Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arrossars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arrossars. Mostrar tots els missatges

14 de juny 2019

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals
s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà

de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.


Només un home es redreça, voltat

d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

21 de setembre 2014

Bufa un vent fresc

Bufa un vent fresc.
Sobre els verds arrossars,
l'ombra d'un núvol.


Kyoroku



Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

02 de desembre 2012

Cap a Llevant

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara 
fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït
ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa 
planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes 
emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, 
es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant 
la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on 
passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, 
meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, 
amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs 
altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars 
i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint 
dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.


Fragment.




Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980