Vint-i-set sastres se'n van
contra un cargol, en corrua:
el més valent no té cor
ni de tocar-li la cua.
Quan el cargol els ha vist,
ja treu les banyes ben llargues.
Sastres: fugiu tots corrent,
que amb un poc més us atrapa!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
| Lentes alzines, maternals figueres, pollancres cristal·lins, dring de font viva, esclarissades ombres de l'oliva, armat esvalot mut de romegueres, el pomerar pintat, fresques pereres, arrodonida eufòrbia, pleta freda, amb flors l'albó com d'engruixada seda, roques llises, capblaus, esparregueres, pedra amb un liquen, groc com la moneda del temps que calla entre les caderneres, blaus, espigats espígols, llentrisqueres mates enceses, escanya-rossins, fua aturada dels cabridencs pins que s'enfilen amb xiulo a les voreres d'arran de mar, esmusses carritxeres, escambuixades penyes, vent gregal, mar: esperit escènic, fonda sal, roques brescades, conques salineres... Ran de rel com llengua romanial pateix flor el romaní de les caeres. Blai Bonet. El jove, 1987 |
 |
| Riu amunt on la roca senyoreja els designis del temps, pedra que bull sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor de la nit, que s'allarga en ombres grises i es trenca i es desfà en blancors de lluna, somnis de pedra viva, espígol i geranis, el domini de l'àguila i l'aurora, on tot és llunyania i tot comença amb la boira i els àlbers argentats: tot el blau de la mar en els teus ulls, amiga meua, és tot el blau que ens basta per dissenyar els dies i les nits. Jaume Pérez Montaner. L'oblit, 1996 |
Ara que tots dormen
he vingut a veure’t.
Et deixo la confiança
dels astres i la terra,
l’essència de la vida:
un viu corrent sanguini,
i un toc d’olor d’espígol.
Tu em dónes abrigall,
un brollador turquesa,
el blau de la fermesa,
l’atzur més imparcial.
I, més: la justa estima,
amb vocació d’alzina
i escorça tardoral.
Teresa Grau Ros
|
