Gir

Adeu, oasi,
no m'esperis despert;
torno a les dunes.

Laura López Granell. Coratge. 2020. P. 66

Llegir

llegir amb els ulls clucs els teus mots
escrits amb lletres de coratge
amb rimes xifrades
en la tinta invisible
en els mots de cada dia
i dels més indefensos.

          16 d'abril-2 de maig de 2020

—————————————

les yeux fermés lire vos mots
écrits en lettres de souffle
en chiffres de rimes
dans l'encre invisible
dans les mots de tous les jours
et des plus démunis 
        
          (16 avril-2 mai 2020)

De: El temps dels arbres (2019-2020.

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 83

Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.

Bresques

Tu no vas néixer,
Sinó que neixes
Mentre passes
De segon en segon,
Sense intentar
Ser allà, quan ets aquí,
O aquí, quan ets allà.
Tu ets la matèria salvada amb coratge
D'una respiració fins a l'altra,
Sense la qual no seríem.
I no som en realitat
Més que restes, formes buidades,
Bresques d'on la mel de l'eternitat
S'ha escolat.

Ana Blandiana

Traducció de Corina Oproae.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 104-105

Crit d'esperança

Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?

Josep Lladó

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

Cant de febrer

Febrer lo curt, pitjor que turc!
Qui això va dir, poc ne sabia.
Febrer lo curt, que duus al burg
tot lo que sobra a la masia.

L'esperançar de l'humiltat
—que és llur tresor de més valia—
als que no esperen l'has portat
amb un ensomni d'alegria.

Amb tu es pressent vora la llar
l'adveniment de Primavera;
lo que a la terra ha de lliurar
del glaç d'hivern que l'aclapera.

L'ametller blanc de tendra flor
és ton heraut i ta senyera;
ell duu coratge al vell pastor,
al senyor trist i a la vaquera.

Febrer lo curt, ta brevetat
és joia llarga per la terra;
tu a la cansada Humanitat
mostres lo terme de la guerra.

«Febrer lo curt —diuen los cors—,
beneita sia ta drecera!
Tot davant teu naixen les flors,
queden les neus al teu darrere.
Per ton camí, plena d'olors,
se va acostant la Primavera!»

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

Despertar

S'ha deixat caure una estrella
i rodolant sobre el meu ventre,
desvetlla somnis caducs, per impregnar-me
de certesa.
El pensament mut és un nadó entranyable,
que m'encanta bressolar.
El cor humil, són flors apinyades,
a punt d'obrir-se entre les mans.
I el camí, és la mateixa llum, vestint de coratge,
el meu respirar.
Dono gràcies a la vida, per cada bell despertar.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

Porus

Sota la pell, qui sap si calla un món.

Qui ho sap, si el món que calla
calla la por o la fe
rere la fam dels porus:
baden el bec
com els pollets al niu.

Sota la pell, qui sap si baten ales.

Laura López Granell. Coratge. 2020

L'arbre solitari

Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

T

Trampolí      la llengua estesa:
els peus nus d'una paraula
hi avancen, salten al buit.

Al cel, una tombarella
cap i tomba, tomba
dansa.

Contra l'aire.
Abans de l'aigua.

Aquest poema a partir de la lletra T és fet
per a les Tipografies de l'artista Toni Moreno.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Batall

                    «Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
                                                              FELIU FORMOSA

Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.

Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.

Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.

Laura López Granell. Coratge. 2020

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.

La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!

Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.

Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!

De: Arrels.

Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Paciència de sentir

Vaig ajuntar la paciència de sentir

Ja havia perdut el coratge de parlar

Mai tampoc no ho havia acceptat sense tremolar

sempre em sembla que quan parlo ningú em sent

de vegades també que potser tinc algun mal al coll

després vaig acostumar-me a cridar

I de vegades vaig començar a fer-ho en alguna
   conferència plena de gent o en un descans desèrtic

I una tarda única amb llum molt àmplia

Quan et deia que des de feia tants dies

Tenia por de la meva veu, que

Trobava la teva cara en la meva imaginació

Tan diferent que realment puc

parlar del que sento envers tu, em vas dir perquè cridava

I llavors per no convertir cada conversa en un plor

Et vaig abraçar

I vaig acumular la paciència de sentir.

Giriraj Kiradoo

Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció de Sameer Rawal 

Traduccions de Sameer Rawal i Dolors Udina

Lesbos

En qui si no en vosaltres,
companys de l'esperit que escolta,
pot descansar
el torbat pensament
meravellat per la llum
de tants herois silents,
germans del món sencer
que deixant país i por
amb mil cors per a qui no en té,

coratge expert i risc que salva,
errants, a flor de pit,
creuen camins amb cor ardit
i solquen mars,
la pau per vela,
deixondint, mantenint, rescatant,
la vida tota.

III

Rosa Porter Moix. Lletres de pau i de batalla. 2019

Pròleg: Víctor Obiols

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


                                           1998


Joana Raspall. Batec de paraules. 2013. P. 372-373

Devora

     Ets tan petit, amor meu, petitó meu. Em semblaves tan
gran antany massa gran, massa feixuc, massa mort, potser
estaves enfadat, amb nosaltres les criatures que no veníem
a obrir el portal, que fugíem davant l'aparença, que no teníem
la idea és a dir el coratge ni el sentit de forçar el mur, que no
t'havíem estès la mà, ni desenterrat, que bramàvem amb un riure
agre rere el monument veí mentre la iaia ta mare plorava a 
llàgrima viva sobre la teva pedra, et temíem, estimat, tenia por 
dels teus ossos em feien basarda els teus cucs, volia marxar, 
me'n vaig anar, et vaig abandonar, et vaig deixar caure en la
soledat, on mai no hi hagué oblit.

 [p. 113]

(Fragment de l'inici)

________

ーEscric un text tot travessat de tu, dic, encara que sembla
ser-ho per algú altre que tu. ーHi estic acostumat. ー¿A què?

ーA ser substituït.

    Aleshores em va agafar una immensa tendresa i vaig 
reconèixer l'anunciació de la pietat. Sentia que la sang del
truc s'exhauria. El vaig anomenar fill meu. Vaig dir, fill meu,
ets el meu fill, ¿ho saps? ーHo sé, ho sé.

    I amb la paraula sé el vaig reposar.




(Fragment final)

Hélène Cixous Si près. (2007)

Traducció de Marta Segarra.

Es troba en el llibre:

Nit de poesia al palau : Barcelona poesia 2012 : 
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2012. P. 113-117

Palau de la Música Catalana, 8 de maig de 2012.

Amb la col·laboració especial de Frederic Amat i Agustí Fernández.
Il·luminació i espai escènic: Cube.bz

Només puc alegrar-me'n

Que no facis del capvespre el teu repòs

ni de la nit la teva existència.

Que no et miris en espills de silenci

ni amiguis amb vetustes solituds.

Que t'allunyis del vent enclotat

en herbosos torrentols i de pròdigs

aiguamolls en facis clam i encert.

Només puc alegrar-me'n.

En imatges de mar oberta, tu fresqueges.

Sola, i amb traç segur, al teu coratge

vespregen naus i alcoves.

A Meritxell Fiter, qui de l'amistat en fa motiu de vida.

Joan Fortuny. El gest de l'alba. 1992

Brand New Ancients / Brandneue Klassiker

Sempre hi ha hagut herois
i sempre hi ha hagut malvats
i les apostes poden haver canviat
però, en realitat, no hi ha diferència.
Hi haurà sempre cobdícia, desamor i ambició
i coratge i amor i transgressió i contrició -
som els mateixos éssers que van començar, encara vivim
amb tota la nostra fúria i agressivitat i desacord,
odissees diàries, somnis i decisions ...
Les històries hi són si les escoltes.


Fragment traduït del llibre, p. 16




Kate Tempest. Brand New Ancients / Brandneue Klassiker : Lyric. 2017

Traducció de l'alemany: Johanna Wange

El gall d'or*

                                 (Conte en vers)


En un regne molt remot
d'un imperi encara ignot,
vivia el gran rei Dadon.
De petit, terror pregon
als seus veïns infonia
i amb coratge a tots vencia.
Però en fer-se vell volgué
acabar els seus dies bé
i deixar els combats mesquins;
llavors foren els veïns
els que es van contra ell alçar
i grans danys li van causar.
Per salvar el que posseïa
de bandits i fellonies,
li calia, és evident,
un grapat de regiments.
Però els seus grans generals
no li feien cap cabal:
tenint el Sud, tot va avant!
Mes l'atac era a llevant,
i ara a córrer, que és la costa
el que ataquen aquests hostes.
El nostre rei, tot plorós,
no dormia de dolors.
Ja veieu quina existència!
Llavors crida a sa presència
un gran savi, mag i eunuc,
que li llevi el jou feixuc;
i ja el porta l'emissari.
Davant Dadon aquest savi
es presenta i treu d'un sac
un gall d'or! Renoi, quin mag!
"Posa l'au -li diu al rei-
a la fletxa del penell:
si et faltava un guardià,
el gall d'or el teu serà.
Si no veu atac hostil,
s'estarà del tot tranquil;
mes si veu que en algun lloc
mouen brega o calen foc;
si es prepara una ofensiva,
o veu guerra que ja arriba,
alçarà la cresta al punt
i, girant-se al capdamunt
de la torre, el meu gallet
cridarà mostrant l'indret
per on vingui l'amenaça,
amb una infallible traça."
El rei, que és home agraït,
li promet or a desdir:
"Per l'ajuda concedida
-diu joiós, fora de mida-,
què vols digue'm, amic meu,
i el que sigui serà teu."

Fet el gall un talaier,
com a guarda fronterer
tot seguit fou proclamat
i amb honors homenatjat.
Tan bon punt flairava al lluny
enemics brandant el puny,
vet aquí que s'alzinava,
i amb el cant tots alertava:
"Cocorocot! Regna i dorm
-canta, oh, rei, el teu gall d'or!"
No hi havia, així, enemic
que sens càstig se'n sortís,
car Dadon cara els plantava
i en tot front sempre els guanyava.

Un any o dos, res d'hostil:
el gall s'estigué tranquil.
Mes un renou inaudit
treu un dia el rei del llit.
"Senyor meu, oh, quin ensurt!",
el desperten ben porucs
els servents amb molta pressa.
Amb temor tothom s'expressa:
"Rei, dempeus, està cantant!"
"Puc saber -diu, badallant-
senyors meus, per quin motiu
del meu son em deixondiu?"
"És el gall, oh, majestat,
que amb el cant ens ha alarmat."
En sentir l'avís fatal,
corre el rei al finestral:
escanyant-se, el gall li indica
que Orient mort significa.
I Dadon crida el fill gran:
"Ràpid, noi, cap a Llevant
duu sens falta un regiment,
que allà ens volen malament."
I tot retorna a la calma,
el gall, el rei i el reialme.

Però passa una setmana
i el monarca espera encara
saber del cert si el seu fill
ha guanyat o és en perill.
El gall crida de valent:
cal un altre regiment,
i a la guerra el rei Dadon
ara envia el fill segon.
Calla el gall, dalt de sa posta,
mes dels nois no hi ha resposta.
Passats vuit dies d'espera,
el temor ja els esparvera.
Crida el gall de nou agut,
fins que el rei, gens complagut,
crea un altre regiment
que ell durà personalment.

Dia i nit van caminar
i tothom es va esgotar.
Mes enlloc veien cap guerra,
ni cap traça ni desferra.
"Quin enigma, com hi ha món!",
s'estranyava el rei Dadon.
A vuit dies de campanya
ja trepitja la muntanya,
i una tenda troba allí
al bell mig del seu camí.
El silenci era alarmant
i, de sobte, quin espant!:
a la gorja, sense vida,
jeien tots, sembla mentida!,
els soldats dels batallons,
caps tallats per tots cantons.
Espantat, corre a la tenda
i allà dins, dolor tremenda!,
el que veu el cor li glaça:
sense elm troba ni cuirassa
els seus hereus, dos nois forts,
que amb l'espasa s'han dat mort.
Només queden per la prada
trepitjada i ensagnada,
els cavalls desensellats."
"Oh, fills meus, tan estimats!",
clama el rei, d'allò més trist.
"Heu tingut ben mala fi!
En quina trampa heu caigut?
Quin mal vent us ha abatut?
Prorromp el rei en gemecs
i tothom amb ell fa precs:
per fondals i cims retruny
el plany. De sobte s'esmuny
fora la tenda, llampant,
la reina de Xamakhan,
resplendent com una albada
davant del rei disposada.
Ell, igual que ocell de nit
quan veu el sol, en oblit
deixa caure, enlluernat,
els fills morts tot d'un plegat.
Somriu davant Dadon ella,
acota el cap com donzella
i, agafant-lo per la mà,
a la tenda ja el fa entrar.
Troba el rei taula parada
de vianda refinada,
i descansa en un gran llit
de brocats tot ben guarnit.
I així passa una setmana,
fent ell tot el que ella mana;
encantat, fora del món,
la festeja el rei Dadon.

Finalment, al capdavant
de l'exèrcit, cavalcant
la noieta al seu costat
s'encamina a la ciutat.
Precedint-los va el rumor,
mig certesa, mig error;
mes la gent i la canalla
surten a peu de muralla
a rebre'ls amb joia i crits
i escortant-los fins a dins.
Dadon a tothom saluda...
i veu, entre els caps perduda,
una testa amb turbant blanc
que avança fins al davant:
és l'antic amic, l'eunuc.
"Ah, caram, ets tu? Salut!
-li diu el rei- Com et va?
Vine! Què em vols demanar?"
I el savi contesta, prompte:
"És hora de passar comptes.
Te'n recordes? Per pagar-me
el servei vas demanar-me
que et digues el que volia
i em vas dir que meu seria.
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan."
Queda el rei molt astorat,
i li diu: "Què t'ha agafat?
És que et vols burlar de mi?
Què t'ha passat pel magí?
Has perdut l'enteniment?
Vaig prometre-ho, certament,
però un límit hi ha d'haver.
Tu, la noia? Ves per què?
Vinga, vell, que ja n'hi ha prou!
L'oferta et faré de nou:
mil joiells, ser conestable,
un cavall del meu estable,
la meitat dels meus havers..."
"Del que em dius, no en vull pas res!
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan!"
-diu el savi per resposta.
"Com? Rebutges la proposta?
-crida el rei enfurismat.
Doncs res de res, s'ha acabat!
Tu mateix, oh, pecador,
has perdut el bo i millor.
Fuig d'aquí, tingues cervell!
Emporteu-vos aquest vell!"
L'homenet crida, insisteix,
mes de res no li serveix;
cop de ceptre el rei li clava
perquè el vell no se n'anava
i ara el té mort als seus peus.
Han callat de cop les veus,
sols la noia en desmesura
riu i riu, i no s'atura;
però el rei molt alarmat
fa un somriure mig forçat.
Tot just entren a la plaça,
com un vent noten què passa:
a la vista dels presents
s'ha llançat el gall rabent
al damunt de la carrossa
per causar-li al rei destrossa;
agitant ales i cresta
li forada al rei la testa
i alça el vol... el rei Dadon
cau ja mort al seu escon.
I la reina s'ha esvanit,
mai diríeu que ha existit.
Conte fals, bé prou direu;
mes llegiu-lo i apreneu.

                                    1834

* A partir d'aquest conte de Puixkin, Nikolai Rimski-Kórsakov
va compondre la seva darrera òpera, El gall d'or, que li va causar
problemes polítics per la seva subtil però implícita crítica a
l'autoritat del tsar.




 Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus.

Entenc i sento

Solament dius entens més en bondat

mes jo entenc i sento també en experiència

de muntanyes de la mar, pau, mots

i planúries de la nostra terra.

Entenc i sento que hem crescut i madurat,

el coratge i les accions que ens han guiat,

l'aprenentatge continuat i les senderes

que entre tots hem creat.

El sentiment estès i perdurable

d'un territori barreja de vida

alegre, saludable i civilitzada.

Poesia inèdita


Teresa Grau Ros

Un dels motius

Un dels motius pels quals Pompeu Fabra

mereix més la nostra admiració, i no

vacil·lo a dir, la nostra gratitud, és el

coratge amb què renuncià a l’èxit fàcil;

perquè també un filòleg és temptat a fer

demagògia, i més dins un ambient com

el que entorn d’ell creaven aquestes

ingenuïtats.

Fragment del prefaci a la 2a ed., p. XVII.

Carles Riba, Cadaqués, setembre de 1954, dins,

Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana. 1978, 9a ed.