Guants i bufandes

Guants i bufandes.
Sota els nassos vermells,
paraules blanques.

De: Hivern

Temps de haikus. 2022

Text: J.N. Santaeulàlia
Il·lustracions: Luciano Lozano

26 d'abril

El vent
passeja pels carrers
l'alegria dels nens
i un aroma dolç
de flors invisibles.

Aquesta alegria
té els colors
de l'arc de Sant Martí
però enyoro
el blanc del silenci
que m'ha calat
portes endins
i ara es difumina.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

Pluja en el jardí de l'Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
                           I, damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.
                         
                           Barcelona, 1933

—————————————

Pluie sur la jardin de l'Ateneu (*)

Rouges brefs et subtils dans un éclair.
Tout petits cercles de vert et de blanc.
Courbes gracieuses des herbes,
inclinées sur le carré.

Une pierre, au milieu, fait que s'affrontent
argents et plombs.
                              Et au-dessus de tout cela,
velours et noirs de palmiers
que jamais aucun vent n'agite.

                             Barcelona, 1933

De: Nou poemes : Neuf poèmes, IX.

(*) Institution culturelle fondée à Barcelone en 1860
et dont le rayonnement est inséparable de la culture
catalane moderne (NdT).

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Poésies = poesies. 2002

Introduction = Introducció: Joan Mas i Vives.
Traduction française: Renné Sallaberry.

Text bilingüe: català-francès.

Palafrugell

El suro t'ha fet rica, t'ha fet forta,
amb pausa, seny i cor, Palafrugell;
si ha caigut abaltit el teu castell
el camí de la mar et reconforta.

Tens Port Bo a la rada de Calella
el poble mariner que atreu el blanc;
el repòs a la platja de Llafranc
i a Tamariu, el blau que es descabdella.

A Cap Roig els jardins imanten lloes;
a Sant Sebastià, ermita i far
i la insondable plana de la mar
llaurada per l'arada de les proes.

I encara un nom: Llofriu, un nom que encunya
de Josep Pla la vida, el cant, la mort,
un nom que no s'esborra del record
perquè ens ensenyà a veure Catalunya.

Palafrugell, vila que acull i entranya
la vida tota de l'Empordanet,
que amb vi de somnis ha apagat la set
de la plana, del mar i la muntanya.

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

De vegades el món

De vegades el món no sembla tan inhòspit.
Quan em faig un cafè a la base
la neu sura una mica neguitosa
rere els caramells del voladís,
com si no sabés, ben bé, on caure.

Aquests matins no són blancs, sinó plens de matisos,
perquè el blanc no acaba de ser blanc;
hi ha un blanc blavós, un blanc groguenc,
un blanc brut que se m'escapa.
El blanc és el color de la neu
per als qui no han vist mai la neu.
No sabria descriure-la ni pintar-la, però és molt més
que un full en blanc o un tub de pintura blanca.

Hi ha qui escriu coses com «el blanc de la neu»,
«el blanc del full», «la ment en blanc»
i s'omple de paraules per expressar el silenci.
Els matins com aquest no vull escriure res.
Amb la tassa a les mans,
només miro la neu mentre escolto com cau.

De: Perfils intimistes.

Melcion Mateu, al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

L'ametller

El vell ametller,
fort i ple de vida,
ha estat el primer
a treure florida.

És ple de flors blanques
d'un to avellutat,
i l'ametller, amb elles,
sembla tot nevat.

Però la nevada
no l'ha dut molt temps,
perquè li han robada,
arrencant-li, els vents.

Mes ell no s'hi enfada;
si el vestit blanc perd,
no hi fa res, perquè ara
ja en porta un de verd.

Llorenç Blanc (15 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

Agost

Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.

Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit, 
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.

La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.

La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.

Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021

Aquarel·la de Grantchester Meadows

Allà, les ovelles nounades s'apilen a la cleda. En l'aire
immòbil, platejat com l'aigua dins d'un vas,
res no és gran o llunyà.
Es pot sentir la petita musaranya que xiscla
dins de l'espessor de l'herba.
Cada ocell de la mida d'un polze
voleteja amb les ales lleugeres entre matolls, i de bells colors.

Restes de núvols i salzes foradats de mussols s'inclinen
sobre el plàcid Granta, que duplica el seu món
blanc i verd sota l'aigua cristal·lina,
i ancora en el corrent la seva imatge del revés.
El barquer enfonsa la perxa.
A Byron's Pool
s'obren les bogues per on entren els cignes mansos.

És un paisatge en el plat d'un infant.
Vaques amb taques remouen les boques i pasturen
trèvols vermells o roseguen remolatxa,
panxes plenes en un nimbus de ranuncles esmaltats pel sol.
A la vora d'aquests prats d'una verdor
arcàdica i benigna,
l'arç blanc de fruit vermell amaga les espines amb el blanc.

——————————————

Watercolour of Grantchester Meadows

There, spring lambs jam the sheepfold. In air
Stilled, silvered as water in a glass
Nothing is big or far.
The small shrew chitters from its wilderness
Of grassheads and is heard.
Each thumb-size bird
Flits nimble-winged in thickets, and of good colour.

Cloudrack and owl-howolled willows slanting over
The bland Granta double their white and green
World under the sheer water
And ride that flux at anchor, upside down.
The punter sinks his pole.
In Byron's pool
Cat-tails part where the tame cygnets steer.

It is a country on a nursery plate.
Spotted cows revolve their jaws and crop
Red clover or gnaw beetroot
Bellied on a nimbus of sun-glazed buttercup.
Hedging meadows of benign
Arcadian green
The blood-berried hawthorn hides its spines with white.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

Nívia

En el record aflora la tendresa
i aquest matí, davant de l'alumnat,
els ulls menuts que tinc se m'entristien.
Que breus que som! Que fràgil existir!
Apesarat per la darrera nova,
a mig dictat, pensava en els absents.
Un mot només d'un text d'ortografia
m'ha traslladat tot d'una al meu terrer;
l'estimo tant aquell racó de Plana!
Com un ocell estrany s'ha produït
un excessiu mutisme dins de l'aula
quan jo, distant, membrava aquell indret,
passat el camp d'esports i les escoles
on el carrer s'estreny i es fa camí
fins amoixar l'estatge del silenci: 
el blanc raval que no permet retorn.
Sempre la mort em sembla prematura.
Després, torbat, dictava punt final.

Poema XXII

Anton Carrera, dins

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

Clar gener

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

L'òliba

Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.

                              5 juny 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

Passejo vora l'estany

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.

   Sota el cel blau,
 enllà de l'aigua llisa
   i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

La neu

La neu tapava els senyals
que orientaven les dreceres
estaven trencats, canviats
a causa de la guerra.

Era una estratègia militar
per confondre l'enemic
però, com trobar Bilgoraj
perduts allà al mig?

Reunits entorn del cap
mentre mirava l'horitzó
alçant la mà
un camí va assenyalar.

Van veure foc un dia
però no s'hi van acostar,
tres tancs amb gent a dins
que van passar de llarg.

Arribaren a una ciutat
i els va agafar la por,
també van passar de llarg
amagats en la foscor.

A l'antic sud-est de Polònia
envoltada de paratges blancs
va desaparèixer sens rastre
la croada dels infants.

Bertolt Brecht. La croada dels nens. 2011

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell.

Versió de Jaume Escala.

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.

                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.

De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.

Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

El caminet de la platja

He refet el caminet,
l'he fet amb passes mudes,
sens soroll, sens gatzara,
en silenci, per sentir
la remor de la mar,
el bes a l'arena blanca
de l'escuma a tall d'aigua,
el so llunyà del campanar.

De: El carrer

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

La vella acàcia

A sota d'un garrofer, els insectes són translúcids a contrallum:
escates voladores entre un fullam retallat com puntes de coixí.
Sentors primitives embafen l'aire: taronges podrint-se al ras;
un corral d'ovelles pròxim. Una brisa resolta tempera les hores
feixugues del migdia. A dintre meu, el silenci rosega com un cuc.
El silenci de l'impossible, que empaita com una amenaça. En un
rectangle incandescent del mateix camp visual, una acàcia s'hi
dreça, tronc espellofat, noble com una antiga deessa blanca.
Més enllà, els tarongers desprenen una aroma calenta d'intimitats
de tocador. Els embolcalla un zumzeig elèctric d'abelles. 
Incontestable, aquest abril esplèndid. Indiferent, per sort, a la

nostra basarda. 

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Avancen

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs   tots els cavalls.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

Sonet a Girona

Girona tota estesa, enfredorida,
s'emmiralla en el riu indiferent;
té l'aire d'una noia emperesida
que duu el passat florit al pensament.

De pedres capvesprals va revestida
i llur silenci cau musicalment
i aquesta catedral, branca florida,
ens recorda una glòria permanent.

I si m'estimo la Girona antiga
és que la tinc per una bona amiga
que sempre trobo enclosa al mateix lloc.

El riu que la cenyeix per la cintura
sap del meu riure blanc de criatura;
sap del secret que em lliga poc a poc.

M. Àngels Vayreda, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Deixat anar

Hi ha dies amb gargots
furtius entre les pàgines
nits de folis en blanc
que cerquen elegies
i de tranuita els mots
com signes eminents
calen en pensaments
embriacs i fugissers
que la mà no reté
a l'hora de tancar-los
en un full de paper.

Ester Xargay. Desintegrar-se. 2019

Epíleg de Margalida Pons

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018