Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 de febrer 2021

Neu de març

              No hi ha març sense neu
              ni sense Mare de Déu.
                       (Dita popular)


OH neu de març qui has ensucrat la Serra
i la vall has omplit de ta fredor,
arribes quan l'hivern ja se desferra
la feixuga pellissa de pastor.

Oh neu de març, feta dels nards i lliris
de l'hort tancat de Nazaret gentil,
tu saps aquell diàleg i els deliris
de l'Àngel, la Donzella i el subtil

primer ressò que diu: «Ave, Maria!»
ーGabriel passa amb un vol d'ales flongesー
i l'hort posa al misteri que anuncia
garlanda de llimones i taronges...

                        12 de març de 1953



Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

Inici de primavera

Núvols replens s'encalcen per bassals
des d'aiguamolls recents els brins criden devessalls
les ombres es drecen fatigades
xiscla amunt l'aire
giravoltant, bufa i udola i es rebolca
i de sobte s'esquincen les ferides.
I cicatritzen 
en el cos gris
el silenci davalla feixuc a les palpentes
i prem!
Llavors de sobte la claror es debana
grogament i salta
i esquitxen taques -
I
núvols
empal·lidits i replens per bassals esvaloten.


August Stramm, dins,

Ed.: Kurt Pinthus
Tr,: Artur Quintana i Font


Dream

Dream (sculpture) by Jaume Plensa in Sutton_St Helens_St.Helens_Merseyside_P8010033 per Teresa Grau Ros a Flickr

Manifestació

Manifestació de formigues contra la bota de merda
amb productes químics que com adob fa escampar 
el pagès sobre els seus caus.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Nova

一Fan falta milions de canonades
perquè l'aigua arribi a totes les aixetes
一va dir. I després em va explicar
que havia rebut un telegrama
i havien tallat un arbre que es moria 
de vell.


Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Indici


Una cosa demanaria
Que no m'entrin a casa
Sense avisar abans

Moltes gràcies per endavant!



Teresa Grau Ros

27 de febrer 2021

#ballant a rampellades

"la manera com percebem l'entorn determina
la manera com ens entenem a nosaltres mateixos,
a nivell col·lectiu.

Els ulls girats endintre de cada individu no ens
ajuden tant a comprendre'ns, com l'esbatanament
de les parpelles per clissar allò que hi ha a fora"



Fragment de l'epíleg:
#ballant a rampellades sobre l'asfalt desanomenat


Laia Malo, dins,


Paula S. Piedad. Afàsia, 2020
Premi Miquel Bauçà 2020




Recordant a Costa i Llobera

                               ***    

Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
                com un gegant guerrer.

Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
               el pi de Formentor.


                                        16 octubre de 1947


Fragment


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999

Pr.: Guillem Colom
Ep.: F. Bonafè

26 de febrer 2021

Falguera del Burren

Surprise! by Amy Nelson on Flickr
                                     A Milagros Salvador


Les calcàries vestides de gris
es dilueixen amb el plor,
deixen petites fissures
on arreles com una falguera.

Els sentiments i el cor,
com un protal·lus,
segueixen dins de la terra
en aquest clima desfavorable
que han marcat els dies
en el darrer temps.

Ara comença
la fecundació de la teva força,
del teu jo que emergeix:
sortiràs de la terra com una falguera
amb frondes que faran possible
captar la llum.

Tindràs esporangis,
esperances, cobertes
per cutícules resistents,
cobrint els teus sentiments.

I ja cap clima podrà trencar
la teva estima, el teu somriure,
la teva seguretat, el teu jo,
el teu cicle.




Assumpció Forcada. Fotosíntesi, 2004
Pr.: Carles Duarte i Montserrat
 

21 de febrer 2021

Mans clivellades

Mans clivellades com un llibret escrit,
mans de pagès o de paleta,
a cada ratlla una tarda, a cada clivella un matí,
la veu de cada traç i cada traç que parla;
el sol traçut, traçuda aixada, aquests llapis
de punta dobla, de mans que parlen,
que aixequen maons i terra enlaire.

Mans com muntanyes de pell aspra,
a cada pas una rascada, manyocs
que escriuen llibres amb lletres de fang i aigua.



Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

19 de febrer 2021

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU


Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.


Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

Per un somriure

Per un somriure
germà del bes més fràgil
cavalcaria
des dels poemes més tristos
fins al llevant d'un rostre.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

16 de febrer 2021

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.


Joan Margarit, dins,


Deu poetes d'ara, 1996

Ed.: Dolors Oller

Espais de l'ànima

No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?

A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua

T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda

Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima

Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol


Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs


Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.


Xènia Dyakonova. Dos viatges, 2020
Epíleg: Pere Gimferrer

Llum

Crec en el captaire
que era jo mateix,
fa segles,
i en el germà bessó
d'una mirada oracular.

Dona'm la mà:
tremolo.
I envelleixo
com qui mira
un noi sense bagatge.

Ja no espero la resposta,
sinó la paciència immensa
d'escoltar.

Les raons són 
una finestra
mig oberta:
la ventada, el dolor.

El cos que rep la llum
es fa miracle.

p.54



Lluís Calvo. L'espai profund. 2020
Epíleg de Lola Nieto

Premi Carles Riba 2019

14 de febrer 2021

On és la incertesa

 (Vita flumen)

On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.

Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,

flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.

Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.

La certesa són els rius que van
devotament al mar.


Marta García Sentís dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020


12 de febrer 2021

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.


Laberint roig, 2020

Text: Ramon Besora
Il·lustracions: Àfrica Fanlo

Entre els barrots del meu balcó

Entre els barrots del meu balcó
m'han deixat aquesta tarda
i sense saber què fer
he mirat la gent que passa,

una noia i un noi
s'han aturat sota la casa
i amb la ruixadora plena
els he regat la carbassa,

amb la ruixadora plena
he regat les floreres
i de tanta aigua al balcó
s'ha desbordat la bassa,

una veïna vella
m'ha ensenyat una granera
i m'he pensat que volia
escombrar la vorera,

amb la samarreta blava
he eixugat les rajoles
i després amb dos agulles
l'he estesa a la barana,

aquella samarreta blava
que banyava el carrer de casa
era un núvol d'aigua
que li pesava la panxa.


Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

09 de febrer 2021

Vull ser terra

Vull ser  terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.

Llibre de la fe. 2011


Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò. 2016

06 de febrer 2021

De lluna encesos

De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.


De Serenata al clar de lluna, 6


Maria Josep Escrivà. Sempre és tard, 2020

Premi Miquel de Palol 2020

05 de febrer 2021

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.


Xènia Dyakonova. Dos viatges, 2020

Epíleg: Pere Gimferrer