Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Ramala

a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora

a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat

a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà

a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient

Bei Dao, dins el llibre:

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Palau de la Música Catalana, 14 de maig de 2013

Text de D. Sam Abrams i Ernest Farrés.

Escriptura amorosa

Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.

El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.

El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.

I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.

I això és la llum.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

Un poeta

Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.

Amor i intel·ligència l'il·luminen.

De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988

Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg de Sebastià Alzamora

Llum

Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.

Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.

Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Guspires tatuades

     A Pompeu Fabra

«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
                                                                  POMPEU FABRA

                                                               [A Josep Miracle,
                   durant la presentació de la gramàtica (1912)].

El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.

Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.

Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.

La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!

Anna Maria Ticoulat i Coll

(Maó, 1942)

Mecanoscrit inèdit. 

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Vine a buscar-me

Vine a buscar-me quan no tinguis pressa,
quan s'il·luminen les llunes dels nostres planetes
       distints.
Quan no tingues pressa i la realitat siga només aquella
       amiga esporàdica
que arriba cansada i vol que la consolen.
Quan les diverses formes de menjar el pa siguen una
        sola
i no ens calga més recordatori que una cinta blanca
lligada al turmell de la inconsciència.
Vine a buscar-me quan no tingués pressa.
Estaré adormida sota un arbre més antic que totes les
       nostres descreences,
pregant en silenci que puga tornar a trobar-te sota les
       llàgrimes del temps
en qualsevol cantó de la teua respiració.

Júlia Zabala. El cercle de les ànimes. 2005

Premi Màrius Torres, 2004

Ciclistes nocturns

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who would follow in their footsteps, at the risin' of the moon.

                               John Keegan "Leo" Casey, "The rising of the moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna,
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suament bona nit, el seu perfil més
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa.

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables,
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre,

amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera. Llum d'Irlanda : les síl·labes molles. 2012

Premi Carles Riba 2011

Com un arc de sant Martí

Com un arc de sant Martí que il·lumina un avís al món
un gran cartell de disrupció que penja sobre els camps
que vol dir guerra potser o tot just una tempesta d'estiu
i tothom deixa la feina i mira amunt i els ramats es neguitegen

——————————————————————————

Like a rainbow shining a warning to the world
A bright banner of disruption hung above the fields
Meaning war perhaps or maybe just a summer storm
So that everyone stops work and looks up and the flocks grow restless

Fragment.

Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011

Traducció de Jaume Coll Mariné

Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Les orenetes

Les orenetes han tornat al niu.
Dibuixen arcs invisibles en l'aire,
camins de fum.
Ens espien els passos,
s'aturen un instant. I fugen.
El món com s'il·lumina!

Sents com respira la primavera?
La veus, la llum del món?

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Romanç del cavaller Sant Jordi

La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.

Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

Il·lustracions d'Adelaida Murillo

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

No hi ha mesura

Aquells boscos infinits al voltant de la vall
seguint les aigües fredes,
les roques, les herbes, els brúcols...

Els esbarzers arriben fins l'amplitud del riu
on amarren les barques
i la llum del sol il·lumina
la profunditat de l'aigua.

Camines totes les tonalitats del verd,
ara només escoltes l'aleteig dels ocells,
les ales de la creació en el tacte,
ara és l'olor de la pluja fina
qui et transforma els records.

En tornar a les pedres del sender
ets una dona carregada d'equipatge,
on alenes sense paraules
el temps de la vida
que ningú mai podrà mesurar.

Maria Carme Arnau i Orts. En el principi la set i la sal. 2019

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018

Em sentia batre el cor

Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Finalista al premi Vila de Martorell 2004

Vent

Com un llop és el vent
Que baixa dels munts al pla,
Als camps vincla el gra
Per on passa corprèn.

Xiula en els matins clars
Il·luminant cases i horitzons,
Encrespa l'aigua a les fonts
Mena la gent a resguard.

Després, cansat s'adorm i un estupor
Pren les coses, com després de l'amor.

Attilio Bertolucci. Porta'm amb tu = Portami con te. 2021

Selecció i traducció: Marta Vilardaga i Josep Porcar

La lluna

Si torno a casa
quan va caient la nit,
la Lluna m'il·lumina
i m'acompanya al llit.

Ricard Bonmatí. Patapam, pim-pam. 2017

Il.: Roser Rius

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

El llibre

Un dia vaig escriure un llibre
i hi vaig posar en cada ratlla molt d'amor
i de dolor,
tal com són escrits tots els llibres
que els ha pensat aquell que estima
i no un impostor.
Els llibres, de vegades agraden,
i fan sentir i fan pensar i t'acompanyen,
i altres vegades no.
Hi ha qui diu que aquell en especial
li ha il·luminat la vida, i un altre
li ha dat foscor.
També hi ha el que no diu res,
perquè no sap o no vol o no pot llegir,
o per rancor.
Jo vaig rebre una carta d'un senyor
desconegut, que em va semblar
un home religiós,
i, acompanyant la carta, em retornava
el llibre; deia que el rebutjava
com a lector,
que era groller i que era indigne
i que contaminava, com un verí,
el seu redós.
Vet aquí, em vaig dir, com és el rostre,
i com és el cor –acer i gel–
del ver inquisidor.



Isabel-Clara Simó.  El conjur. 2009