes de comentaris:
Antònia Font (Grup musical),
Bages,
cabanes,
Chueca [Jordi],
descans,
estiu,
Gorga i López [Gemma],
lluna,
oliveres,
persones
25 de juny de 2011
Al pont
El meu cervell era unes golfes.
Raymond Carver
Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.
El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.
Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:
intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.
Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad.: Elordi i Laia Noguera
Raymond Carver
Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.
El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.
Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:
intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.
Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad.: Elordi i Laia Noguera
Etiquetes de comentaris:
caos,
Carver,
ésser,
mar,
mesura,
món,
neguits,
persones,
pluja,
poesia suau,
ponts,
Raymond [1938-1988],
Uribe Urbieta [Kirmen 1970-]
21 de juny de 2011
Com sé que t'agrada la mar
Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)
Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002
Pr.: Miquel Martí i Pol
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)
Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002
Pr.: Miquel Martí i Pol
Etiquetes de comentaris:
aigua,
González i Felip [Maria Soledat 1962-],
mar,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
pell,
poesia breu,
poesia marítima,
retorn,
surar
18 de juny de 2011
En realitat,
el material temàtic de la música és
l'equivalent de la trama en l'obra
literària. Però tant en el cas de la
música, com en el de la literatura,
l'escultura i la pintura, no té cap
mena d'importància el fet de conèixer
l'origen del subjecte o del tema. En
canvi, però, sí que en té veure com
aquella matèria ha estat tractada. En
aquest com rau justament tota la
preparació, la força expressiva, la
capacitat de construir, la personalitat
de l'artista.
(...) Tot artista té el dret a basar-se
en un art precedent; més encara, no només
el dret sinó fins i tot el deure de fer-ho.
I aleshores, ¿per què no podem atribuir
també a l'art popular l'objectiu d'alimentar
les nostres arrels?
Béla Bartók, dins,
Jaume Huch (Tentinejant, 1998)
l'equivalent de la trama en l'obra
literària. Però tant en el cas de la
música, com en el de la literatura,
l'escultura i la pintura, no té cap
mena d'importància el fet de conèixer
l'origen del subjecte o del tema. En
canvi, però, sí que en té veure com
aquella matèria ha estat tractada. En
aquest com rau justament tota la
preparació, la força expressiva, la
capacitat de construir, la personalitat
de l'artista.
(...) Tot artista té el dret a basar-se
en un art precedent; més encara, no només
el dret sinó fins i tot el deure de fer-ho.
I aleshores, ¿per què no podem atribuir
també a l'art popular l'objectiu d'alimentar
les nostres arrels?
Béla Bartók, dins,
Jaume Huch (Tentinejant, 1998)
Etiquetes de comentaris:
arrels,
Bartók [Béla 1881-1945],
Clemons [Clarence 1942-2011],
construir,
Habana con Kola (Grup musical],
Huch [Jaume],
Ilabaca [Pascuala],
música,
Naia (Grup musical),
Riu (Grup musical)
16 de juny de 2011
Escherzo...
"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls
Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.
Maria S. Farell (A nou mil metres d'altura, 1997)
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls
Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.
Maria S. Farell (A nou mil metres d'altura, 1997)
Etiquetes de comentaris:
Arrington [Jacqueline],
Farell [Maria S.],
llum,
música
Amor secret
Jo també vaig tenir un amor secret
quan tenia set o vuit anys.
Ella no ho sabia.
Mai no li vaig dir res.
Un somriure era el nostre únic pont.
Fa poc vaig somiar en ella.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
Em va fer anar en un racó i em va preguntar:
"T'ha anat bé voltant pel món?
Has tingut sort?".
Crec que li vaig dir que no.
I abans de caure a l'abisme em va dir:
"Sempre he sabut que m'estimes".
No sé si ens és possible tornar enrere,
si hi ha alguna manera d'escollir de nou
els camins que hem rebutjat.
Però és veritat que de tant en tant
el que hem sentit en el passat es converteix en real,
encara que sigui només una miqueta.
Després d'una setmana d'aquell somni
ens vam trobar al carrer.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
La nostra conversa
no es va assemblar a la del somni.
Igual que fa tants anys.
tret d'un somriure,
no li vaig dir res.
Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad. de Jon Elordi i Laia Noguera
quan tenia set o vuit anys.
Ella no ho sabia.
Mai no li vaig dir res.
Un somriure era el nostre únic pont.
Fa poc vaig somiar en ella.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
Em va fer anar en un racó i em va preguntar:
"T'ha anat bé voltant pel món?
Has tingut sort?".
Crec que li vaig dir que no.
I abans de caure a l'abisme em va dir:
"Sempre he sabut que m'estimes".
No sé si ens és possible tornar enrere,
si hi ha alguna manera d'escollir de nou
els camins que hem rebutjat.
Però és veritat que de tant en tant
el que hem sentit en el passat es converteix en real,
encara que sigui només una miqueta.
Després d'una setmana d'aquell somni
ens vam trobar al carrer.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
La nostra conversa
no es va assemblar a la del somni.
Igual que fa tants anys.
tret d'un somriure,
no li vaig dir res.
Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad. de Jon Elordi i Laia Noguera
Etiquetes de comentaris:
abismes,
camins,
conversar,
garlandes,
saber,
somnis,
somriure,
trobades,
Uribe Urbieta [Kirmen 1970-],
veritat
Sovint diem
Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.
Montserrat Abelló. Àgora poètica, 2008
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.
Montserrat Abelló. Àgora poètica, 2008
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
Chordà [Mari],
esperança,
estimar,
llavis,
poesia en xarxa,
temps,
ulls
15 de juny de 2011
Llum
Mon cor és l'Occeà ont sense treva
les ones s'hi arrestellen ab dalit.
És la bóta immortal de les Denaides
que'n les fonts de la vida vull omplir.
"Més, més", sento que'm crida a totes hores
"Aquí'n tens més", li dich.
"Més, més!", torna a cridar, y esta paraula
ressona constantment dintre de mi.
He devorat tres quarts de ma existència
y sempre'l mateix crit!
-Só foll?, -tot cavilós a voltes penso.-
Podré lograr, cor meu, ferte feliç?
Y'l cor entre sospirs de fonda engunia,
contesta forcejant dintre del pit:
-Quan no'm taqui de llot les blanques ales,
llavors y sols llavors, esper que sí.
Evelí Dòria i Bonaplata. De sol a sol, 1899
les ones s'hi arrestellen ab dalit.
És la bóta immortal de les Denaides
que'n les fonts de la vida vull omplir.
"Més, més", sento que'm crida a totes hores
"Aquí'n tens més", li dich.
"Més, més!", torna a cridar, y esta paraula
ressona constantment dintre de mi.
He devorat tres quarts de ma existència
y sempre'l mateix crit!
-Só foll?, -tot cavilós a voltes penso.-
Podré lograr, cor meu, ferte feliç?
Y'l cor entre sospirs de fonda engunia,
contesta forcejant dintre del pit:
-Quan no'm taqui de llot les blanques ales,
llavors y sols llavors, esper que sí.
Evelí Dòria i Bonaplata. De sol a sol, 1899
Etiquetes de comentaris:
Banc Mundial,
biblioteques,
creixement sostenible,
decidir,
Dòria i Bonaplata [Eveli 1862-1921],
emprenedoria,
Foix [J. V. 1893-1987],
llum,
poesia econòmica,
Rebassa [Carles]
14 de juny de 2011
Jardí botànic
Etiquetes de comentaris:
actituds,
creixement sostenible,
cultivar,
diversitat,
Forcada [Assumpció 1947-],
Grau Ros [Teresa 1959-],
món,
persones,
poesia botànica,
poesia del cor,
respectar,
sumar,
tolerància,
valors
13 de juny de 2011
Becada
Aquesta au, que ofereix un rotit excel·lent,
se serveix sobre llesques de pa torrat i
banyada amb el seu suc i llimona. Es trinxa
com la gallina i, després d'haver-ne alçat
les quatre parts principals ja dites, es
talla transversalment la carcanada en parts
iguals.
Joan Perucho (Monstruari fantàstic, 1976)
se serveix sobre llesques de pa torrat i
banyada amb el seu suc i llimona. Es trinxa
com la gallina i, després d'haver-ne alçat
les quatre parts principals ja dites, es
talla transversalment la carcanada en parts
iguals.
Joan Perucho (Monstruari fantàstic, 1976)
Etiquetes de comentaris:
becades,
cuinar,
maig,
mar,
persones,
Perucho [Joan 1920-2003],
Raimon [1940-],
verd
11 de juny de 2011
Djemaa el Fna
Al Jordi, a l'Anna,
a l'Antoni i, sempre,
a la Mercè
El capvespre s'imposa
lentament i segura,
i s'encenen els llums de les parades
que oscil·len amb la mica de vent.
Entre glops saborosos de te,
amarat de l'aroma de menta,
veiem, de la claror esvanida,
sorgir Sírius, l'astre brillant;
ara Proció, Betelgeuse...
i el cenyidor d'Orió
i l'Auriga i Gèmini
i, a llevant, il·luminant-se, Leo...
A sota la terrassa
un paisatge canviant i sempre viu:
encantadors de serps,
venedors de misteris,
d'herbes remeieres,
d'afrodisíaques nits...
En acabat, senyoregen les parades de broquetes de carn,
d'albergínies i de peix fregits,
que es vesteixen de gent que s'hi asseu
a sopar-hi.
I quan la nit ja és fosca,
al bell mig de la plaça,
en un cercle que es fa i es refà sense presses,
com si el vent se n'endugués les cendres
i hi menés nova llenya per mantenir el caliu,
se sent, sobre el silenci, la rítmica música
del rebab i el tar,
instants sublims traçats per unes destres mans
ensinistrades a desvetllar
un art ocult
que amagava la càlida nit.
Carles Duarte i Montserrat. La tierra y el sueño = La terra i el somni, 2000
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
colors,
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
estels,
instants,
llum,
Marràqueix,
Trujillo [José Ramón],
vida,
Zimmermann [Marie-Claire]
No hem posat nom a les pedres
No hem posat nom a les pedres.
Ens precedien.
Ens havien esperat.
Amoixar-nos com còdols.
Ens fa l'aigua.
Mira aquest nucli de gavines.
Passen i diuen.
S'aturen a l'aigua.
Deixen la platja plena de petjades.
Som pedres.
Ens deixem caure.
Que ens faci el vent.
Laia Noguera i Clofent. Triomf, 2009
Etiquetes de comentaris:
còdols,
gavines,
Noguera i Clofent [Laia],
pedres,
petjades,
precedir,
Premi Miquel de Palol 2009,
vent
La vida
T'has adonat que de pressa passa la vida?
Quan ets petit, no t'adones de res
t'és suficient amb passar-t'ho bé.
Quan ets adolescent,
el rellotge va per a tu molt lent
voldries créixer més.
Quan arribes a l'edat madura
succeeix a l'inrevés.
A l'arribar a la tercera edat
és quan t'adones de veritat
lo ràpid que ha passat.
És tard ja per tornar a començar
i el que has de fer és gaudir
sense enyorar el temps passat.
2n premi juvenil A
Daniel Asín Díaz
IES Can Vilumara
XIVè Certamen poètic Andreu Trias, 2011
Etiquetes de comentaris:
actituds,
adolescents,
Asín Díaz [Daniel],
enyorar,
gaudir,
IES Can Vilumara,
infantesa,
persones,
present,
Trias [Andreu],
XIVè Certamen Poètic Andreu Trias
10 de juny de 2011
El falcó
El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.
Estén tot el seu plomatge
con en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.
Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.
El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.
Josep Carner
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.
Estén tot el seu plomatge
con en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.
Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.
El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.
Josep Carner
Etiquetes de comentaris:
Carner [Josep 1884-1970],
falcons,
Serrat [Joan Manuel 1943-]
Aquestes branques baixes t'ofereixen
Aquestes branques baixes t'ofereixen tota mena de fruits i els pots collir bo i assegut. De cor ho dic: voldria no ser massa exigent; que no fes mai nosa a ningú, i saber conservar ben aplomats els sentiments. En l'ordre que m'imposo no hi ha desistiment ni dubte ni refús; només la clara voluntat d'estimar i aquest recurs -branques plenes de fruits- de les paraules. Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000 |
Etiquetes de comentaris:
ametlles,
branques,
De Souza [Rosalia],
estimar,
fruits,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
paraules,
persones,
poesia honesta,
sentiments
Caminar tota una vida
Caminar tota una vida
et porta a preguntar-te si quatre passes
et fan el pes. Però no hi ha altre canvi
i veus a trossos sota tanta pluja
els vespres de la vida en un sol vespre
i el sol que es repeteix en mils de gotes.
(Fragment, p. 81)
Joan Brossa. La Revolta poètica de Joan Brossa, 2003
|
Etiquetes de comentaris:
Brossa [Joan 1919-1998],
caminar,
mar,
pluja,
poesia visual,
sol,
Stefanović [Katarina]
Per què neix un poeta?
Qui ens dirà per què neix un poeta? ¿Quin atzar o quina justa harmonia d'elements, combinació perfecta de bona i mala astrugància, precipita aquest do que converteix qualsevol fantasma en poesia corpòria, en poesia de pedra picada, en poesia perdurable com el foc precipitat que sorgeix dels volcans furiosos? ... Quan penetrem, però, en la cripta de la poesia i sentim l'aire immòbil, sabem que hem traspassat el llenguatge dels significats, el quotidià, el de l'inventari, el de la reducció del temps a espai, i hem penetrat en el llenguatge dels significants, en el qual els mots tenen carnet d'identitat i de conduir i tot, si m'apuren, de tal manera que els mots s'acoblen, es lliguen, fan gravitar la pròpia identitat de tal manera que el poema, aquesta realitat que ens ofereix el poeta, només tangencialment i remota té a veure amb aquells detalls tan tranquil·litzadors que sabem del poeta. (Fragment del pròleg) Maria Aurèlia Capmany, dins, Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000 |
Blanca
Etiquetes de comentaris:
amistat,
blanc,
branques,
estiu,
flors,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Guasch [Carme 1928-1998],
León [Rosa],
llum,
magnòlies,
tardor
9 de juny de 2011
L'amor a tu, l'amor mateix de mi
L'amor a tu, l'amor mateix de mi
que cada instant es pensa i es commou
i, com si cancel·lara les paraules,
es busca al gest i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí,
es dona al pas i es construeix de passos.
Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002
que cada instant es pensa i es commou
i, com si cancel·lara les paraules,
es busca al gest i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí,
es dona al pas i es construeix de passos.
Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002
Etiquetes de comentaris:
amor,
caminar,
commoure,
construir,
gestos,
mesura,
ordre,
Pascual [Teresa 1952-],
poesia amorosa,
poesia sublim,
rebels,
silenci
Llum
Com el sol de primera hora a l'estiu
que calladament entra per la finestra
per tocar amb dits amorosos
fins les coses més petites
del nostre dormitori al fons de la casa,
el teu amor al llarg dels anys
a poc a poc ha fet el seu camí
dins les vetes més fondes de la meva foscor.
D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana, 2002
Tr.: D. Sam Abrams i Enric Sòria
que calladament entra per la finestra
per tocar amb dits amorosos
fins les coses més petites
del nostre dormitori al fons de la casa,
el teu amor al llarg dels anys
a poc a poc ha fet el seu camí
dins les vetes més fondes de la meva foscor.
D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana, 2002
Tr.: D. Sam Abrams i Enric Sòria
Etiquetes de comentaris:
Abrams [D. Sam 1952-],
amor,
calladament,
dormitoris,
estimar,
estiu,
fondària,
llum,
petit,
poesia amorosa,
sol,
vetes
7 de juny de 2011
No et diré pas què hi ha rera cada paraula.
Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.
Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i d'estimar, i el nom
més útil i senzill de cada cosa.
Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000
Pr.: Maria Aurèlia Capmany
Etiquetes de comentaris:
claredat,
créixer,
essencial,
estimar,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
pluja,
poesia breu,
senzillesa,
tarda
5 de juny de 2011
Com canviar el món
Les persones emprenedores socials representen
per al canvi social el que les emprenedores de
negocis per a l'economia. Segons David Bornstein,
es tracta de gent amb iniciativa i creativitat
que qüestionen l'status quo, aprofiten
les noves oportunitats, no es rendeixen i acaben
transformant el món que les envolta.
(Fragment traduït per a aquest blog) |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bornstein [David],
Cordeiro [Vera],
creativitat,
emprenedoria,
Fernández-Aballi [Ana],
Holanda,
Ibáñez [Conxa 1929-],
iniciativa,
persones
1 de juny de 2011
Origen de l'amor
Tot l'amor que la vida ens ha donat ens l'ha robat dels nostres fruits. I què hem de fer? Sentir joia del guany o tristor pel futur marcit? Amor, sents que la tarda té raons que cap lluna no sap com habitar. Vicenç Llorca. De les criatures més belles, 2006 |
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
emocions,
estimar,
fruits,
Llorca [Vicenç 1965-],
poesia breu,
sentir,
tarda
Subscriure's a:
Missatges (Atom)