Dia X, hora 0 i l'aeroport de qualsevol indret...

Benvinguda la percepció de les
coses apreses i la presència de
l'objecte inconegut..."
Sorellmar, Miralls

És bo conèixer el món i noves rutes,
menjar pels ulls la idea que esperona
a viure cada instant gelosament
perquè l'instant és sempre irrepetible.
I, embarco avui. Un dia fred i clar.
Un dia que destil·la arpegis d'aire,
un fals aplec de veus amb gust de pols.
L'aeroport és una taca humana,
cromàtica patum a flor de pell,
ombra i colors d'imatges ja perdudes,
cossos ignots petjant el marbre gris.
El vol porta un retard de dues hores.
Qui atura els improperis de la gent?
La bilis negra o verda sura lliure
i es pot aprendre el tast solcant els mots!

La boira es menja el sol, rogent i mític.
El vent udola foll, misteriós,
viola l'equilibri de les coses
i plora entre l'escuma dels adéus.

Un hemistiqui es gronxa als fils de l'aire
sota el mannà tan dolç que espolsa el glaç.
I l'aigua de la pluja esquitxa els versos
que em mullen mentre pujo a l'avió...

Maria S. Farell (A nou mil metres d'altura, 1997)

Horaciana

Hi vas gaudir del goig de tenir una casa,
amors ocasionals,
de mirar els llargs capvespres d'autumne,
transparents i extensos,
damunt una ciutat i un camp que t'estimaves,
cossiols d'alfàbegues a la terrassa
des de Santa Àgueda a Sant Andreu,
llimoners i palmeres.

Hi vas gaudir en fer projectes de viatges solitaris,
en trobar amistats
incidentals i fugisseres,
amants que vas voler profundament,
l'immens plaer de sentir per un instant
que et posseïa intensament la vida.



Gaspar Jaén. Del temps present, 1998

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.


Gemma Gorga. El desordre de les mans, 2003

Al pont

El meu cervell era unes golfes.
Raymond Carver


Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.

El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.

Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010 
Trad.: Elordi i Laia Noguera

Com sé que t'agrada la mar

Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002
Pr.: Miquel Martí i Pol

En realitat,

el material temàtic de la música és
l'equivalent de la trama en l'obra
literària. Però tant en el cas de la
música, com en el de la literatura,
l'escultura i la pintura, no té cap
mena d'importància el fet de conèixer
l'origen del subjecte o del tema. En
canvi, però, sí que en té veure com
aquella matèria ha estat tractada. En
aquest com rau justament tota la
preparació, la força expressiva, la
capacitat de construir, la personalitat
de l'artista.
(...) Tot artista té el dret a basar-se
en un art precedent; més encara, no només
el dret sinó fins i tot el deure de fer-ho.
I aleshores, ¿per què no podem atribuir
també a l'art popular l'objectiu d'alimentar
les nostres arrels?

Béla Bartók, dins,

Jaume Huch (Tentinejant, 1998)

Escherzo...

"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls

Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.


Maria S. Farell (A nou mil metres d'altura, 1997)

Amor secret

Jo també vaig tenir un amor secret
quan tenia set o vuit anys.
Ella no ho sabia.
Mai no li vaig dir res.
Un somriure era el nostre únic pont.

Fa poc vaig somiar en ella.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
Em va fer anar en un racó i em va preguntar:
"T'ha anat bé voltant pel món?
Has tingut sort?".
Crec que li vaig dir que no.
I abans de caure a l'abisme em va dir:
"Sempre he sabut que m'estimes".

No sé si ens és possible tornar enrere,
si hi ha alguna manera d'escollir de nou
els camins que hem rebutjat.
Però és veritat que de tant en tant
el que hem sentit en el passat es converteix en real,
encara que sigui només una miqueta.

Després d'una setmana d'aquell somni
ens vam trobar al carrer.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.

La nostra conversa
no es va assemblar a la del somni.

Igual que fa tants anys.
tret d'un somriure,
no li vaig dir res.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad. de Jon Elordi i Laia Noguera

Sovint diem

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.


Montserrat Abelló. Àgora poètica, 2008

Llum

Mon cor és l'Occeà ont sense treva
les ones s'hi arrestellen ab dalit.
És la bóta immortal de les Denaides
que'n les fonts de la vida vull omplir.
"Més, més", sento que'm crida a totes hores
"Aquí'n tens més", li dich.
"Més, més!", torna a cridar, y esta paraula
ressona constantment dintre de mi.
He devorat tres quarts de ma existència
y sempre'l mateix crit!
-Só foll?, -tot cavilós a voltes penso.-
Podré lograr, cor meu, ferte feliç?
Y'l cor entre sospirs de fonda engunia,
contesta forcejant dintre del pit:
-Quan no'm taqui de llot les blanques ales,
llavors y sols llavors, esper que sí.


Evelí Dòria i Bonaplata. De sol a sol, 1899

Jardí botànic

Aprendrem a sumar idees,

multiplicar esforços,

restar dogmes adquirits,

dividir les preocupacions,

potenciar la solidaritat.

Sembrar tolerància,

cultivar actituds dialogants,

podar imposicions,

respectar la diversitat de les espècies,

en un jardí on creixen les paraules

sense fruits prohibits.

Assumpció Forcada, dins

Poemes per a un món millor, 2002

Becada

Aquesta au, que ofereix un rotit excel·lent,
se serveix sobre llesques de pa torrat i
banyada amb el seu suc i llimona. Es trinxa
com la gallina i, després d'haver-ne alçat
les quatre parts principals ja dites, es
talla transversalment la carcanada en parts
iguals.


Joan Perucho (Monstruari fantàstic, 1976)

Djemaa el Fna

Al Jordi, a l'Anna,
a l'Antoni i, sempre,
a la Mercè

El capvespre s'imposa
lentament i segura,
i s'encenen els llums de les parades
que oscil·len amb la mica de vent.

Entre glops saborosos de te,
amarat de l'aroma de menta,
veiem, de la claror esvanida,
sorgir Sírius, l'astre brillant;
ara Proció, Betelgeuse...
i el cenyidor d'Orió
i l'Auriga i Gèmini
i, a llevant, il·luminant-se, Leo...

A sota la terrassa
un paisatge canviant i sempre viu:
encantadors de serps,
venedors de misteris,
d'herbes remeieres,
d'afrodisíaques nits...

En acabat, senyoregen les parades de broquetes de carn,
d'albergínies i de peix fregits,
que es vesteixen de gent que s'hi asseu
a sopar-hi.

I quan la nit ja és fosca,
al bell mig de la plaça,
en un cercle que es fa i es refà sense presses,
com si el vent se n'endugués les cendres
i hi menés nova llenya per mantenir el caliu,
se sent, sobre el silenci, la rítmica música
del rebab i el tar,
instants sublims traçats per unes destres mans
ensinistrades a desvetllar
un art ocult
que amagava la càlida nit.


Carles Duarte i Montserrat. La tierra y el sueño = La terra i el somni, 2000

No hem posat nom a les pedres

No hem posat nom a les pedres.

Ens precedien.

Ens havien esperat.

Amoixar-nos com còdols.

Ens fa l'aigua.

Mira aquest nucli de gavines.

Passen i diuen.

S'aturen a l'aigua.

Deixen la platja plena de petjades.

Som pedres.

Ens deixem caure.

Que ens faci el vent.

Laia Noguera i Clofent. Triomf, 2009

La vida

T'has adonat que de pressa passa la vida?
Quan ets petit, no t'adones de res
t'és suficient amb passar-t'ho bé.
Quan ets adolescent,
el rellotge va per a tu molt lent
voldries créixer més.
Quan arribes a l'edat madura
succeeix a l'inrevés.
A l'arribar a la tercera edat
és quan t'adones de veritat
lo ràpid que ha passat.
És tard ja per tornar a començar
i el que has de fer és gaudir
sense enyorar el temps passat.


2n premi juvenil A

Daniel Asín Díaz
IES Can Vilumara 

XIVè Certamen poètic Andreu Trias, 2011

El falcó

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

Estén tot el seu plomatge
con en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.

Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.


Josep Carner

Aquestes branques baixes t'ofereixen

Aquestes branques baixes t'ofereixen
tota mena de fruits i els pots collir
bo i assegut.

De cor ho dic: voldria
no ser massa exigent; que no fes mai
nosa a ningú, i saber conservar
ben aplomats els sentiments.

En l'ordre que m'imposo
no hi ha desistiment
ni dubte ni refús; només la clara
voluntat d'estimar i aquest recurs
-branques plenes de fruits-
de les paraules.


Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000

Caminar tota una vida

Caminar tota una vida

et porta a preguntar-te si quatre passes

et fan el pes. Però no hi ha altre canvi

i veus a trossos sota tanta pluja

els vespres de la vida en un sol vespre

i el sol que es repeteix en mils de gotes.

(Fragment, p. 81)

Joan Brossa. La Revolta poètica de Joan Brossa, 2003

Per què neix un poeta?

Qui ens dirà per què neix un poeta? ¿Quin atzar o
quina justa harmonia d'elements, combinació perfecta
de bona i mala astrugància, precipita aquest do que
converteix qualsevol fantasma en poesia corpòria,
en poesia de pedra picada, en poesia perdurable
com el foc precipitat que sorgeix dels volcans
furiosos?
...

Quan penetrem, però, en la cripta de la poesia i
sentim l'aire immòbil, sabem que hem traspassat el
llenguatge dels significats, el quotidià, el de
l'inventari, el de la reducció del temps a espai,
i hem penetrat en el llenguatge dels significants,
en el qual els mots tenen carnet d'identitat i de
conduir i tot, si m'apuren, de tal manera que els
mots s'acoblen, es lliguen, fan gravitar la pròpia
identitat de tal manera que el poema, aquesta
realitat que ens ofereix el poeta, només tangencialment
i remota té a veure amb aquells detalls tan
tranquil·litzadors que sabem del poeta.



(Fragment del pròleg)




Maria Aurèlia Capmany, dins,


Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000

Blanca

Ni el colom d'ales més blanques

ni l'escuma ni el cotó

poden fer-nos més claror

que la llum que als teus ulls tanques.

Ni les flors dalt de les branques

a l'estiu o a la tardor

escampen més resplendor

que el teu nom, Blanca de Blanques!

Carme Guasch. Poesia completa, 2005

L'amor a tu, l'amor mateix de mi

L'amor a tu, l'amor mateix de mi
que cada instant es pensa i es commou
i, com si cancel·lara les paraules,
es busca al gest i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí,
es dona al pas i es construeix de passos.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

Llum

Com el sol de primera hora a l'estiu
que calladament entra per la finestra
per tocar amb dits amorosos
fins les coses més petites
del nostre dormitori al fons de la casa,
el teu amor al llarg dels anys
a poc a poc ha fet el seu camí
dins les vetes més fondes de la meva foscor.




D. Sam Abrams.  Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana, 2002
Tr.: D. Sam Abrams i Enric Sòria

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i d'estimar, i el nom
més útil i senzill de cada cosa.




Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000
Pr.: Maria Aurèlia Capmany

Com canviar el món

Les persones emprenedores socials representen

per al canvi social el que les emprenedores de

negocis per a l'economia. Segons David Bornstein,

es tracta de gent amb iniciativa i creativitat

que qüestionen l'status quo, aprofiten

les noves oportunitats, no es rendeixen i acaben

transformant el món que les envolta.

(Fragment traduït per a aquest blog)

David Bornstein. Cómo cambiar el mundo, 2005

Origen de l'amor

 Tot l'amor que la vida ens ha donat
ens l'ha robat dels nostres fruits.
I què hem de fer? Sentir joia del guany
o tristor pel futur marcit?
Amor, sents que la tarda té raons
que cap lluna no sap com habitar.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles, 2006