Viure i veure

Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
                                                                                    abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.

Bewketu Seyoum

Traducció de Jordi Fité.

Text en amhàric i català.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Casa

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.

Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.

Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.

És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar 
     amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Una cara

És una cara lluminosa, silenciosa, tota sola
com una solitud sencera, com una victòria sencera
sobre la solitud. Aquesta cara
et mira entre dues columnes d'aigua quieta.

I no saps quina de les dues et convenç més.

De: Parèntesis

Iannis Ritsos. Poemes de resistència. 2024. P. 167

Traducció i pròleg de Pau Sabaté.

Boscos

Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.

Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

Tempesta i mar

Corren, com cavalls desbocats, les ones
amb crineres d'escuma al vent,
arrosseguen grans de sorra al fons
com si estiguessin en contra
del rellotge del temps.

Els núvols grisencs i negres
fan curses de follia al cel.
Algunes petxines i algues
aniran a la platja deixant
missatges que tu entens.

La solitud malgrat tot
evitarà huracans, pedregades.
El teu interior es fon amb el paisatge:
restarà finalment en calma.

Assumpció Forcada

De: joia de les fulles altes, p. 34

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Nausica

Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.

Àngels Marzo

De: Les grues. 2009

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Mares

Em regalima la solitud al ventre.

La mare, la mare segona, la mare tercera.
La mare, l'àvia, la tieta.

Ànima.
Entranya.
Llàgrima.

Les meves tres mares han mort.

Sé que el dia que pariré,
i pariré,
podré reviure't, mama.

Em regalima la mel al ventre.

De: Després dels esbarzers. 2018

Meritxell Gené 

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 791-792

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Sembla aturada la pesca

                 Sembla aturada la pesca
             quan la barca lligada descansa
                en les cordes de la solitud.
               No vol la barca una quietud
               eterna, sinó esquitx i xivarri
de gotes, carícies de sal i passions imprevisibles.
                   Sembla aturada la pesca
               quan, en moments encalmats,
               s'impregna del somni que jeu
            sota vents argentats plens de mar.

Mercè Amat Ballester

Llums del Delta. 2020

Pròleg: Tomàs Camacho Molina.
Fotografies: Llorens Marin Rosales.
Composicions musicals: Jordi Margarit Viñas.

Fenals de Baix

Fenals de Baix, contrapunt
de la solitud que nia
al peu de Santa Maria
que mor a Fenals d'Amunt.


IV

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

El poema

El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix

El poema algú el dirà
A les messes

El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent

El poema habitarà
L'espai més concret i més atent

En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones

(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)

Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones

I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps

—————————————

O Poema

O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê

O poema alguém o dirà
Às searas

Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento

O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento

No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas

(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)

Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas

E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo

De: A Estrela - L'estrella

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

Els fonaments del Carmel

I

A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.

 A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.

XX

El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.

XXI

He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.

 Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.

 He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.

Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005

Premi Amadeu Oller 2005

Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)

Totes les relacions

                                       Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
                                      aigua i fullam pels clots assolellats.
                                                                                   J.V. FOIX

Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,

m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022

Pròleg de Maria Barbal.

Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.

———————————

Hábitat nuevo

Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Vint anys després

   per a A.P.C.

Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.

1971

Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022

Traducció i presentació de Pol Guasch

Pròleg d'Ada Bruguera

Edició bilingüe anglès - català

Permanència

A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.

Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.

La fina neu de l'oblit farà la resta.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

L'alzinar

L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.

Ferran Canyameres

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

La nostra pluja

         Per dissimular les llàgrimes que li queien
       galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
                                                 la pluja a la cara.

                                                  JOAN BROSSA

La solitud que s'incrusta a la tarda
es fa més ampla, més crua, més fosca,
el cel rovellat, espès com la mel,
vessa sobre la terra i plou i plou.
Quants dies continguts com una pluja,
com bassals sota les teves parpelles;
intento retenir-te en un costum
o dins la copa d'aquell bar de Sants.
I quan arribi l'assalt de l'hivern
i quan les gotes ressonin al món,
et buscaré en el timbal de la nit
on l'ardència bat evocada i nua,
on el plor s'encén furiós i perenne.
Les meves llàgrimes, la nostra pluja.

Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014

Pròleg de David Castillo
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013

Massacres

El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
           dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
           una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
          un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
         barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
        Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
        en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.

Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017

LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia.