Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de juliol de 2012

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.
Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.
Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.
I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.




Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Ed.: Joan Ferraté

El valor de les petites coses

Quan s'arriba com jo als 87 anys els petits detalls de la vida es transformen
en coses importants, la sensibilitat s'aguditza i res et passa desapercebut. Quan
surto a la terrassa (el terrat) no miro, si no contemplo senzillament una petita
flor quasi imperceptible que ha crescut entre les herbes salvatges i m'emociono,
i més encara, quan descobreixo un petitíssim animaló que puja per una fulla
fent esforços per arribar al seu destí jo somrient l'ajudaria... Em passa amb totes
les coses que abans no sabia que existien.  Les muntanyes que les tinc al davant,
els arbres, el sol i de nit els estels em donen una sensació de vida i ho gaudeixo
a plaer, tot és per a mi un esclat de poesia...

(fragment)

Maria Almagro i Coll. El que he viscut, 2011

Escrit a Remolins (2)

Aquest garbí que és la meua ànima ha après també a diferenciar la pluja,
en tants viatges, moments i peripècies.

Tenim les ramalades d'aigua, previsibles però imprevistes, esbojarrades,
que al meu poble anomenem arabogues. Tenim aquells aiguats de les
tronades estiuenques, que dispersen sobtadament els xiquets quan juguen
al carrer, i no et donen temps a aixoplugar-te, i fan unes gotes amples que,
en caure, originen bufarotes. I avui, per fi, plou a Remolins una aigua dolça,
rítmica, que dóna goig de sentir-la. Aquesta és una pluja domèstica, de casa,
que humiteja tot el pati interior. Ara s'ha tornat quasi bé un ploviscó que dibuixa
un ordit de fils mòbils a l'espai de la finestra. Els sarments de la parra, sarments
ufanosos de maig endins, li ofereixen els pàmpols tendres i grans, per mitigar-li
el cop. Queden una mica flonjos per la càrrega lacrimal.

L'aigua ha perlejat els fils d'aram, d'on penja la roba estesa premuda per pinces
verdes, grogues i roges.

Les plantes s'estiren i semblen novelles amb la superfície rentada. Del munt de flors,
només en conec el nom de les roses i els geranis.

Tot el dia ha plogut i potser plourà més, em diuen, perquè ha caigut un pilot d'estalzí
de la xemeneia. Ha estat una llarga xerrada amical del cel i la terra, avui.

(fragment)


J. J. Rovira Climent. Olor de terra, 1993 

Calma

Madur el raïm. el camp llaurat,

La muntanya es desfà dels núvols.

Als miralls polsinosos de l'estiu
Ha caigut l'ombra,

Entre els dits vacil·lants
La seva llum és clara,
I llunyana.

Fuig amb les orenetes
La darrera ferida.


1929



Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps, 1989
Tr.: Lluís Calderer

29 de juliol de 2012

Com una blonda

Guinardó (Barcelona)
Com una blonda
per fortes mans teixida,
es recargola en cercles
la barana de ferro de l'escala.

Amunt s'enfila i avall
que fa baixada, dins un món
eteri, que de la matèria
més dura en fa un somni.


Montserrat Abelló, dins,

Carícies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,
he volgut ficar-me dins la rentadora,
he sortit al pati i he tornat a entrar,
he mirat enrere i cap endavant,
he demanat molt més, he dit no hi ha dret...
he canviat nostàlgia per coses a fer,
he cridat el bon temps i ha sorgit de cop
una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,
però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
i clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,
I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny...
I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.



Pastora. Una altra galàxia, 2012

27 de juliol de 2012

M. Àngels Anglada : passió per la memòria (I)

Diada Nacional de Catalunya

Ideològicament, es declara obertament independentista. La nació catalana,
entesa com el conjunt dels Països Catalans, està oprimida. Que vulgui arribar
a constituir-se en un estat no és cap deliri! És un dret reconegut per a tots els
pobles. La seva visió cívica dels Països Catalans, completament integradora
i respectuosa, aposta per una major comprensió interterritorial i no oblida
tampoc les comarques més abandonades -poc conegudes per la resta de
catalans-. La cultura i la literatura són mitjans eficaços per a agermanar
els catalans i per contribuir a acostar-los molt més.

(Fragment)


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003

26 de juliol de 2012

Geranis

He vist uns quants geranis en terres allunyades,
en finestres obertes al reflux del color,
i sempre torno a prop dels meus geranis:
amb les fulles ratades, ben plenes de pugó,
sobreviuen les flors a les glaçades.
A casa, els meus geranis són carn i pedra i sang.



Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

L'última nit que vaig mirar la platja


L'última nit que vaig mirar la platja
tenia un so de partença,
un silenci d'escuma fosca,
una remor de roques invisibles.
Tenia el gest inconclòs
dels dies que no retornen,
la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,
la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes
en la falda de l'estiu
i era dolç de comprovar
que encara et contenien
com la mirada de Giulietta Masina
en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002



Si escoltéssim les seves veus

Veus de dones conscients del que portaven entre mans amb disciplina i convicció
Dones que van portar a terme una batalla sorda,
per aconseguir els drets de la dona catalana,
tot un patrimoni generosament llegat.

...

Si escoltéssim les seves veus
Ens parlarien de com van crear estructures de lluita,
xarxes de treball i comunicació davant les dificultats i adversitats
unint dones d'esquerres de diferents partits i sindicats.
Veus de dones organitzadores de la ciutat
per abastir-la i proveir un exèrcit popular sense uniformes,
sense mitjans i sense grans propagandes.

...

Tota una tasca que ens dóna força per continuar endavant i poder tornar a conduir,
juntament amb els nostres companys, de nou, el nostre poble cap a la llibertat.


(Fragments)


Joana Gay i Costa, dins,  

Les dones d'Esquerra : 1931-1939, 2007
Recerca històrica: Dolors Ivern i Salvà

25 de juliol de 2012

L'amistat

life
Res de mi no temeu, oh, dolça amiga!
No torbaré del vostre cor la pau:
el pas dels anys el foc d'amor mitiga
i l'enamorament ja no m'escau.

Jo admiraré vostra gentil figura;
vós, els meus versos sobris i acurats,
i, enmig de versos i literatura,
jo us callaré mos somnis soterrats.

I per si mai reviscolés la pira
i us n'arribés tan sols una guspira
-car, vell i tot, mon cor encara bat-

sigueu per mi, discreta i noble dama,
no el foc que atia la primera flama,
sinó la pluja que, amatent, l'abat.


Joan Arús. Obra poètica, v. II (1937-1982), 1991
 

Tàber

Encara és fosc;
travesso el vell portal.

Als carrers del turó
el silenci nocturn
és opac.

Les parets diuen noms
i mirades distants
que no sé reconèixer.

Tot el dolor s'eixuga
en aquests murs tan lents.

Quan arribo al Palau,
escantells a la pedra,
revelacions de setges.

A les gàrgoles gòtiques,
antics lladres de temps
preservaren l'instant,
el rostre d'un malson.

El pati està ple
de taronges caigudes
i a la font un sant Jordi
venç de nou el dragó.

Un rostre de bronze,
sever,
em mira enllà del temps.

Fa fred. Escolto
la veu de les campanes
i bateguen, exhaustes,
les ombres del Palau.

Com la mar imprevista,
una onada de llum.

És l'olor de l'albada.


Carles Duarte. El centre del temps, 2003

21 de juliol de 2012

Bo i estimant vosaltres feu sonets?

ELS QUI DUBTEN


Bo i estimant vosaltres feu sonets?
¿Per donar eixida al dolç caliu del cor,
haveu de cercar els mots, rimant-los freds?
Així la voluntat, oh joves, mor.

La deu del cor, gelosa dels seus drets,
parla, i servar-se vol, com pur tresor:
aprés bramula el torb, per tots indrets;
davalla aprés la nit, amb sa pau d'or.

¿Quina potenta força us puny així,
fent-vos remoure els codolars feixucs?
Per què, avançant, torneu al mateix lloc?


ELS QUI ESTIMEN

Nosaltres som, tostemps, el bon camí.
Per desxifrar els enigmes malastrucs,
cal que d'amor flamegi sempre el foc.




J.W. Goethe. Poesies, 2000 

19 de juliol de 2012

La gestió en una societat postcapitalista

Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès per Teresa Grau Ros
Desitjaria que els directius americans i d'arreu del món 
continuessin valorant el que he estat dient gairebé 
des del primer dia: la gestió és molt més que exercir 
el rang i els privilegis; és molt més que "fer tractes".
 La gestió afecta la gent i les seves vides, tant en l'empresa
 com en molts altres aspectes. La pràctica de la gestió
mereix la nostra major atenció; mereix ésser estudiada.

(fragment)

Peter F. Drucker. La gestió en temps de grans canvis, 2000

Sàkkara

Sàkkara és un monticle,
una esquerpa piràmide sola,
plantant cara al desert i al xaloc,
persistent, indomable.
A camell, és a un pas de les altres
piràmides: Keops, Mikerinos, Kefrèn.
S'assembla a la mastaba rústega
però té el posat únic, superb,
de la bellesa autèntica.



Núria Esponellà. Un vent, una mar, 1994


18 de juliol de 2012

Aigua d'estiu

¿Què és l'aigua sinó l'ànima engendrada?
   W.B. Yeats 
    (traducció de M. Villangómez Llobet)


Mentre em renteu el cotxe a l'ombra del vell freixe,
les vostres veus ressonen dins l'aire humit d'estiu,
s'enfilen per l'escorça, rodolen per les fulles
i es claven a la pell dels branquillons.
Vindran altres estius, també vindrà el silenci
quan l'ambre de la llum us porti carrer enllà.
Llavors veuré aquella aigua fonent-se enmig de l'era
i els vostres peus que salten sobre el doll.
Arrancaré del freixe l'escorça clivellada:
de cada branca seca, en lliscaran les gotes,
de cada fulla morta plourà la vostra veu.


M. Rosa Font Massot. Des de l'arrel, 2009


17 de juliol de 2012

El poema és ...

Poema de Ràfols-Casamada a la Mitgera de la palmera, Travessera de Dalt, 2, Barcelona per Teresa Grau Ros

El poema és el traç que queda en l'aire

El traç de la palmera i la veu de les fulles
L'aire mou el poema
Hi ha cicatrius d'ombra al tronc: 
graons vers la llum
El poema és llum i és ombra 
ombra avançant vers la llum
Passat i present al cor de la palmera ...

Albert Ràfols Casamada

16 de juliol de 2012

Per tu

Per tu
evocaré la paraula precisa,
un esqueix que arreli en terra humida
i creixi amb serenor, discretament.
Amb tu
vindré a regar les flors aquest estiu.
I l'altre.

Ningú no ens representa : poetes emprenyats

15 de juliol de 2012

Retrobar els valors ètics

Aquests darrers deu anys són els millors, per a l'ensenyament,
que hi ha hagut a la Catalunya moderna. Mai un govern català
no havia tingut l'anomenada competència plena en ensenyament;
amb les limitacions que ja sabem, la principal de les quals deriva
del sistema de finançament; i mai tampoc no hi havia hagut el
grau d'escolarització que ha estat assolit en aquests anys per la
Generalitat, almenys quant a l'ensenyament obligatori; això s'ha
pogut fer, per descomptat, en col·laboració amb l'ensenyament
privat (i amb la contribució en llur esfera de corporacions locals
i d'entitats diverses).

...

El repte de l'ensenyament per al decenni que hem encetat i per
al nou mil·lenni és, doncs, en primer lloc, d'ordre moral, i
consisteix en la recuperació d'uns valors que no han passat
ni passaran mai, perquè són consubstancials a la condició humana.
A més, l'ensenyament no és una professió com qualsevol altra,
sinó que exigeix capacitat d'afecte, rectitud i una voluntat constant
de renovació.



(Fragments)


Joan Triadú. "Retrobar els valors ètics". Avui, Barcelona, 11 setembre, 1990 


Taronja

Llum. Partícula. Matèria. Temps. Massa zero. Moviment, vibració. Fotons, quarks. Velocitat.

Paisatge de la Segarra per Teresa Grau Ros
¿La fruita dona nom al color o el color dona nom a la fruita?




Anna Aguilar-AmatCàrrega de color, 2011

13 de juliol de 2012

Dona que mol gra

Terracotta del s. V aC.
Atenes. Museu Nacional

Les ombres del captard couen el pa
d'aquest silenci a estones tan difícil.
Quan tot s'assembla a tot, la teva mà
retalla, en la grisor d'aquest monòton
vaivé del pensament, els quatre gestos
precisos i senzills perquè tot torni
a ser essencial: la llenya, el foc,
el llibre inacabat, l'hora dels bous.

De lluny estant, el fumerol galleja
i escriu, pels tenderols, que no hi ha res
d'efímer, si tu vols.


Domini càlid.

Jacint Sala. Filferros de llum, 1994

12 de juliol de 2012

s'escola lent el murmuri dels mots,


s'escola lent el murmuri dels mots,

l'aigua secreta
sota el bram del carrer,
quan a poc a poc veus passar
els estranys i les hores,
i res no atura aquest corrent
incert o mineral,
la saba elemental d'una altra terra.





saber l'aigua pròxima sota la roca. sentir la presència

de la saba al cor de l'arbre. la fulla que amb la tardor
cremarà amb foc antic. ens hi endinsem amb la paraula.




Anna Montero. Serenitat de cercles, 2004

Estius de llangardaixos. Descobrir

Estius de llangardaixos. Descobrir
el tacte del fang, la pell bruna com
la terra. Davallar pel groc del blat.
Evocar bells perfils sargits a l'aire.



Montserrat Rodés. La set de l'aigua, 1991

Estimo la tendresa

Two In Love
Estimo la tendresa
que mou les coses i que em mou,
el canvi tebi, llangorós,
que em torna un altre.
Un dia clar de sol,
uns ulls, un gest,
i esclata com ametller florit
al cor de les gelades.


Òscar Samsó. Poesies : assaig d'una primera tria, 1998

10 de juliol de 2012

Cel d'horabaixa

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i passió.



Maria Antònia Salvà. Poemas = Poemes, 2006 

Preguntes d'un treballador que llegeix

Reading V
Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda...
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d'arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada  Bizanci
Només palaus per als qui l'habitaven? Fins i tot a la
llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s'ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l'Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d'Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.



Bertolt Brecht. Poemes i cançons, 1998
Tr.: Feliu Formosa

9 de juliol de 2012

La merla d'aigua

Un capbussó, al mig del corrent:
aturo la mirada en un
ocell robust de blanc pitet
sobre ventre de color bru,
i negre dors, que des d'un roc
quequeja el seu propi reflex.

Tot de sobte s'esmuny a sota
l'aigua -prodigi que camina
pel llit del rierol fent esses
de pedra a pedra- pellucant
cuquets fins que el llotim del fons
es desclou en un núvol fosc.

Ferma en un còdol on la força
bat i regira, ella es capbussa
al fons: allà on el curs de l'aigua
alça la veu sense parar,
a cavall del trenat corrent
fuig de la vista en un moment

cap als seus enfonyalls secrets:
gronxadisses arrels dels salzes
on clapoteja el sol; foscors
sota els saücs; baixos clarosos;
rere el sallent, i millor encara,
les pregoneses del seu niu.



Anna Crowe, dins, 

L'Ànima del teixidor : Seminari de Traducció Poètica de Farrera, I, 2000


Pau Casals, a Prada

(26/52) Au bord de l'eau
Pel juliol de 1961, vaig assistir, amb uns amics, a uns
concerts del Festival Musical de Prada (Conflent).
Tenen un renom universal. Hi ha, primer, la presència
de Pau Casals, cada vegada més gloriosa, amb l'entrada
del violoncel·lista en l'ancianitat. Hi ha, després, la
qualitat dels programes; la de la música que s'hi exhala,
com la dels executants. I, després, hi ha el marc dels concerts,
que és únic i totalment inhabitual. Aquest any, Casals ha tocat
amb el violinista rus Oistrakh, que és considerat, com a
violinista, el primer del món actual.

(Fragment)

Josep Pla. Retrats de passaport : una tria, 1991

8 de juliol de 2012

Carles Riba

Floriade 2012 per Teresa Grau Ros
El 1919 publicà el seu primer recull poètic. Primer llibre d'Estances,
que va desvetllar un gran interès. El bagatge cultural de Riba, juntament
amb la seva forta sensibilitat i les seves vivències, donen com a resultat
l'originalitat i la gran puixança de la seva poesia. I la seva profunda
autenticitat, ja que per Riba la poesia és, essencialment, creació, i
el poeta es fa a si mateix tot creant.


(Fragment)



Joaquim Molas, dins,

Clàssics i moderns / Carles Riba, 1979