L'òliba

De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.

De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.

Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.

Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.

Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.

Text en català i romanès.

Si tot va bé

Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
«Si tot va bé», pensa, «els qui ara són nens
esborraran les negacions». Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les «o». Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.

Mireia Calafell. Costures. 2010

XXXIV Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009.

Pròleg de Màrius Sampere.
Epíleg de Gemma Gorga.

Un personatge transparent

No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.

Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.

Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107

Traducció de Corina Oproae.

XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".

Text en català i romanès.

Una pedra que es llança a l'aigua no té por del fred

Davant del City Hotel a Kumasi
arriben al capvespre dos caragols banyuts
per menjar-se una serp tacada d'un peu de llarg
morta sobre d'un mur d'un mur vespertí
en una sobtada i violenta tempesta.
Les seves formes blanques i esteses
beuen delicadament
xuclen la dolçor del cos engarrotat
mentre la foscor els embolcalla.

A ROCK THROWN INTO THE WATER DOES NOT FEAR THE COLD

In front of the City Hotel in Kumasi
two horned snails come at twilight
to eat the foot-long speckled snake
dead on an evening wall
from sudden violent storm.
Their white extended bodies
gently sucking
take sweetness from the stiffening shape
as darkness overtakes overtaken them.

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Calma endins

                          calma endins
                           el tacte suau
                              de la fulla.
                      al mateix temps
      persones de peus llunyans
             es projecten viatgeres
                       i creuen abastar
         la joia d'un emplaçament
                  on no arribaran mai
perquè tot té un final, tot acaba

David Guijosa. Memory amb postals. 2021

Epíleg de Marc Morell.

Saber que ha arribat

Saber que ha arribat 
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Cos mos

                La foscor morirà
                però, com el llamp, ens arriba
abans

no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.

Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.

Massa boira per predir

la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...

La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
                                           després.

De: La temeritat del vent.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H.

Epíleg de Lluís Calvo.

Faré l'avís

Faré l'avís.
I la sorpresa
quedarà com el més
gran presagi de viure.
Llavors, encegaré els dies
a les cadires més fortes
i als papers més amargs
que tenia.
Assumiré els cinc deslliuradors
minuts d'una tancada.
I arribarà el lladruc
de les vergonyes
com aturaran per sempre
més les mentides.
Podré dir sense cap mena de fúria: Soc.

De: Plouen pigues. 1978

Fina Cardona

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

Ves a dormir

Ves a dormir.
Deixa que la nit et torni a vèncer.
De fet, és el més fàcil:
obres la mà i el globus s'enlaira,
caus avall feixuc com una moneda dins un pou,
i els ulls se't tanquen
com trens que arriben.
Dels vagons baixen els somnis:
«Benvinguts!», dius resignadament,
i us abraceu no massa fort.

Manuel Forcano. Les mans descalces. 1993

Premi Josep Maria López-Picó 1992

Pronòstic

tant que havíem temut una tempesta
un huracà un cicló   vidres trencats
l'aigua del mar vessant-se pel passeig
arbres caiguts   setmanes sense llum
i altres catàstrofes que havien d'arribar
tot just en el moment de fer present
el desig   de final

que ara ens sorprèn el sol   xiulant

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Des de dins

Des de dins
la sang de gel ens allunya:
llengua, corba i palmells
diluint-se en el crepuscle.

Quants litres de perdó
caben en un arrap?

Amb la memòria
a punt de rebentar
descobreixes que la resposta
és el límit de la meva pell.

Al meu cap
després de la derrota
arriba un sotrac tebi.
La victòria és sempre
un viatge absurd.

#II. El germen

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Epíleg de Raquel Casas Agustí.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.

Arriben

Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.

24

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés.
Epíleg de Maria Pertile.

Text en català i italià.

Vau arribar

Vau arribar després.
Us havia esperat. 

               La millor explicació
               és que m'estimo en les paraules.

Laia Noguera i Clofent. Parets. 2011

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.

Joan Brossa. El dia a dia (1988-1992). 2007

Presentació de Glòria Bordons.

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.

 

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

des que vam arribar

des que vam arribar
que ens estem morint
i no hem pensat a gaudir les vistes

— viu amb plenitud

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Traducció de Bel Olid.

Capvespre

Al peu dels passos del capvespre
Corre una aigua clara
Del color de l'oliva,

I arriba al breu foc oblidadís.

Sento entre el boirim grills i granotes,

On tendres tremolen les herbes.

———————————————

Sera 

Appiè dei passi della sera
Va un'acqua chiara
Colore dell'uliva,

E giunge al breve fuoco smemorato.

Nel fumo ora odo grilli e rane,

Dove tenere tremano erbe.

1929

Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988

Flor serena

Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te'n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se'n va?
O seré una flor serena?

So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung Ok i Hermínia Mas

En arribar al llac

En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.

Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021

VI Premi Miquel Bauçà 2021