La bota

    En homenatge a les víctimes de la dana
    de l'octubre del 2024 a València.

On són els peus que un dia van calçar-te?
On és el riu que embolcallava colls?
On és la veu capaç d'enllustrar un salze?
On és l'amor que abrivava l'amor?

On van les flors vestides com espases?
On van els camps negats pel desconsol?
-On vas, amic, surant entre les canyes?
-Busco repòs al llit dels sequiols.

S'ha fet la nit al fons de les sabates.
Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,
parlant tot sol mentre l'aigua m'assota
com un bergant que flagel·la un ninot.

La mort bressa un llençol que no ens enganya
quan sembra les roselles de la son:
som l'últim episodi d'una bota,
som l'última pestanya del record.

(Inèdit)

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 78

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha

Aixopluc blau

Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.

Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.

Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...

Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.

Oh planeta tan blau... i tan adolorit!

p. 77

Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011

Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.

Les meves, són històries per vendre pels carrers

Les meves, són històries per vendre pels carrers.
(Jo era menut, passava
el del Crimen de Cuenca,
espellifat i picat de verola,
amb l'escreix d'un borni,
i una vara de freixe
per indicar l'horror dels episodis.)
N'hi ha de grogues
com la flor de l'acàcia i els canaris,
de verdes com les fulles del bambú,
de vermelles com postes de sol i tomàquets madurs,
i de blaves també, com els ulls de les noies.
Però no les venc encara,
el temps és inclement,
esperaré una nova primavera,
quan el colom, ai, de la pau
s'aculivi al penell de l'alcaldia
i emmudeixi el galàpet,
quan torni Sant Francesc
i a corre-cuita amaguin capes pluvials i mitres,
i tots mengem al mateix plat
i tots bevem d'una sola aigua.
Qui no entengui
que es tanqui en cambra fosca,
que es pegui fort al pit
i es posi pedres a la boca.
N'hi haurà de tots colors,
per dar i per vendre,
per recordar què fórem
i allò que podem ser.
A cada u seny i bondat
per a triar la seva.




Xavier Benguerel

 Es troba en el llibre:


Antologia de la poesia social catalana. 1970

Edició d'Àngel Carmona.