A la plaça de Làrissa

A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

La gran cursa del mar

                                  A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta

(jo he navegat la Grècia catalana),

m'atrau per les sirenes impossibles

i pels dofins lluents -fulgor d'espases-

i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.

Ara navego en mi mateix una aigua

més nua i transparent, més impalpable.

Una aigua com un aire. Matinada

del cor, en pau, sense vaixell ni onada;

sense dofins ni rems, corda ni escàlem;

una aigua només aigua i aigua i aigua.

                       16-18 de gener del 1943

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

Sant Jordi

III

Sant Jordi, senyor meu, senyor meu i cavaller,
armat amb una espasa i amb una d'or
amb tot l'aire d'un àngel i l'essència d'un sant,
et demano que em defensis, bon sant i bon cavaller,
d'aquella fera salvatge, d'aquell tan terrible drac,
a qui lliuraven un home cada dia al dematí.
Si un home no li lliuraven cada dia quan tocava,
no deixava que ningú begués ni una gota d'aigua.
A sorts varen escatir a qui haurien de portar
i la sort va anar a recaure sobre la bella princesa,
la bella filla del rei que la mare tant aimava.
Quan el rei ho va sentir, així va dir tristament,
-Agafeu tot mon cabal, però deixeu la meva filla.
Una enorme multitud va fer cap a veure el rei:
-Dóna'ns, rei, la teva filla o t'agafarem a tu.
-Agafeu-la i abilleu-la amb un bell vestit de núvia
i porteu-la vora el pou perquè el drac l'assaboreixi.
En el marbre d'aquell pou varen lligar la cadena
i a la cadena, la jove, tan bella i desventurada.
Però Sant Jordi va voler salvar la noble princesa
i d'aquella mala fera per sempre més deslliurar-la.
Va muntar dalt del cavall i cap allí se'n va anar
i en arribar vora el pou es va asseure a reposar.
-Deixa'm, bona noia, deixa'm, deixa'm que dormi una estona,
que jo mataré aquest drac per poder-te alliberar.
Quan Sant Jordi s'adormí, el drac començà a pujar.
Retrunyien les muntanyes, s'estremien tots els arbres
i els ulls de la pobra noia ploraven com una font.
-Alça't, alça't, senyor meu, que l'aigua és plena d'escuma
i el mal drac les dents afila i el mal drac les dents esmola.
Alça't, alça't, senyor meu, que encara se't menjarà
aquesta fera salvatge que ara se'm vol menjar a mi.
Sant Jordi es va despertar, atordit, esmaperdut,
i brandí la seva llança com sols ell sabia fer.
Li va clavar una llançada i a la boca el va colpir
i ferit com el tenia mort el deixà estès a terra.
-Vés-te'n, bona noia, vés-te'n, torna-te'n amb els teus pares,
vés-te'n i digue'ls qui ha estat que avui t'ha salvat la vida.
El rei tost el va cridar, el rei així li va dir:
-La meva joia és la teva i teva és la meva filla,
teva és aquesta corona que ara porto sobre el cap.
-Gaudeix, bon rei, gaudeix, gaudeix de la teva filla,
i gaudeix de la corona que ara portes sobre el cap.
-Però digue'm, gran heroi, digue'm quin és el teu nom,
perquè et pugui fer un present, un present que t'abelleixi.
-Jordi em diuen de nom i vinc de la Capadòcia.
Si és que vols fer-me un present, fes-me construir una església:
a mà esquerra pinta-hi el Crist, el Crist i la Verge Maria,
i a mà dreta un cavaller que empunyi una llança d'or,
que empunyi una llança d'or i brandi d'or una espasa.




Centre de Recerca del Folklore Grec, manuscrit núm. 1151, pp. 91-93, 
versió recollida l'any 1938 per Maria Ludaki a Sinope, El Pont, Àsia Menor




Balades gregues, 1999 ; pròleg, trad. i notes d'Eusebi Ayensa

Tan clar tenia el braç

Tan clar tenia el braç quan, riallera,

donava el pa, l'aigua o la sal,

que hom pensava en la neu de la gelera.

Son pas era una dansa natural.

Era filla de Grècia per son pare

i per sa mare filla de Conflent,

i bosc avall li encenien la cara

les mil roses del vent.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

En els somnis joves, Grècia era la mar

En els somnis joves, Grècia era la mar

desitjada de llum, de goig salat.

Eren parets de calç rient d'estiu

i un cel tot blau entre marbres divins,

un got de vi daurat amb gust de bosc,

una tallada de meló a les mans.

Ara, que hi he tornat, si mai es torna

enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.

Davant, la lluna al ple, l'Olimp nevat,

la mar molt lluny i jo mirant la nit,

la foscor transparent de l'hivern grec.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

A Asdghig

És el teu coll altiu de marbre, avui,
a fora arrossegat pel pas dels segles,
el que, com lliri o com nenúfar bell,
fetilla els nostres cors pensarosos.

Als teus ulls brillen totes les clarors
del resplendent cel grec,
a les nines de marbre hi sorgí una ànima
pel talent del cisell.

Tendresa i vida de la teva estàtua
brollen, nada de nou, de mar humida,
les brillants gotes de la mar pregona
semblen damunt les galtes rutilar.

Però on són els teus braços, oh Asdghig?
Al mar profund?, o enfonsats a la terra?
Encar cerquen la perla preciosa de l'amor,
perquè coroni el front d'aquest món decadent.

Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

Una faula necessita la seva extensió

Una faula necessita la seva extensió. Potser és
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.



Susanna Rafart. Baies. 2005