dessota un clar de lluna, els vells indrets,
on mai no tornaries a delir-te.
No esgobaràs el temps ni en pots tenir
les hores a recer dins paradoxes.
Mes, en eixir tan sols una volença
escadussera, que emmiralli lassos
estels i abrils perduts, vendràs a retre
encara l'homenatge de l'enyor
a l'illa esmorteïda. Com una heura
silent que fuig del sol van els hiverns
fins als teus signes de caducitat.
Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990
