Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris terra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris terra. Mostrar tots els missatges

26 d’octubre 2025

La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.



Vicenç Llorca



De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.


També es troba en el llibre:


Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

24 de setembre 2025

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.



De: Com un àngel fimbradís


Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024

10 de setembre 2025

Ingravidesa

És molt senzill:
respirar i caminar,
escrostonar les pedres,
fer-me insecte entre els joncs,
enfondir-me a la terra.

És molt senzill:
respirar i caminar
mentre s'asclen les pedres,
fer-me un insecte ingràvid,
sobrevolar la terra.


De: I. Terra de nit


M. Rosa Font. Un lloc a l'ombra. 2011

Premi Carles Riba 2010.

03 de setembre 2025

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.


Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.



Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.


  

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.


Gabriel Celaya


Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.




  

12 d’agost 2025

Esclats d'agost

Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.


Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.

¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?


Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.


Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.


¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?


Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.



(Fragment)


Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.


30 de juliol 2025

Connaître

Ignorar que descobrir el món
amb   ulls   d'infant, 
que disposa d'amor  menjar
somriures plens i  una
complicitat d'horabaixa

vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una  pau  mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu 

Atureu-vos  del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim   terror    gana 
destrucció  orfenesa  mort

Sí  avant  incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.


Poesia inèdita


Teresa Grau Ros

24 de juliol 2025

Siurana d'Empordà

Si passes pel dret
i vas a Siurana,
pots veure la plana
des d'un pujolet.

Com la gent se'n va
i com la gent torna
mentre el sol s'enforma
com si fos un pa.

Si el poble és petit
no li dol pas massa;
de la terra grassa,
sap treure'n profit.

No vulguis mai, no,
créixer. Què en trauries?
Deixa caure els dies
sota l'horitzó!


De: Alt Empordà


Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

11 de juliol 2025

Amb els peus ben arrelats

AMB ELS PEUS BEN ARRELATS dins el llot d'aquesta terra
que no em pertany, amb les ales ben esteses i ben deixades anar
a tot els vents, amb la mirada projectada ben al lluny, allí on s'acaba
la vista i on el verd dels turons es torna blau i després es confon amb
el cel, amb el cor obert, com un mar obert, com un tot, us dic adéu.



De: Úrsula, 2017


Meritxell Cucurella-Jorba



També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

04 de juliol 2025

Tu, Vall d'Aro

Tu, Vall d'Aro, els ets fidel,
lluites, treballes, reposes,
i de la terra i el cel
n'abastes totes les roses.


i V



De: Baix Empordà


Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

12 de juny 2025

Silenci de perla

No sou només estendards
sinó també terra present.
No sou només música
sinó també silenci de perla.
No perdeu mai el vostre camí:
recordeu que la sang s'atura
perquè no vol parlar.





Non siate solo stendardi
ma anche terra presente
non siate solo música
ma anche silenzio di perla.
Non perdete mai il contatto
del vostro cammino:
ricordatevi che il sangue si ferma
perché non vuole parlare.




De: Reina d'espases = La donna di picche.






Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

25 de maig 2025

Hi ha

Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.



Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pròleg de Marina Garcés.

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.

13 d’abril 2025

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.


Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017


Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018


08 de febrer 2025

Vaig veure

Vaig veure països de pedres i de rius
on els núvols obscurs com les aranyes
roseguen el perfil morat de les muntanyes
entre postes de sol rosades i fredes.

Desbordada vaig passar entre les imatges
excessives de les terres i dels cels
submergida en el cos d'aquest déu
que s'ofereix, com un bes, en els paisatges.


—————————————————


Vi


Vi países de pedras e de rios
Onde nuvens escuras como aranhas
Roem o perfil roxo das montanhas
Entre poentes cor-de-rosa e frios.

Transbordante passei entre as imagens
Excessivas das terras e dos céus
Mergulhando no corpo desse deus
Que se ofrece, como um beijo, nas paisagens.



Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

07 de febrer 2025

Sardanegem

Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.

Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.

Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
                                                      1993


Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz

28 de gener 2025

Cant de febrer

Febrer lo curt, pitjor que turc!
Qui això va dir, poc ne sabia.
Febrer lo curt, que duus al burg
tot lo que sobra a la masia.

L'esperançar de l'humiltat
—que és llur tresor de més valia—
als que no esperen l'has portat
amb un ensomni d'alegria.

Amb tu es pressent vora la llar
l'adveniment de Primavera;
lo que a la terra ha de lliurar
del glaç d'hivern que l'aclapera.

L'ametller blanc de tendra flor
és ton heraut i ta senyera;
ell duu coratge al vell pastor,
al senyor trist i a la vaquera.

Febrer lo curt, ta brevetat
és joia llarga per la terra;
tu a la cansada Humanitat
mostres lo terme de la guerra.

«Febrer lo curt —diuen los cors—,
beneita sia ta drecera!
Tot davant teu naixen les flors,
queden les neus al teu darrere.
Per ton camí, plena d'olors,
se va acostant la Primavera!»



Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

15 de gener 2025

La devesa perduda

Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.

¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?

Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!

Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).

...

Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.

Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?

Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.



Narcís Comadira


Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

03 de gener 2025

Futur

Escolta

aquesta serà la primavera.
A punta de llengua
i a solc de dit,
amb les orelles tenses
com una llebre
en la foscor.
Si el dir i el veure,
si el ser i el ser-hi
des d'aquesta imperfecció:
l'única possibilitat
que tenim.

Escolta

aquesta és la meva paraula,
aquest, l'any
sense primavera,
i digues-li puny o escuma
digues-li baf o borboll
als gemecs sembrats
als peus de la flor,
aquesta nuesa entorcillada a una altra,
el rec d'un prec,
el retorn al principi,
la tempesta
abans de l'esdevenir.

Digues-li amor
a les ganes de ser u
sense ser-ho.
Bell no vol dir habitable
dins d'aquest cos
que et vol,
savi no vol dir constant
per a aquesta natura
que et fa,
però ens queda el bosc
i aquest és el nostre cordó,
l'ull del primer dia
que et va conèixer abans que jo.

Et dic
escolta
per totes les vegades
que després et diran
mira

i exhausta
hauràs de tornar a obrir
els ulls,
i no hi haurà ventre
capaç de contenir-te,
no hi haurà temps
capaç de desdibuixar-te.

Escolta

aquesta serà la terra.
Aquí tot moviment es fon
dins d'un altre,
i només per un instant
perdura.
L'eternitat no existeix,
però dins de l'obaga
es bressola.

No miris, només escolta:
ressona.




De: #un altre món


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

28 de desembre 2024

Hivern

La llum s'és apagada en mon esprit...
              lo calfred de la nit
ha fet brunzir mon ànima encantada.

Tot reposa en lo món entenebrit,
             les veus han emmudit,
tan sols en lo fossar lo verm rosega.

De l'esquelet d'un arbre retorcit,
             un aucell arraulit
ha rebotat sobre la terra blanca.

Un angelet traidorament ferit
             per lo crup maleït
agonitza en los braços de sa mare.

De la vora del foc on s'ha tollit
               duen l'àvia al llit,
anant pel confessor i per Nostramo.

A dins del menjador, fred i humit,
             dona com un neguit
la pluja quieta regalant pels vidres...

La mort sembla regnar en l'Infinit,
             i l'hom se sent petit,
desconfiant de l'obra de la vida.

Mes no, que ella va fent, seguit, seguit,
             sa via dreturera,
i un jorn, sobre la terra i en l'esprit
farà esclatar la nova primavera!


De: Policromi


Víctor Català. Llibre blanc Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses.

16 de desembre 2024

Quants Nadals?

Quan Nadal truca a la porta
en la pausa de cada any
és hora de passar comptes.

Deslliurem-nos de l'afany
que ens empeny i neguiteja
i girem els ulls endins.
Hi veurem el nostre rastre;
reconeixerem camins
que hem fet servir de drecera
enllaminits per l'entorn
de mirallets que disfressen
la injustícia del món.

Veurem com, malaguanyades,
vanament hem malgastat
tantes hores que no tornen...
I amb el peu adelerat,
no hem trepitjat ofrenes
d'amor, d'amistat, de pau?...
I el cor de tant volar lliure,
no el sentim orfe i esclau?

Nadal ens dona esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la terra per mare
i cada home per germà".
Afinem bé la balança;
no sabem quants Nadals queden
per venir... ni qui els veurà...

                                  1994



De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.