Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris equilibri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris equilibri. Mostrar tots els missatges

24 de novembre 2022

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017



Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

19 d’octubre 2022

Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.

El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?


David Castillo

De Doble Zero i Esquena Nua, dins

 
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001


I també al llibre:

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

 Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella

20 de març 2021

Vinc al recer

Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.


De: A Oxford,  II

Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.


30 d’agost 2020

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta
quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015. 2015

Edició: M. Carme Codina i Contijoch

12 d’abril 2020

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas



05 de març 2020

era més que balança

era més que balança
era equilibri i més
qu'equilibri era el pes
de set i set catorze
centes caixetes d'en tu sí
asmes sense numerar al
al platet de la banda d'aquí...



Fragment.


p. 217

Enric Casasses. Uh. 2006

10 de febrer 2020

no vull que els dies te m'allunyin

no vull que els dies te m'allunyin: temo
que aquests mots tan sovint desenfocats
et duguin a emprendre el camí oposat
al meu desig i a la meva passió.
ells i jo som amants de tu i del teu
compte que em dibuixa fràgil, de vidre.
vull que trobem un equilibri nostre,
la crossa d'aigua que ens mantindrà secs
fins al dia ignot, quan retrobarem,
potser, si els prats ja s'han tenyit de blau
i el mar, de taronja lilosa fosca,
un mot sincer que nuarà pell amb pell,
cor amb cor, bes amb bes i ulls verds amb ulls
marrons.
               per un segon sencer, tot ple,
o durant una llarga eternitat.



Anna Gas Serra. Crossa d'aigua, 2017
Pr.: Abraham Mohino i Balet

28 de desembre 2019

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

31 de maig 2019

Una tarda de versos de maig

Transformar el fet de no poder estar
als esdeveniments poètics que desitjaria.

I descobrir, escoltant 
i gaudint àvidament, a l'aparell,
veus i personalitats diferents
i extraordinàries alhora:

Mary Oliver i Rafeef Ziadah.

Aquest bategar compassat
d'una realitat poètica 
que ni Arderiu,
ni Espriu
no van conéixer ni assaborir,
ni milions de poetes d'arreu del món
imaginar-s'ho.
I ara, nosaltres, sí!

Internet i la pluja m'han regalat, 
novament,
l'equilibri a l'espai quotidià
una tarda de versos de maig.



Teresa Grau Ros

09 d’octubre 2018

Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
Ningú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
Fenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

13 de maig 2018

Balança

Delta del Llobregat per Teresa Grau Ros a Flickr
Faig equilibris entre el gens i el molt,
entre el poc i el massa
i el lloc m'és incòmode:
no fa per mi, que he crescut en el pro
o a la contra de qualsevol causa.
No us refieu del meu fals punt mitjà
des d'on no paro de vigilar
com bascula cada extrem,
mentre desitjo i procuro
que algú es mulli a fons i pesi tant i tant
que decanti d'una vegada la balança
cap a la nostra banda.



Mercè Voltas, dins,

enVersEn l'angle de la tarda, 2017

16 de febrer 2018

Pregunta estèril

Per què tu precisament,
quina la causa
la conseqüència
l'explicació
la racionalitat
la mecànica vital en què s'insereix
el fet atroç de la mort per sempre.
Per què tu,
en quin engranatge evolutiu del temps
pot haver-hi un argument que clogui aquest debat,
per què si el cos existeix en la dimensió prevista,
quina és la raó d'una mort
tan poc pressentida.
I què en farem
de contemplar aquest buit espill d'abandó,
aquesta absència salvatge esberlada damunt el dia
que ens deixa un seguit de converses pendents,
la impossibilitat d'apel·lar el teu nom,
perquè ens calia
precisament la paraula que hauries dit.
Ni el materialisme en què vam construir-nos
defensa d'aquesta bleva
al viu de l'equilibri.

Que no en farem res
de comprovar aquesta manca,
el dolor dels que vivien al peu de ton ànima,
els que de grat haurien partit amb tu.


Marta Dacosta, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

01 de juliol 2017

Contra la desesperança

   

                            (Diàleg amb Guadalupe Grande)

                     Perquè encara naix fills amb l'alegria
                     de saber-se-la en la pell i la batalla.
                                                        Marc GRANELL




Com si un alfabet fora
            llindar de sol estricte

Com si la bellesa fora
            equilibri damunt la llum

Com si la lluna fora
             obscuritat definitiva i nostra

Com si un gest fora
             tatuar banderes blanques a l'aire

Com si les paraules foren
             encara la pell possible

Com si el silenci fora
             regal eloqüent de les mans

Com si un bes fora
             precís contra la solidaritat dels núvols

Com si la terra fora
             precipici fèrtil d'ales

Com si els somnis foren
             arrel imprevisible de l'aigua

Com si cada poema fos
            un bosc on respirar



Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108 (març 2017)

31 d’octubre 2016

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (2n)

I el Tretze? U i tres, quatre -els punts cardinals,
les quatre ales de les papallones!

L'arquetipus platònic del diví, el dodecàedre
i el centre que s'hi difon.

I els cinc senys, els cinc sentiments de l'habitud?
I aquell sisè sentit? I el cor encalentit per l'Estel!

Oh, el Binari -la dona- (no un i un: un per un),
que, resumint tot l'home, en pot fer una cort d'àngels!

I què direm del vuit, equilibri de forces?
El baptismal regenerament en fonts vuitavades!


(Fragment de la segona part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

14 de febrer 2016

Estelada

Estelada ets viva
voles com un ocell lliure.
Des de la mar a la muntanya
ets ginesta que acompanya
la via. I al novembre
al desfullar la flor
digues: sí, sí
per la independència.

Adéu Espanya

Catalunya sobirana
saluda al món
amb la República Catalana.

Serem lliures

serem a Nacions Unides.
Sempre agermanats,
farem rotllana.

Un somni fratern

per la pau.
Podem arribar
a la superació,
amb un castell
d'equilibri i força.

Capdavantera la bandera

estelada oneja i vetlla
la flamma.



Mª Carme Pérez Vidal, dins,


Llibre de la XVII trobada de poesia catalana : Puigcerdà, 2015

23 de gener 2016

Els anys

                              A Anna Murià



Hi ha aquest coratge tan teu
amb què fas front als estralls
del temps. T'aguanten l'humor
i el seny. Contemples els anys
emmirallant-te en exemples
de moltes vides tan plenes
com la teva, i per això
també ets el nostre mirall.
Veus l'inici i el final
del teu cicle amb un serè
equilibri. És natural
per a tu allò que temem
els qui voldríem tenir-te
per un sempre que durés
tant com duri el nostre sempre.



Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

03 de maig 2015

Paisatge amb ruïnes

Landschaft mit dem Hl. Matthäus de Nicolas Poussin [Public domain or Public domain], Source/photographer: The Yorck Project: 10.000 Meisterwerke der Malerei. DVD-ROM, 2002. ISBN 3936122202. Distributed by DIRECTMEDIA Publishing GmbH, via Wikimedia Commons
                                A Xavier Barral

Es veu, al fons, un casalot amb torre,
enfilat sobre el riu,
sota un núvol mandrós.
Segurament, vigila el gran meandre
que no es veu, que l'envolta, i també,
des de lluny, el que porta el corrent endavant,
cap uns blocs escairats i uns fusts trencats
de columnes antigues.

A la dreta, la de l'espectador,
un pi, tofes i tronc, fa de marc a la imatge,
juntament, a l'esquerra, també la nostra,
amb un xiprer que no es veu pas sencer.
Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,
les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,
bastit amb voluntat de ser i de poder
-columnes i carreus ho manifesten-.

Hi ha més arbres, posats a segon terme,
-no queda clar quins arbres-,
més pins, possiblement, però poden ser verns,
darrere del xiprer i, una mica més lluny,
un saule rabassut, inclinat cap a l'aigua.
Mates i una atzavara
sota el pi de la dreta, i una altra d'amagada
darrere les ruïnes.

Hi ha un equilibri plàcid, una pau tesa,
no pas gens desesmada,
que flota entre els contrastos
del riu que corre, mòbil, i les pedres estàtiques;
del núvol esponjós, arrodonit,
com una gran balena,
i els caires dels carreus; del casalot amb torre,
que ho mira tot de lluny, i les ruïnes.

En aquesta pintura, paròdica d'una altra,
obra del vell Poussin, hi ha menys ruïnes.
Poussin n'hi va pintar moltes més, emboscades
entre els arbres, i al fons. Al celatge, els seus núvols
són més tempestuosos. No hi ha cap casalot.
Però la placidesa del moment aturat
és la mateixa. En qualsevol paisatge,
les ruïnes, tossudes, diuen la veritat.

Néixer i morir,
baules de la cadena de la Història.
Però la Forma, espinada de l'Art,
salva els instants fugaços, fa que durin,
i aquella seva càrrega de vida,
ja fixada per sempre, feta immortal,
travessa els segles,
fa companyia als homes i a les dones.



Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014

08 de febrer 2015

Pedra

Living Stones per Andesine a Flickr
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

24 de juliol 2013

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la
mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.
Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra
el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres
mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de
sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens
habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.
Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.
Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen
esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,
amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena
blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.


Maite Salord, dins,

25 de maig 2013

Nosaltres tots, castellers

Per a l'estimat Lluís Mercadé,
que m'ho ha demanat.


S'aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses

Truquen a portes
d'oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l'ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984