Versions d'Albert Roig.
Epíleg "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.
Mires, mires, mires, mires,
–sembla que mires en va – ;
–On s'escau Vilademires,
si és tan fàcil de trobar?
Masos, masos, masos, masos,
embastats d'en un en un;
boscos enlairats, camps rasos
i el camí que se'n va amunt.
Branques, branques, branques, branques,
d'alzines, roures i pins;
l'arç fa un núvol de flors blanques,
flors malves els romanins.
Calma, calma, calma, calma,
–camines a poc a poc–
el silenci és el reialme
de Sant Mateu i Sant Roc.
Sola, sola, sola, sola,
la solitud es manté;
l'home passa, l'ocell vola,
immòbil resta el xiprer.
Mires, mires, mires, mires,
i ja no mires en va.
Quan trobes Vilademires
la comences a estimar.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 39
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.
Bewketu Seyoum
Traducció de Jordi Fité.
Text en amhàric i català.
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...
Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.
Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.
Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.
És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar
amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.
La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...
Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77
Pròleg d'Anna Comas i Mariné.
És una cara lluminosa, silenciosa, tota sola
com una solitud sencera, com una victòria sencera
sobre la solitud. Aquesta cara
et mira entre dues columnes d'aigua quieta.
I no saps quina de les dues et convenç més.
De: Parèntesis
Iannis Ritsos. Poemes de resistència. 2024. P. 167
Traducció i pròleg de Pau Sabaté.
Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.
Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024
Pròleg d'Anna Maria Velaz.
Corren, com cavalls desbocats, les ones
amb crineres d'escuma al vent,
arrosseguen grans de sorra al fons
com si estiguessin en contra
del rellotge del temps.
Els núvols grisencs i negres
fan curses de follia al cel.
Algunes petxines i algues
aniran a la platja deixant
missatges que tu entens.
La solitud malgrat tot
evitarà huracans, pedregades.
El teu interior es fon amb el paisatge:
restarà finalment en calma.
Assumpció Forcada
De: joia de les fulles altes, p. 34
Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008
Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.
Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.
Àngels Marzo
De: Les grues. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Em regalima la solitud al ventre.
La mare, la mare segona, la mare tercera.
La mare, l'àvia, la tieta.
Ànima.
Entranya.
Llàgrima.
Les meves tres mares han mort.
Sé que el dia que pariré,
i pariré,
podré reviure't, mama.
Em regalima la mel al ventre.
De: Després dels esbarzers. 2018
Meritxell Gené
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 791-792
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Sembla aturada la pesca
quan la barca lligada descansa
en les cordes de la solitud.
No vol la barca una quietud
eterna, sinó esquitx i xivarri
de gotes, carícies de sal i passions imprevisibles.
Sembla aturada la pesca
quan, en moments encalmats,
s'impregna del somni que jeu
sota vents argentats plens de mar.
Mercè Amat Ballester
Llums del Delta. 2020
Pròleg: Tomàs Camacho Molina.
Fotografies: Llorens Marin Rosales.
Composicions musicals: Jordi Margarit Viñas.
De: Baix Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix
El poema algú el dirà
A les messes
El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent
El poema habitarà
L'espai més concret i més atent
En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones
(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)
Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones
I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps
—————————————
O Poema
O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê
O poema alguém o dirà
Às searas
Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento
O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento
No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas
(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)
Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas
E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo
De: A Estrela - L'estrella
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.
Epíleg de Rui Lage.
I
A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.
A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.
XX
El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.
XXI
He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.
Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.
He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.
Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005
Premi Amadeu Oller 2005
Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.
Lluís Calvo. La llunyania. 1993
III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992).
Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
aigua i fullam pels clots assolellats.
J.V. FOIX
Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,
m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.
Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022. P. 22
Pròleg de Maria Barbal.
Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!
Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.
———————————
Hábitat nuevo
Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!
Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
per a A.P.C.
Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.
1971
Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022
Traducció i presentació de Pol Guasch
Pròleg d'Ada Bruguera
Edició bilingüe anglès - català
A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.
Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.
La fina neu de l'oblit farà la resta.
Castillo Suárez. Permanència. 2022
Traducció de Jaume Gelabert González
Pròleg d'Anna Gas Serra
L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.
Ferran Canyameres
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
