Los árboles del miedo me llaman hijo mío
Juan-Eduardo Cirlot
La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.
Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.
La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.
Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.
Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.
La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.
I em sé afillat pels arbres de la por.
Josep Maria Ripoll, dins,
