Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Bevent sol corinti

Bevent sol corinti,
llegint els marbres,
trescant per mars de vinyes,
apuntant amb la fitora
un exvot de peix que llisca
he trobat les fulles que el salm del sol s'aprèn de cor,
la terra viva que el desig s'alegra
d'obrir.

Bec aigua, cullo fruita,
fico la mà al fullam del vent,
els llimoners reguen el pol·len del bon temps,
els ocells verds m'esquincen els somnis.
Me'n vaig amb una ullada,
ampla ullada en què el món es torna a fer
bonic des del començament i a la mesura del cor.

IV

Odisseas Elitis. Sol primer. 2025. P. 19

Títol original: Ilios o protos.

Traducció i epíleg de Pau Sabaté.
Edició bilingüe.

Hi veig des de la foscor

Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.

I

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.

I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.

Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.

Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.

I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit

que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.

No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.

És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.

El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.

Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.

del recull Final i començament (1993)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.

Vicenç Llorca

De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.

De: Com un àngel fimbradís

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024

Ingravidesa

És molt senzill:
respirar i caminar,
escrostonar les pedres,
fer-me insecte entre els joncs,
enfondir-me a la terra.

És molt senzill:
respirar i caminar
mentre s'asclen les pedres,
fer-me un insecte ingràvid,
sobrevolar la terra.

De: I. Terra de nit

M. Rosa Font. Un lloc a l'ombra. 2011

Premi Carles Riba 2010.

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.

Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Esclats d'agost

Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.

Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.

¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?

Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.

Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.

¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?

Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.

(Fragment)

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Connaître

Ignorar que descobrir el món
amb   ulls   d'infant, 
que disposa d'amor  menjar
somriures plens i  una
complicitat d'horabaixa

vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una  pau  mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu 

Atureu-vos  del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim   terror    gana 
destrucció  orfenesa  mort

Sí  avant  incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Siurana d'Empordà

Si passes pel dret
i vas a Siurana,
pots veure la plana
des d'un pujolet.

Com la gent se'n va
i com la gent torna
mentre el sol s'enforma
com si fos un pa.

Si el poble és petit
no li dol pas massa;
de la terra grassa,
sap treure'n profit.

No vulguis mai, no,
créixer. Què en trauries?
Deixa caure els dies
sota l'horitzó!

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Amb els peus ben arrelats

AMB ELS PEUS BEN ARRELATS dins el llot d'aquesta terra
que no em pertany, amb les ales ben esteses i ben deixades anar
a tot els vents, amb la mirada projectada ben al lluny, allí on s'acaba
la vista i on el verd dels turons es torna blau i després es confon amb
el cel, amb el cor obert, com un mar obert, com un tot, us dic adéu.

De: Úrsula, 2017

Meritxell Cucurella-Jorba

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Tu, Vall d'Aro

Tu, Vall d'Aro, els ets fidel,
lluites, treballes, reposes,
i de la terra i el cel
n'abastes totes les roses.

i V

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Silenci de perla

No sou només estendards
sinó també terra present.
No sou només música
sinó també silenci de perla.
No perdeu mai el vostre camí:
recordeu que la sang s'atura
perquè no vol parlar.

Non siate solo stendardi
ma anche terra presente
non siate solo música
ma anche silenzio di perla.
Non perdete mai il contatto
del vostro cammino:
ricordatevi che il sangue si ferma
perché non vuole parlare.

De: Reina d'espases = La donna di picche.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

Hi ha

Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.

Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pròleg de Marina Garcés.

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Vaig veure

Vaig veure països de pedres i de rius
on els núvols obscurs com les aranyes
roseguen el perfil morat de les muntanyes
entre postes de sol rosades i fredes.

Desbordada vaig passar entre les imatges
excessives de les terres i dels cels
submergida en el cos d'aquest déu
que s'ofereix, com un bes, en els paisatges.

—————————————————

Vi

Vi países de pedras e de rios
Onde nuvens escuras como aranhas
Roem o perfil roxo das montanhas
Entre poentes cor-de-rosa e frios.

Transbordante passei entre as imagens
Excessivas das terras e dos céus
Mergulhando no corpo desse deus
Que se ofrece, como um beijo, nas paisagens.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Sardanegem

Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.

Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.

Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
                                                      1993

Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz

Cant de febrer

Febrer lo curt, pitjor que turc!
Qui això va dir, poc ne sabia.
Febrer lo curt, que duus al burg
tot lo que sobra a la masia.

L'esperançar de l'humiltat
—que és llur tresor de més valia—
als que no esperen l'has portat
amb un ensomni d'alegria.

Amb tu es pressent vora la llar
l'adveniment de Primavera;
lo que a la terra ha de lliurar
del glaç d'hivern que l'aclapera.

L'ametller blanc de tendra flor
és ton heraut i ta senyera;
ell duu coratge al vell pastor,
al senyor trist i a la vaquera.

Febrer lo curt, ta brevetat
és joia llarga per la terra;
tu a la cansada Humanitat
mostres lo terme de la guerra.

«Febrer lo curt —diuen los cors—,
beneita sia ta drecera!
Tot davant teu naixen les flors,
queden les neus al teu darrere.
Per ton camí, plena d'olors,
se va acostant la Primavera!»

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.