Font de Canaletes

Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.

De: doble joc

Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51

La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Calma endins

                          calma endins
                           el tacte suau
                              de la fulla.
                      al mateix temps
      persones de peus llunyans
             es projecten viatgeres
                       i creuen abastar
         la joia d'un emplaçament
                  on no arribaran mai
perquè tot té un final, tot acaba

David Guijosa. Memory amb postals. 2021

Epíleg de Marc Morell.

Al país d'Itàlia

Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats,
vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell.
I recorde com era aquell poble on vaig créixer
des d'una ciutat clara on sempre he de tornar,

la ciutat de cent torres, bella com tardors d'or,
en espere setembres que no em cremen els ulls
i on mire uns jardins plens de florides d'estiu,
uns arbres centenaris, fulles seques per l'herba.

Tinc amb mi la presència dels remots onze anys
on un estiu trobava el temps i la nostàlgia
com una agulla d'or que en el sentit es clava.

Pare l'orella en terra, sent el nou pols del temps
i el batec del passat, sense esforç, s'obri pas.
La cambra d'un hotel m'arrecera i em parla.

Gaspar Jaén Urban, dins,

Reduccions : revista de poesia. Setembre 2008. Núm. 91. P. 11

Gota de mar

viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum

que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació

quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní

i una gota de mar

Miquel Català, dins

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Pedres sobre el llot

Figures sedents
sobre pedestals de riu,
mirada contracorrent,
pissarres zen,
i alfabets per descobrir,
l'univers desbaratat
en mots i fulles.
Plor de torrent,
falcat de punts i comes,
mots viatgers a les ales
creuades del destí.
El teu paisatge és el meu quadern.

Pilar Parcerisas. Falç i estrelles. 2020

Il.: Carme Sanglas

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.

Adam Zagajewski. Terra del foc. 2004

Traducció: Xavier Farré

Cançó per a la Rosa Joana

Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.

Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.

Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.

Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.


Rosa Joana i les set magnífiques. 2014

Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí

Lluna de pau

Lluna de pau, germana dels estels,

viatgera tranquil·la dels espais infinits,

tu que has obert la porta dels abismes,

mirall nocturn de la llum fosca del sol.

Lluna de pau, de la casa de cendres

enmig del cel, enmig de l'univers,

que saps parlar el llenguatge dels astres,

que fas el cant del silenci absolut.

Lluna de pau, coloma d'ales negres,

si et crido lluny, acudeixes a mi

enmig de l'ombra, amb les crineres blanques

a cavall sempre de la llum i del vent.

Lluna de pau, vestida d'oliveres,

en quart creixent, enmig dels tarongers,

la que es condorm a l'entrecuix de les dunes

i reneix a la platja, entre pins i xiprers.

Lluna de pau, aparta'ns de la ira,

de la desesperança, que no les trobem mai,

del desamor, de l'última venjança.

Lluna de pau, fes peu a casa nostra,

no ens abandonis mai.

Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge. 1998

Pr.: Biel Mesquida

Fotografia

La llum fa aclucar els ulls al viatger,

festeja el pas l'herbei sota l'arbrada,

cargola el seu puntal un esbarzer.

A què convida aquest corrent de prada?

Cauen al fons, on s'obre aquest camí,

dues finestres i un foguet de brases

amb cendra i quatre coses per bullir.

A cada flanc sorgeixen noves cases.

Què més puc dir? No ho sé. No se m'acut

trucar a cap porta. Miro la muntanya;

en fa runam, dels murs, la solitud,

i la claror que resta tot ho banya.

La màquina és de les d'acordió,

amb una pera per disparador.

Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

Pròleg de Jaume Pérez Montaner

Vestits de llum i somni

Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamant les ales.
Volem dins la foscúria,
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu.

El viatge

He retrobat la vida i el respir

de la terra, la deliciosa fuga

de l'abril sota els llibres, vers el rostre

que redreça el somrís, vers l'esperança

a la deriva d'una veu.

Cal donar al viatger la pau de casa,

l'hora que fou viscuda, tan alegre.

Els anys, però, no tornen.

Joan Perucho, dins,

Antologia de poetes catalans. 1997-. vol. 4

Aniversari

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Manel. Aniversari. 2011