Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llorca [Vicenç 1965-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llorca [Vicenç 1965-]. Mostrar tots els missatges

29 de setembre 2022

Arrel de vi

Ancianes arrels treballen
el roig encès dels pàmpols
en el teu cabell de tardor.
La terra hi troba gust
i solatge: s'hi deixa posseir.
El cel fora llavors
incendi moll de parres,
repoblament de tines,
caves que es reserven
el plaer de destapar el cos
al tast dels déus.
Viure és deixar-nos enredar
pel vi que compartim
en el límit del ser
i el ser-hi.




Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999


Frontispici: original cedit per Josep Maria Subirachs

Fotografia de la coberta: Francesc Guillamet

17 de setembre 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

21 d’agost 2021

Giverny

ALLÀ on l'aigua es confon amb les flors
per captar l'aparença d'un somni,
o el color de la pensa exposat...
Allà on l'eco destaca l'immòbil
pas de fulles com barques lliscant
cap a ports de riberes lentíssimes...
Allà on taca la vista el pinzell
enfonsat en l'espera tranquil·la
de la forma que ve, com un any...

El llenç pren les arrels dels nenúfars
i la saba d'un riu vegetal.


Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

20 de novembre 2020

Sol en la glacera

Llum atrapada
en l'aspiració
de la glacera
a romandre en el somni blanc
de l'eternitat.
Allà on el naixement
és una taca de món
contra l'obscuritat.


Vicenç Llorca, dins,

10 de Barcelona, poesia. 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat

05 d’agost 2019

La paraula de la imatge

I que la imatge de la poesia
sigui el vol que transporta
no cap a la mort,
sinó cap a l'eternitat que hem creat
amb la pietat dels humans
entre tots els misteris de la ment.

III


Vicenç Llorca. Cos de poderosa llum. 2019

Pròleg d'Antoni Vidal Ferrando

14 de desembre 2018

Amor, perquè sabem els nostres anys...

Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!




Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

08 de desembre 2018

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.




Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

11 d’abril 2017

Finestra oberta

Quan el record
només conté records,
i l'horitzó defineix en nosaltres
la inquietud d'un límit,
és arribat l'instant
del cor tranquil
i la finestra oberta de bat a bat
per definir des de nosaltres
la pau del mar sobre les criatures,
i lliurar els somnis
al somni del destí.


Vicenç Llorca, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

24 de desembre 2014

Com olivera entre ametllers

Bones Festes (Torredembarra) per Teresa Grau Ros
Que els ulls perllonguin
l'espai en marxa que ets
-maresme, abisme, mar...
I que, després del teu viatge,
sols desitgis el gust de l'oli
damunt l'hivern de l'ametller,
camp que doni a l'estació
la seva edat.
Perquè tot el que vius
ho veus al cel.



Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999


18 de novembre 2014

La pell del viatge

S'origina el viatge com la pell,
damunt els vius fragments d'altres viatges.
Així sabem que la sensació
és el present de nombrosos records
que s'acumulen dins el nostre cor
com l'aigua que s'aboca en el destí.
Estat d'aire en què veure i somniar
són la passa veloç del nostre afany.
I despertar amb la veu del capità,
mentre l'esguard eixuga la fatiga
i la ciutat celebra l'arribada
dels qui portem la pau de la paraula.


Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

27 d’octubre 2014

El geògraf

- S'arquegen les pantalles d'aquests globus
per veure allò criat, allò crescut:
esfera d'ulls, esfera de la Terra.
I els meus dits no coneixen cap repòs
de tant com han de fer el traçat precís
d'accidents i relleus fins a les platges.
A més segles, més món: la terra incògnita
es fon i les estrelles se'ns escapen.
I estic perdudament trobat, domini
del goig i la temença en vastitud
que eixampla i corregeix els portolans.
Astrolabis diran que els mapamundis
són la forma de l'aigua, i el seu pas.



Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

01 de març 2014

Ses salines

Blau marí quan el fons és cel
que baixa al corall de l'oxigen.
O un verd obscur si l'horitzó
avança pel bosc de les algues.
I tots els clars del blau quan viu
en la mar l'arena del sol.
Colors amarrats en els ulls
d'un trenc de platja que s'estén,
com un arc, entre la pineda
i la maresma, fins a fondre's
en el blanc marí de la sal.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

28 de febrer 2014

Cova blava

La roca oberta.
Claustre marí,
incendi de la sal
en la fibra calcària.
La llum estesa en arc a la sortida.
Reducte retallat pel so de l'aire.
Fred turquesa. Profunditat de peix.
I l'aigua dins la boca
d'un cos esdevingut
un bell i estrany
mamífer blau.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

11 de gener 2014

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

17 de febrer 2013

Vers sobre llum

LECTORA A LA FINESTRA

... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.
Marcel Proust

Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.



Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

30 de novembre 2012

Cant de tardor

No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.


Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

02 de setembre 2012

Llibre de ciutats

Ni tu tens un palau ni jo una vall
on punxar-me amb la teva rosa blava.
Perquè sols un intent de claredat
i unes humils, esteses mans ofertes
a les íntimes veus que ens fan el món,
poden parlar amb encant de la grandesa.
Te'n recordes? Els llibres rellegits
en capvespres caient amb purs missatges...
L'amor, com una sola soledat,
protegint-nos el goig, la pau, la cambra,
de la plural perplexitat del buit.
I digues quant se'ns han obert les places,
els carrers que han vist créixer els nostres anys,
els edificis que ens han pres la mida.
Posa't, amor, el clar vestit del temps
i obre la porta que ens impulsa als rostres.
D'on hem vingut, on som, cap a on morim,
hi ha un llibre que parla de nosaltres:
els noms de les ciutats que ens han bastit.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

19 de novembre 2011

Mar en verd

Repòs de la barca
com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.


Vicenç Llorca, dins,

01 de juny 2011

Origen de l'amor

Tot l'amor que la vida ens ha donat
ens l'ha robat dels nostres fruits.
I què hem de fer? Sentir joia del guany
o tristor pel futur marcit?
Amor, sents que la tarda té raons
que cap lluna no sap com habitar.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

23 d’abril 2011

El bo que és tot

          A Joan Salvat-Papasseit


I vosaltres que, potser, em llegireu

justifiqueu el clos silenci
del meu present,
i doneu ja esperança
a la meva paraula,
tan vostra com la vida.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006