Ésser pedra estàtica

Ésser pedra estàtica:
contemplar el pas de núvols
o aigües manses de llacuna
on es reflectiria la vida.

Però no soc arrel
sinó foc,
i cerco debades
dins la nit
el verb absolut.
 

Montserrat Abellò. Vida diària. 1963

Pròleg de Joan Oliver.

Els vincles

Mesurar l'horitzó
                            amb mirada serena

damunt la molsa dorment

contemplar la inanitat
de l'espai on habitava l'altivesa
                                                   del món.

És tot.

De: Els vincles : vuit poemes d'Antoni Clapés. I

Plaquette publicada per a l'acte del dia 11 de març de 2023.

Dins del llibre: 

Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

Lliçó de coses

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

De: Vida privada. 1972

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Edició a cura d'Àlex Susanna

Mira la lluna

Mira la lluna alta, llunyana,
sempre al marge de tot.
Cap trontoll de sentiment li fereix el cor,
cap desengany de vida ofusca el seu cel
encès pels estels que s'apropen
quan tot es clou, com les parpelles,
per contemplar la bellesa immensa del món.

Núria Viñas Pujolràs. La bellesa immensa del món. 2023

Pròleg de Rosa M. Noguer Carbonés

Mecànica celeste

La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.

Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022

Pròleg de Joan Todó.

Visió de Girona

Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.

Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.

Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;

i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.

Miquel Juanola, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

El reflex de la llum

El reflex de la llum
damunt d'una imatge inerta,

a través d'ombres i relleus
de vida l'omple.

Talment una mà gegant que
l'acarona i fa sentir la força
creativa de la mirada damunt
l'objecte que contempla.

Montserrat Abelló. El fred íntim del silenci. 2008

Somni

Jo dormo i el meu cor vetlla;
contempla els estels en el cel i l'arjau
i com l'aigua floreja al timó.



Iorgos Seferis. Diaris de bord, 2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

Segre i cigonyes

Flueix tranquil, el Segre.
Flueix tranquil als peus de casa,
pel camí sempre incert de la vida.

Sents que l'enyores, quan a l'estiu
te n'allunyes. I, també, les cigonyes.

Algun dia n'has recomptat 
més de setanta, cap al tard,
tenyides del rosa malva
del crepuscle, sobrevolant
majestàtiques la cinta d'aigua,
en retornar als seus nius,
al cim de les torres de la catedral.

Sempre n'hi ha una encimbellada
al vèrtex de la façana. Mascaró
de proa, fràgil, bellugadís,
les llargues potes com branquillons
a punt de trencar-se.

Forta i potent a dalt del vèrtex.
Escultura animada,
contempla hieràtica la vida
de les formigues humanes,
dessota.



Rosa Fabregat. La temptació de vol. Obra poètica II (1994-2011). 2012

Pròleg de Carme Vidal.

RECORD

Contemplava retaules.

Llargues formes esperitades

ençà i enllà es movien per la sala:

records fidels, esvalotats.

Des d'aleshores hi ha camins

que creixen amb els anys

i amb la vida m'abandonen,

submergit i lliure i sense res.

Joan Mahiques Climent. Ha passat un estranger, 2005

Pr.: Jordi Pàmias

Premi de Poesia Martí Dot 2004

de Sant Feliu de Llobregat

He ofegat el meu cor

                                Són màscares que m'emprovo
                                     MONTSERRAT ABELLÓ



He ofegat el meu cor en una mar de miralls. Quan la
mort ha arribat en el dard esclat de la derrota l'he
contemplada amb els ulls ben oberts aprenent a mirar.
He cuidat que els meus ulls no vessessin cap llàgrima.
He vorejat entre esculls i he entrat a emprovar. He trobat
una màscara a mida. Veient-me des d'enfora semblo jo tal
com era, el somriure i l'esguard, la ficció i la semblança,
la imatge i el poema. Amb la màscara soc un besllum
d'interior.


núm. 5


De: Cinc besllums per a un estiu de cendra 
(Una suite per a Montserrat Abelló)



Vinyet Panyella, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg: Carme Riera.

I tot em queda

         XL


I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.



De: Formes i paraules (1975), dins,


Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

TU I EL MAR

Com que sé que el mar t'agrada
canto al mar, i en poesia;
tu el dus sempre a la mirada
i és d'un blau que m'extasia.

Perquè el mar, la mar, canvia
de color amb la nuvolada,
i de gris passa a morada
si el mal temps la desafia.

El teu mar, en canvi, no,
mai no muda de color:
blau intens de cel o gemma,

viu, formós i rutilant
com la vida d'un infant,
o la gràcia d'un poema.

És un mar que duu a les nines
els estels de dos en dos,
ni tempestes ni boirines
no el fan gris ni revoltós.

No té perles ni gavines,
ni peixets de mil colors,
però té les perles fines
de l'Amor, que són millors.

És el mar que més m'agrada
perquè el dus a la mirada
i m'hi veig en contemplar-te;

és el sol que em recomforta,
i és la força que em fa forta
per la glòria d'estimar-te!



p. 44

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

Trobar-se al mig del matí

Trobar-se al mig del matí
dividint l'alè de l'aire
amb les síl·labes dels ulls...

Aus de migdia
que contemplo,
signes que escruto
enllà de l'aire
amb tots els iris
de l'espai



Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada

Traducció: Ramon Dachs

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció sencera



De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

contemplació

Límits ben definits

inscrits en el cos

ple de vicissituds sexuals,

no deixen de projectar

una bellesa incitada

en el silenci de l'anatomia.

Ni la brevetat del moment

ni el bransoleig de la nuesa,

depassen la imaginació

en un indispensable estímul.

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Los dos campanars

...
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

...
Als catalans de França



Fragment.



Jacint Verdaguer. Canigó. 1944

Invitació

Un altre cop s'ha mudat blanca l'illa:
els ametllers s'il·luminen de flor.
Tota la terra de bell nou s'abilla
i en la hivernada vetlla ja el ressò

del cant de la sirena en la conquilla,
de l'ombra amable quan és el temps bo,
de la poncella que espera una filla
que en primavera ha d'oferir-la en do.

Veniu i contempleu-ne l'espectacle,
vós que en ponent palpeu encara el fred.
Lluny del caliu o del sol d'hivernacle,

solcat el cel amb remors de fuet,
viureu un temps en terra de miracle:
en tornar a casa encara en tindreu set.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Des dels murs

Des dels murs et contemplen amb tendresa

tèbies buguenvíl·lees de sang

de les hores foscants que s'encenien

per tot el cel com un senyal d'alivi.

El poema que escriu la teva vida

és sols un vers molt breu a un altre càntic:

et resta solament un horitzó

al que fas cap guiat per les paraules,

finestres de la nit sobre la mar.

Joan Margarit. Cants d'Hekatònim de Tifundis. 1982

Premi Miquel de Palol 1981