Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.
Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.
I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.
Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.
I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.
De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.
Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.
1958
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
