Pollancre

Ignoro tot el que pot cloure un arbre,
però ara et tinc, pollancre, ben a prop,
amb el fullatge penjant quasi just
sobre el paper, fent-me de sostre. Experta,
la teva soca, ressortida, rugosa,
em fou l'esglaó, el portal de benvinguda
al país més pla, curull de gavines
i d'arrossars, i per çò, asseure-m'hi
fou de les primeres coses que he fet
en aquest calorós estiu. Adés
calles mentre el jorn s'acotxa i el cel
és blau i nacre. Calles vora l'aigua
que rep la nit amb un plor fragmentat.
Una lleu brisa és la pau de les teves
alçàries. Merlets de llum dels insectes
i dels moixons, i jo a sota contemplo
l'infant assegut al sòl de ciment,
el pou, el taronger nan... i em sembla
com si l'univers fos, des de la saviesa
del tan vetust tronc, una diminuta,
dringant, bonica, bola de cristall.

Maria-Antònia Grau i Abadal
(Badalona)
Paradisos (Clavell, 1996). Escrit a Sant Jaume d'Enveja.

També es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 231

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals

s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà
de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.

Només un home es redreça, voltat
d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Bufa un vent fresc

Bufa un vent fresc.

Sobre els verds arrossars,

l'ombra d'un núvol.

Kyoroku

Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

Cap a Llevant

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara 

fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït

ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa 

planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes 

emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, 

es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant 

la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on 

passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, 

meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, 

amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs 

altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars 

i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint 

dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.

Fragment.

Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980