Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris campanes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris campanes. Mostrar tots els missatges

05 de juny 2023

Avui

Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó 
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i 
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu
. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir:  —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu
. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.


J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992

Edició de Jaume Vallcorba 

07 de juliol 2022

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.


Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

05 d’abril 2022

Postcard from the North, I

QUI DE VOSALTRES...


     Qui de vosaltres xiuxiueja tots els verbs
qui de vosaltres és la cabellera en flames d'un nen
     qui de vosaltres substitueix una cortina
    qui de vosaltres engruixeix les campanes
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos

            Qui de vosaltres va envellir una flor
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.


                              Amherst, Massachusetts, tardor i 10




Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

01 de febrer 2022

Mirant la neu

Amb el bastó a la mà, esguardo la neu pura
Sobre el rierol una nuvolada avança
    com una mar amb múltiples onades
Un llenyataire entra a la casa coberta de neu
El sol gèlid davalla darrere el pic escarpat
El foc crema les herbes damunt la muntanya
Dels pins s'eleva una fumarola en espiral
En el camí de tornada cap al temple
M'arriba el so de la campana que vibra al crepuscle


Jia Dao (779-843)




Traduïts del xinès per Shi Bo
Amb cal·ligrafies de Shi Bo
Traducció catalana de Núria Periago

12 de novembre 2021

La Devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,
Devesa, ja finaren les estivals rialles;
tu reses al novembre pels hèroes defensors
i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,
ressonen funeraris els esqueixats tambors;
els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;
desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.
Et ve una esgarrifança mes gran que de victòria.
En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,
i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes
majestuoses, s'inflen  en nuvolades d'or.

Josep Carner, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions:   Mercè Huerta



11 d’octubre 2021

Crepuscle

El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.

Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.

El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.

Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.


Captard a la Devesa de Girona, I

Joan M. Feixas, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta

08 de desembre 2020

El cel més blau

El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.


Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995

27 de novembre 2020

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat


Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!


novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina



06 de novembre 2020

L'altre guany

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja ni li cal res.



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

31 de desembre 2019

Himne matiner

En l'hora en què nostres bells somnis
se semblen a la naturalesa en son matí
i en què la naturalesa en son matí sembla
un bell somni, lo matí parlava i les campanes
responien.


(Fragment)



Manuel Milà i Fontanals. Poesies catalanes, 2010
Ed.: Albert Mestres

20 de desembre 2019

Aire de Nadal

Els pastorets s'aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.

El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.

De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta
és un somriure obert.

Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.


Tomàs Garcés, dins,

Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana

05 de setembre 2019

Enlloc

                                              A Adrià Chavarria


Campana de l'ermita del Mai més
que abismes els ocells en el silenci,
protegeix els amants: que el temps no venci
la passió, sotmetent-la al progrés

del seu imperi i fent cedir l'instint
al conscient... Protegeix la sorpresa;
segella el lloc...; la llum pel lloc estesa
fins al racó darrer, no provenint

del Sol ans del misteri. Brunz, campana,
brunz com eixams d'invisibles abelles,
com trens passant de llarg en una andana,

com mestrals sense rostre per rials
desterrats del paisatge..., com estrelles
mortes
        caient
                en timbes siderals.



Teresa d'Arenys, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició: Montserrat Serra i Arenas

24 de maig 2019

Fines capes esmaltades

Fines capes esmaltades
de cristalls
concèntrics
del meu jo.

La campana
de la torre
de l'església
envigorida.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

10 de novembre 2018

Tardor

Ja no soc, ja no tinc
ja no vull ni voldria.
¿Què no soc? ¿Què no tinc?
¿Què no vull ni voldria?
Una cosa que el temps
inclement em prenia.
Si no soc i no tinc
tal com era i tenia,
per orgull no ho deman
ni ho prendria.

I també perquè m'és
l'hora escàpol tan blana
sota el vidre polit
de la meva campana!
Dues ratlles de sol
la presó em tornen vana.

I també perquè en mi
altra cosa ara mana,
que és més íntima i és
sobirana.


Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

03 de març 2017

Una terra

Matins, aurores de la terra meva!
¡Quina delícia més tendra es don,
quina esperança la claror difon
en les aurores de la meva terra!

Migdies càlids, madurats de llum!
En la fadiga de la son menuda
doneu repòs a l'enyorança muda,
migdies meus que maduren de llum!

¡Oh, melangia de les tardes altes,
quan es redossen amb el vent secrets
auguris d'ombra i pensaments quiets
al clar silenci de les tardes altes!

Capvespres meus amb la preguera greu
d'una campana lluminosa i alta:
recolliu l'ombra que revé i s'exalta,
vespres sagrats com la preguera greu.

Per tu la nit, oh terra meva, viva,
dormida tota en un silenci rar:
per fer-te plena i rediviva encar,
per tu la nit i l'esperança viva!



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Pròleg: J.M. de Segarra; S. Espriu; J. Bofill i Ferro,
i V. Llorca

14 de gener 2017

Al meu pare

Vas treballar, edificant persones,
a poc a poc,
entreteixint els graus del sentiment
i el rigor lògic.

Vam ser companys
en temps dels ametllers en flor.
Després, ja en el ponent de Delfos,
vas escrutar l'oracle,
el ple sentit de cada cosa.

Et sento al meu costat,
les nits d'agost,
sota la llum polar de les estrelles.

M'han dit que has estrenat un nou somriure.
Dringueu, dringueu, campanes.




Xavier Renau. D'amor i de batalla, 1999



18 d’abril 2015

Santa Fe, primaveral

Santa Fe del Montseny per Jordi Payà from Barcelona, Catalonia (IMG_9938) [CC BY-SA 2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0)], via Wikimedia Commons
Enllà del prat, l'ermita
que presideix la vall,
tremola de petita.
Quan, del migrat batall,

en el cloquer mesquí
ressona el primer toc,
un núvol de setí
com un insecte groc,

peona, extasiat,
de la blavor del cel
per l'ònix laborat.

Pausat, respon un bel,
agulla en el vellut
d'aquella quietud.


Guerau de Liost, dins,

Dotze poetes catalans contemporanis. 11979


31 de gener 2015

Projecte

Hans Christian Andersen (1805-1875) per Teresa Grau Ros a Flickr
Si jo pogués passar mos dies a prop teu,
en el país molt dolç de vaques i de pomes
on a empaitar-se juguen els borrallons de neu,
on fan conversa les boirades i les bromes!

   Ton violí serenaria els meus tumultes;
i en uns camins que anessin dubtant i serpejant,
et donaria versos, amb llàgrimes ocultes,
i tu besades fresques de germaneta gran.

   Vindries de puntetes per veure si em sobtaves
guarnida amb cintes roses i campanetes blaves;

   tos ulls, damunt les galtes d'infant, escotorides,
foren el cel damunt les pomeres florides;

   i un rajolí de veu, tan delicat i prim,
em contaria històries d'Andersen i de Grimm.



Josep Carner. Poesia, 1992



26 de desembre 2014

A molts llocs d'aquest món

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?


Agustí Bartra, dins,


30 d’agost 2014

Tema amb variacions - VI -

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.




Rosa Leveroni. Presència i record. 1952