Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.
Bewketu Seyoum
Traducció de Jordi Fité.
Text en amhàric i català.
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.
Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.
Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)
Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.
Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.
Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.
De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.
Anna Aguilar-Amat
Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69
Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.
Al sud d'Argentina
Davallen, al llac, les formes dels salzes,
la cridòria curulla la tarda,
dins l'aigua un nen fa el mort. No se'ns hi veu,
per més que enfoquem: ja som el que manca,
el desballestament d'una postal.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022. P. 29
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021.
Tu, que has viscut sempre
a l'ombra de qualsevol tombant,
treu el cap a la finestra
i aterra la paret:
veuràs, quina florida de liles,
veuràs, quina almoina de roses.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978. P. 107
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.
Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.
Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.
De: III Veu pròpia.
Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025
Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.
Veig una abella
damunt el romaní.
Olor de mel.
De: Mi
Simfonia d'haikús. 2024. P. 41
Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.
"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.
Se m'asserena
l'ànima quan et veig,
estel de l'alba.
De: Haikus
Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 73
Pròleg per Carme Tulon.
Tinc un algoritme
amb tantes incògnites
com voluntats vostres:
es tracta de masegar
unes quantes categories rígides,
combinar-les fent servir
la memòria remota
i deixar de ser un projecte.
En la llum d'uns ulls ho he vist:
l'acumulació és festa d'estrats.
Alexandre Planas. Sense àtoms. 2025
Pròleg de Jaume C. Pons Alorda.
Entre la vinya
i el mar estreta franja.
Repòs de barques
que el mar s'endurà endins
quan s'amagui la lluna.
...............
Hi ha una cruïlla
al fons de cada vespre,
una incertesa,
una llum que no es veu
covant les esperances.
De: Tankes
Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 38
Pròleg per Carme Tulon.
Trenta-sis em fa pensar en combat.
Avui que no em sé dir, vinc a la plaça.
Trontollo i soc sense sintaxi.
Veig arbres amb fulles Marçal,
cases amb finestres Fuster,
aigua Raspall que brolla de la font.
I així, començo a respirar.
Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014
Pròleg de Maria Antònia Massanet.
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.
Els semideus s'amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.
Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.
Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera'm
què hi veus.
Anna Gual. Altres semideus. 2019
Epíleg de Susanna Rafart.
Il·lustracions de Marc Pallarès.
Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.
Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.
Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.
De: Caure. 2011
Laia Noguera
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
«Lo sai, mi hanno lasciato
qui un bambino:
voglio che studi, sai,
ch'abbia un futuro»,
ti ha detto oggi
nel buio di mezzogiorno del salotto.
E tu me lo racconti
dentro al filo -la voce un po' s'ingolfa-
e dopo un po' li vedo,
insieme, nel rosso della poltrona lisa,
la luce che le si fa strada
tra le rughe.
«Ho saps, m'han deixat
aquí un vailet:
vull que estudiï, saps,
que tingui un futur»,
t'ha dit avui
en el migdia ombrívol de la sala.
I tu m'ho contes
dins del fil -la veu s'ofega una mica-
i després una mica els veig,
junts, en el roig de la butaca desgastada,
la llum que fa camí
entre les seves arrugues.
De: Filaments [maièutica]
Elisa Biagini. Filaments. 2024
Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.
Text bilingüe en català i italià.
EL QUE HAURIA VIST EN UN ALTRE
espai. Temps endins. Ve a ser
una pregunta indefinida.
De múltiples respostes. Ben
cert que m'haurien trasbalsat.
Ja saps que, si mai arribés
la veritat, per res del món
no voldria ser al descobert.
A la intempèrie. D'un temor,
sense fi, que no invocarà
la pietat. Si ignorem on som,
no copsarem pas què ens espera.
De: Totes les esperes.
Montserrat Rodés. Aturar-te a dalt. 2024
Dibuix de la coberta i disseny, Roser Bover.
