Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

Secrecions de l'ahir

Vertigens d'un passat que no reconec
dins la meva nafra.

Altres històries adoptades
ja tan meves,
tan pròpies.

No fugiu.
De mi no.

Jo no soc aquesta.



Anna Gual. L'Ésser solar. 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Oda a la llunyania

Dir és dir i és creure-ho,
és anar a l'altra paret 
i traspassar-la,
és aquesta sort variable
que t'estreny pel tòrax 
i t'enrosca les idees.

Ja veuràs,
és aquesta la incertesa,
el gust d'anar endavant,
d'asseure's a les finestres,
d'aquest verí 
que es propaga,
s'encasta
camina a les palpentes
perquè sap que el cor
és la llanterna veloç,
el greix del motor,
la glòria de la nafra.

Tota petita cosa
serà estimada
sense esforçar-m'hi.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada.