La pau té nom molt breu,
—subtil i lleuger com au de pas—
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb una mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.
Esteban Martínez Serra. Qui ens dirà demà?. 2024
Il·lustracions d'Ömer Ilksen Akçil
Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.
Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.
Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.
Aigua, aigua.
De: Lloses.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?
Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.
El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.
Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.
De: #a terra
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
