Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de maig 2021

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;
sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.


Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

30 de maig 2021

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Romanza sense paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.


Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006

Il.: Marta Balaguer

Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio

29 de maig 2021

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.


Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Blanca cua de cavall

Il·lustració de Montse Ginesta_de la poesia: Blanca cua de cavall de Mercè Rodoreda per Teresa Grau Ros

Blanca cua de cavall
pels anys cedida a la roca, 
penetres arrels, la soca
s'esberla al cim en plomall. 

I rellisques pendís avall
i esquitxes la boca dura
del qui caminant s'atura
per heure ton devessall. 

Oh, tornassolat ventall
celest i amb ombres daurades,
ple de roses encantades
per barnilla i esquenall. 


Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il.: Montse Ginesta 
Ed.: Marta Nadal

27 de maig 2021

Llegat

A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni «déu» ni «dogma» ni «virtut»
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.


Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957


Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala


25 de maig 2021

La meva mare

La  mare era sempre llunyana amb el pensament:
no era mai on jo era. Retornava
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva
− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.

Anunci del malastre! I certament ella
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.



Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

24 de maig 2021

La voluble cançó

Sé d'una cançó 
que no em costà aprendre
sense anar a lliçó:
que el prat era tendre,
l'ocell inquiet,
altes les estrelles,
el bosc un secret,
brunzents les abelles;
que el sol i la lluna
no poden ser amants,
que la terra és bruna
i els mars inconstants.
La natura rica
omple tots els buits,
si la llavor és xica
ubèrrims els fruits.
Quan l'home la tracta
amb urc o despit,
no hi pot trenar pacte
per al seu profit.



De La terra benigna.

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Ed.: Anna M. Velaz i Sicart
Pr.: Mariàngela Vilallonga
Epíleg: Narcís-Jordi Aragó

23 de maig 2021

Cireres

Les cireretes ja pengen de l'arbre
com fanalets d'una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d'aquell món de color.
Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
Cada any hi venen a la primavera
i els acull, l'arbre, generosament.

Qui no els hi vol és el pagès, que espera
fer la collita per dur-la a mercat,
i s'enrabia si en lloc de cireres
troba les cues i el pinyol pelat.

Au, que no et dolgui, pagès! A vegades,
matant les cuques, l'ocell t'ha ajudat.


Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il.: Oriol Moret




22 de maig 2021

EUROPA

Sé que ens observen
els peixos dins de l'aigua.
N'hi ha un que plora.



Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019

Li pinto un antifaç a ma germana

Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments!
És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.


Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2011



La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.



Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart


Baladeta

              va,tu,leggera e piana


En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades

En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -

oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res

només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps

hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra

oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va

és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba


Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77

21 de maig 2021

¿Qui vigila i et guarda

¿Qui vigila i et guarda
i no fa mai soroll?

¿Qui s'emporta l'estona
quan descansa l'amor?

¿Qui fa frau a l'estança
i a les hores de son?

¿Qui fa cau i escalfor?

Com un guarda a la porta
que desitja silent
que no acabi aquest torn


Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

16 de maig 2021

s'esmicola el temps

s'esmicola el temps, iaia.
no tinc les mans a punt.
per recollir les miques de tu
que apareixen. de sobte.
entre la menta. i la moc.
per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.



Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

15 de maig 2021

Oh, estrelles!

Amb una mar d'impulsos i esperances cegues
que porto dins,
davant la vostra llum jo m'agenollo, oh estrelles,
i flames d'adoració
cremen en els meus ulls com espelmes d'ofrena.
Calfreds que arriben del vostre país em besen
el cos amb llavis freds de gel
i petrificat us pregunto:
cap a quins mons aneu i cap a quins abismes?
I rodamón com soc,
em sento avui l'ànima més soliua
i fujo empès per un impuls, mes no sé –on.
Un sol destí m'és llum i em dona força:
oh, estrelles, ni tan sols vosaltres
no teniu cap designi en el camí,
però potser per aquesta raó conqueriu l'infinit!


Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016

Trad.: Corina Oproae


El cel

 (Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat
plena d'homes i bèsties,
on ningú no ha matat mai un ocell,
ni cap ós ha devorat la seva presa.
No hi ha accidents, ni desgràcies
en la immensitat dels estels.
Allà, tothom coneix l'indret
on viuen amagats els somnis.



Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999

Il.: Ramiro Fernàndez Saus

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté

els poetes parlen de coses generals

els poetes parlen de coses generals
però ella no
hereva de l'unicorn travessa
fileres deesses del típic
cap de cavall i cos de dona
només
concreta deformitats
del fill nonat
ella no
decideix no parlar més
de coses generals
i neda neda i neda


Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

11 de maig 2021

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 



Pròleg: Carme Riera

08 de maig 2021

podria parlar-vos

podria parlar-vos
de la malnutrició
i de la malnutrició emocional

del paludisme de l'ànima
de la indigència de la manca d'imaginació

de la pobresa d'esperit

però –fet i fet–
prefereixo parlar-vos de tot el contrari




Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

Matriarca silenciosa

Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.




Els ulls dels pobres, 2005

Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero

Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols

Segell

La pressió 
dels peus
contra la terra.
Vertical
la pau dels vius
rememora els morts.

Regalima
la natura
fins a desflorar-se
i entre les arrels
és trepitjada la llavor.

Tan sols custodiat
el temps
té gust de vida.



Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

02 de maig 2021

No deixar de sentir la vida

No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò 
incandescent  –si se'n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.


Montserrat Rodés. Tot és altre. 2020

Els nens

  Els nens s'han escapat de l'escola i salten, riolers,
pels turons que hi ha prop, tirant-se pedres de cotó
fluix i boles de farina que els deixen blanquinosos.
Tot d'una se'ls apareix un àngel immens de paper
vermell, que els deixa atònits i meravellats. Tot el cel
és de color vermell. Cantant i cridant i rodolant
per terra, tornen feliços a l'escola i t'expliquen 
el que els ha esdevingut. Tu els dius que no devia
ser cap àngel, sinó el reflex de la claror d'un núvol
baix. Ells et repliquen, però, que no era cap àngel
ni cap núvol, sinó el teu estel, que els protegia
i els embadocava. Amb els teus ulls molt foscos
i brillants has mirat els nens i has sentit "felicitat".

                                               A Teresa Font i Anyé,
                                                              de la seva llibreta
                                                          Gener de l'any 1978

Joan Vinyoli, dins, 

Ed. literari: Antoni Tort Bardolet