 |
Sento
la mar endins, la mar blava, la mar tendra, la mar que ha dut la història i el català llenguatge a ma petita terra.
Sento
la mar endins, la mar de mes riberes de cristall, la mar que aixeca en vol milers de gavines, la mar d'on tot ve i on tot retorna, la mar de ma infantesa i de ma vida.
Sento
la mar endins i el desig de salpar altra vegada. |
 |
Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.
Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.
Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.
Víctor Balaguer, dins,
|
 |
Condemnat un cop rere l'altre a teixir i desfer camins per aquesta mar tan deserta, bastesc la crònica de la desfeta. Company de navegants exhaustos després de cada batalla, assistesc temorós al canvi de guàrdia. Jo, el covard, el traïdor, reclòs sempre entre aquestes parets, qui tots ha volgut ser i a qui només l'olor de la Biblioteca recorda. Qui es maleeix sempre per no haver escrit perfecte, la metàfora exacta (tot i ser poeta conserve el sentiment humà del despit i l'enveja). Jo, que he fet amagatall de la trinxera, t'esperaré encara perquè em dónes un nom i que el meu cos et siga escandall de ports i de rades. Iban L. Llop. Batalles de Sardenya, 2010 |
