Adormit a casa els avis

Que algú em perdoni
he trobat                suaument    a casa els avis
un llibre encès per una estrofa meva
de temps vestida
M'ha dit
que es deia Passarel·la

Assoupi chez les grands-parents

Que quelqu'un me pardonne
j'ai trouvé             tout doux           chez les grands-parents
un livre brûlant d'une de mes strophes
habillée de temps
Il dit
qu'elle s'appelait Passerelle   

Felícia Fuster

De: Passarel·les / Mosaïques = Passerelles / Mosaïques (1992)

Aquesta poesia també es troba al llibre:

Felícia Fuster. Cordages du vent : Anthologie bilingue de poèmes 1984-2001. 2018

Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.

Nota en francès: La passerelle est une strophe forgée par Felícia Fuster. Ce nom vient de ce que l'avant-dernier vers, court et masculin, tend un arc, une passerelle, vers la conclusion du dernier vers.

Torna el confiar

Quan l'ànima que brega trontolla defallida
i l'esperança incerta per trist camí se'n va,
l'estrella que assenyala els camins de la vida,
la seva llum em dona i em torna el confiar.

I regna dins del cor l'estrella beneïda;
els seus raigs vivifiquen l'esperit fatigat
i donen vigor nova a l'ànima marcida.
L'aspror de melangia gotim d'or s'ha tornat.

Gotim d'or, endurança. Miracle de la pensa!
L'enyor ensorra l'ànim i l'ànim es defensa.
I el trist esguard ombrívol s'aixeca al firmament.

I torno, torno encara assegut a la prada
a compondre l'estrofa que, olorosa i alada,
es confon amb la rosa i amb el brogit del vent.

Antoni Caballé. L'absència i els camins. 1985

Il·lustracions de Rosa Galceran.

Pròleg d'Albert Manent.

Després de la tempesta de neu

Calma de després de la tempesta,
quan arriba a tot el volt la pau.
Sento veus, en un moment d'espera,
veus de la canalla, riu enllà.

M'erro, m'equivoco tal vegada,
dec ser cec, o m'ha marxat el cap.
Com de guix, com una dona blanca,
tot d'un cop, l'hivern, a terra, cau.

Des de dalt, el cel veu les parpelles
closes, mortes, amb admiració.
Tot és neu: el pati i cada estella
i, en els brancs dels arbres, cada brot.

Glaç al riu, i el pas, la plataforma,
bosc i vies, rasa i terraplè,
tot fixat en formes portentoses
sense arestes, sense res malmès.

I de nit, al trenc d'una alba nova,
surts del llit d'un salt i, mig despert,
proves d'encabir-hi, en una estrofa,
al damunt d'un full, el món sencer.

Com van ser esculpits troncs, soques i arbres,
i al voral del riu tots els matolls,
vols escriure el mar de les teulades,
la ciutat nevada i tot el món.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Escriure versos

Escriure versos:
una necessitat de l'esperit,
improductiva,
aleatòria,
més aviat difícil,
que exigeix temps,
vida viscuda,
dosis d'aïllament,
lèxic,
metàfores,
ritme,
rima, a voltes
ㅡrima masculina,
rima femenina,
rims maridats,
falses rimes
tirallongues monrimes...ㅡ
apariats,
estrofes,
creuaments,
encadenaments,
alternances,
cesura...
Sort que el poeta neix que, sinó,
se'n faria l'estella!

Pilar Cabot. Els versos obstinats. 2003

Pròleg-entrevista: Jacint Sala

Vistes al mar, 1 i 2

                      I

Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
              de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.

                     II

El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
              florint superbament
              l'eterna temptació.


Glosa



A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».



Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018

Edició d'Enric Casasses.

L'univers poètic de Miquel Martí i Pol. La literatura com a eina de socialització

Saps què?

Saps què? T'estimo.
I entre el sol i la lluna,
un espai verge
ens guarda la flama
de l'estrofa més pura.



Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

Quatre mots

-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible,
oi que sí? -m’ha demanat, i ha sospirat alleujada.
Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que,
al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.

  -Estimada senyora –li vull contestar-, els poetes
del meu país escriuen amb guants. Tampoc vull dir
que no se’ls treguin mai: quan la lluna escalfa,
llavors sí. En estrofes compostes de crits eixordadors,
perquè només aquests aconsegueixen de penetrar el bram
de la borrasca, canten la vida simple dels pastors de foques.
Els clàssics burinen els seus versos amb caramells de tinta
sobre superfícies glaçades. La resta, els decadents,
ploren sobre el seu destí amb estrelletes de neu.
I quan n’hi ha un que es vol ofegar, cal que tingui
una destral per foradar la capa de gel. Sí, sí, estimada senyora.
  Així li vull contestar. Però m’he oblidat de com és «foca»
en francès. I no estic segura quant al «caramell» i a la «destral».
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí?
-Pas du tout- responc amb veu de glaç.



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.