La justícia

El seu perfil hel·lènic
té un punt de gravetat
                        quan està trista.
Les ones del seu pit
                        bateguen trasbalsades
si es consuma el delicte,
i quan mor la innocència,
li tremolen les mans
com si ella en fos culpable.
Mediterrània,
cerca en la llum els símbols
del poder i la força
que els déus li han atorgat.
Camina lentament,
arrossegant la túnica
entre columnes que, decapitades,
senyalen les ruïnes
d'aquell món que l'atreia
i ha deixat d'existir
perquè gosà oblidar-la.
- Només la mar resta victoriosa
llepant frisos caiguts i arcaics sepulcres.

Fuig de la ciutat morta
per entrar en les que viuen presoneres
del soroll i l'asfalt.
Travessa places, llargues avingudes,
escala gratacels,
                         espia soterranis
cercant l'home incorrupte
que vulgui secundar-la.

Són tan ineptes els seus subordinats,
tan imbuïts que la raó és una
i no un mirall a trossos
llançat al buit per la fatalitat!
Enviarà ambaixades
a les cinc parts del món
perquè proclamin
que la Justícia viu
i tard o d'hora
dicta exacta sentència.

                    Febrer 1971

De: Desitjades i benvingudes

Montserrat Vayreda. Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Mediterrània

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera,
despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit. No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel
i prefereix per amant l'infidel
i es dona tot, bell com és, al forà.

Avui recita'm versos, timonera,
conta'm el que serà, el que se n'era.

Versos de vi novell. 2009

Text: Teresa d'Arenys
Obra gràfica: Enric Maass

Pròleg: August Bover

A propòsit de «Versos de vi novell»: Lluïsa Julià

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

A la plaça de Làrissa

A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Llençol blau

De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?

De petits tots somiàvem        Somiava de petita
En un mar com un llençol      I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys    Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien:           Mil en té...
Mil en té o encara més

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?

Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.

De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.



Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers


Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània

Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet

Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
ーNingú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
ーFenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

Mediterrània

Estàs gitada

al meu costat.

El cap es recolza

al coixí, una mica en alt

per a llegir més còmoda.

Una música calma,

de fruita fresca o de vi de gel,

acompanya aquest matí

de llum sense meandres.

Per què la mar

és ara la paraula que esclata,

l'inesperat ocell en el balcó,

l'ona convulsa que evoques?

És el teu cos.

És la teua pell

que diu l'aigua i m'ompli el bol

de la mirada.

Hi ha un horitzó de sols

i una cala que només coneix

un pescador de fortuna.

Una flaire de pi

que ens puja les cames, una mà

de seda entre els replecs de la brisa.

Secreta Mediterrània,

carn de la sal, freda

entre les dents, intensa esgarrifança,

tota la vida que en tu estime.

Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2004

Per què escric en català?

   Per què escric en català?

T'ho miraré d'explicar.

  Et diré...

que la mitjanit tocada

d'un jorn de gener glaçat

jo vaig néixer a Catalunya

i l'aire que al pit m'entrà

tenia aroma salobre

del Mediterrani brau,

calant a les meves venes

a l'instant de respirar

el to suau de les ones

que sonava en català.

Fragment

Guida. Bocins de silenci. 1984

Espera

T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja;

t'espero amb els meus músculs i el meu sol, 

harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells,

forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell

de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles

i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres

i callar mots inútils.

Fragment

Agustí Bartra. El Vent llaura la mar : antologia poètica. 1984 

Pròleg: Llorenç Soldevila

El Maravellós desembarc dels grecs a Empuries

... la bondat de l'espectacle del mar

i la planúria fa bona la gent; la tramuntana

l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència

d'aquestes condicions de la terra i els homes

fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.

p. 84

Manuel Brunet, dins,

Jaume Guillamet. L'Empordà dels escriptors, 2009

Mediterrània

Llum i aigua

la mar de la teva mirada

la carícia, les imatges

i la pau retrobada.

En homenatge a Salvador Espriu.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

Cant de Vicent

                        ... a unes tres milles de la mar, a la banda

                        occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual

                        hi ha cinc ponts...

                                      Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d'una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

(Fragment)

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1976

Mitjorn

Eren platges de sol
instaurades en el blau
davant Mallorca.
En el sagrat ofici del primer bany
que recupera el primer estiu del món;
el sud escrit damunt l'arena
en blanc, i el mar que ve d'Orient.
No hi ets.
De lluny, igual que tu, eren
els que tornaven.


Son Bou, Menorca



Margarida Ballester, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

ES DOLL

Oh gerra de terrissa envernissada,
olorosa de vi, d'olives, d'oli;
deixa que pel teu broc lluent s'envoli
la dolcesa del món ben decantada.

Fores etrusca i grega. Quines regles
del sentit popular et donaven vida?
Eres rústica i noble, definida;
venies de molt lluny, del fons dels segles.

La plenitud de la corbada forma
-oh vas rodó i vetust que el vi perfuma-
és del Mediterrani imatge i norma.

En el comerç del món, quan corb i guatlla
travessaren el mar florit d'escuma,
ja et duien les sirenes a l'espatlla!




Teresa Badia i Vidal
Manresa
Finalista 1997


Tres anys de poesia marinera. 1999

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la

mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.

Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra

el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres

mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de

sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens

habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.

Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.

Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen

esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,

amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena

blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.

Maite Salord, dins,

Versos per la llengua. 2014

Si pogués sentir

Si pogués sentir
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.

I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

Cabotatge mediterrani

Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.


Fragment

Josep Pla. Cabotatge mediterrani. 1991

Des de Roses

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,

sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,

i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles

amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles

i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,

lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.

Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats

o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.

Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners

perduts entre roques blanques, que no tornaran més

perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.

Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.

La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,

la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.

Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,

per la primera besada, ja l'està esperant la platja!

Núria Suau i Comas. Poesies en agredolç, 1991

El teu mar de sempre

                          A Anna Maria Dalí

Cap mar t'atrau com aquest mar de sempre,

espill de somnis dels teus ulls tan clars.

Hi vas arribar un jorn a trenc d'albada

i en vares fer aixopluc per sempre més.

D'ell en digué el poeta* que era etern,

perquè  el feia reviure a través teu.

Aquella veu tan càlida morí

sota la fúria encesa dels mesells.

A dintre teu hi resta la tendresa

i el gest submís dels còdols bells, polits

pel bres del mar que un dia va cridar-te,

per ofrenar-te la immensitat.

Res morirà en tu si un jorn t'allunyes.

A l'horitzó hi restaran empremtes

de cada cosa bella que has mirat.

*el poeta fa referència a Federico García Lorca

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.