Parar esment

Ho guardo a la memòria,
haver estat aigua, terra, foc,
moixó, flor, mosca, borinot,
herba, esbarzer, pedra, ametller...

Obstinada en desaprendre
per poder seguir fent via,
—esborrades les empremtes
barrejats els caminals—
perdo l'olfacte, gust, oïda,
vista, tacte, dies, vida.
I al cau d'una lletania
feta d'aire i veus d'infant,
sento a voltes la fiblada
que m'etziba algun record.

Faig llavors pas de gegant
i recupero el silenci.

Montserrat Gort. Del pretèrit imperfecte al futur simple. 2017

També és troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Dimoni

Els destins en són glaçats,
              vares dir-me -soc home tèrbol-
i tenies les llàgrimes a punt,
i vergonya i el mal que et perdura.

Espès rancor amarg, sobre les mans,
a prova el bell ordre, l'amor i la mort,
el camí de les urpes,
arrossegant i segregant-te fosc
dins del pou brut, morbosament buit, tendre.

Fracassat ric i sol, emmascarat
dins la fiblada de la carn
et menges crus, anònim boig
                            els cucs de seda.                

Lorena Cayuela, dins:

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012. P 133

Fiblada

¿Com diré mai l'encís d'aquella edat
quan pels volts dels camins no hi ha atzavares,
plauen les randes i les sedes clares
i el cercle es va eixamplant de l'amistat?

Era al passeig nocturn de la ciutat;
els arços, mig velant les alimares,
daven penombra a falagueres cares;
mots de bell dir volaven per l'embat.

I heus aquí que de sobte recorria
tot el meu cos l'aguditzat rampell
d'un viu dolor al pit, que m'atuïa.

Una abella enfurida -d'on vindria?-
me l'havia fiblat amb son dardell,
que em romangué clavat al guant de pell.


Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008

Mots

Ves amb compte amb els mots,

fins i tot amb els miraculosos.

Amb els miraculosos fem tot el que podem,

de vegades s'eixamenen com insectes

i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.

Poden ser tan bons com els dits.

Poden ser tan ferms com la pedra

en què plantes el cul.

Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.

Són coloms que plouen del sostre.

Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.

Són els arbres, les cames de l'estiu

i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.

Tinc tantes coses a dir,

tantes històries, imatges, proverbis, etc.

Però els mots no són prou precisos

i els erronis em besen.

De vegades volo com una àliga,

mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte

i ser amable amb ells.

Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.

Un cop trencats

són impossibles d'adobar.

Anne Sexton, dins, 

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90. P. 51
Tr.: Lluís Calvo i Guardiola