Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comportaments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comportaments. Mostrar tots els missatges

24 d’octubre 2024

És bogeria de tothom

És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.


——————————————————


È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.


De III. Trobar la vena.


Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016

Traducció de Joan-Elies Adell.

10 d’octubre 2024

Savina olorosa

                 Soporta la ira del cierzo
                 igual que un barco a la mar.
                 J. A. Labordeta, La savina

Amb el vent que esmola les muntanyes
i quasi arrenca pedres a l'ampla vall de l'Ebre,
resisteixen gelades les savines
i les sequeres perquè són més seques
que la mateixa sequedat de la solana trista.

Tal com romanins i arçots, no moren les savines
a causa de la força genètica del consum,
força transmesa
pels gàlbuls rosats que guarneixen el verd cendrós de les fulles.

Molts segles han sofert les savines
l'enemistat de destrals i de serres.
I és paradoxa que els mànecs de fusta de savina
són forts i resistents, idonis per a eines.

Molts segles han sofert les savines
la tallada de boscos per aixecar cases.

Quan s'aterra una casa en un poble,
l'estructura vella de parets malmeses
deixa al descobert, sota la teulada,
vigues de fusta fortes, de savina,
que sense corcs apareixen intactes.

Fins i tot els vaixells volien savines
per perdre batalles amb una bona fusta.

I és que la lenta seguretat de la savina
ha format una fusta més forta que el ferro.

I al camp, la savina recorda
històries de bruixes en el verí i la flaire.

L'ombra de la savina fa patent
la importància dels arbres on no hi ha cap altre arbre.

La sabina olorosa recordarà sempre
que una cosa és el temps i una altra la pressa insaciable.



Josep Ramon Aragó i Gassiot. Temps de ciutat i arbres. 2008

Nota al llibre: Aquest recull, en la seva versió original, va obtenir
el Premi Especial al millor poeta colomenc als Jocs Florals de
Santa Coloma de Gramanet, l'any 2003.

24 de setembre 2022

A la meva mare

I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.



Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:


Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997

Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés

24 de gener 2021

Menarquia

En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla


Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible

De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.

Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne

La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona

Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present

Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci

El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè

Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien 
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.

Lebo Mashile


Traducció: Míriam Cano

一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一

Menarche


In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem


After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance

As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable

With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave

My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future

After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present

I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands

Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe

Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own


Lebo Mashile, dins,



XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2019

Traducció: Míriam Cano

Direcció: Mireia Calafell i Àngels Gregori

29 de desembre 2019

Ho tinc observat

Ho tinc observat. Si entro al bosc i hi aboco
un perfum de públic, el bruc és l'arbust que
menys s'hi complau, el que menys s'immuta.

Així mateix, quan, tot i caldre-li, algun arbre o
arbust o planta no s'ha contingut suficientment,
el bruc li ho retreu.



Perejaume, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició de Montserrat Serra i Arenas

26 de juliol 2018

BIO GRAFIA

Aquestes lianes m'omplen la pell.
Què ser sinó un tros d'herba fina.
Què pretendre sinó ser el verd que dignifica.

Si volgués ser un terròs
esberlaria parets.

Jo soc la que s'enganxa.
La que s'arrapa.
La que creix al marjal.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg de Gemma Gorga

Il·lustracions: Ana Cabello

30 de maig 2017

Llavors

Ens avesem a la Foscor -
Quan davalla la Llum -
Com la Veïna quan agafa un Llum
Per advertir el seu Adeu -

Un Moment - caminem insegurs
Per la novetat de la nit -
Llavors - acomodem els ulls a la Fosca
I emprenem el camí - drets -

I així en les més amples - Foscors -
Aquelles Nits del Cervell -
Quan cap Lluna revela cap senyal -
Ni Estel - apareix - dins -

Els més Audaços - van a les palpentes -
I potser ensopeguen en un Arbre
Justament amb el Front -
Però quan aprenen a veure -

O la Foscor canvia -
O alguna cosa de la vista
S'avé a la Mitjanit -
I avança la Vida quasi pel dret.



428


Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

17 de febrer 2013

Vers sobre llum

LECTORA A LA FINESTRA

... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.
Marcel Proust

Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.



Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

29 de gener 2012

Diferents climes

Cauen les branques
amb tambors de tempesta.
Dianes del llamp.

La flauta del vent
i la cursa dels núvols.
Bressol d'onades.

Sequoia gegant
rebobines els segles.
Graves els climes.

Queda el gebre
en les branques dels arbres.
Perles que es perden.

Les arrels guarden
l'esponja de la terra.
Esperen la pluja.




Assumpció Forcada. Metereologia. 2011

22 d’agost 2011

Menorca és excel·lent i la seua gent honrada.

Déu ens duga la pluja a tots!
Amb ells, terra i gent, m'he portat bé i generós.
Ells van trobar el just comportament,
jo el millor lloc per a viure.
Menorca du la ema de magnificència
la ena de noblesa, la erra de realisme
i la ce de cohesió col·lectiva.
Déu sap com me l'estime, Menorca.
L'estime amb l'amor malenconiós
de qui n'enyora la unió.


Saïd Ibn Hakam, dins,


Josep Piera. El jardí llunyà. 2000

30 de maig 2011

M'agrada veure'l devorant les milles

M'agrada veure'l devorant les milles
i engolint-se les valls
i deturant-se a l'indret on s'abeura;
i després, fent un salt

meravellós, entorn d'una muntanya;
o bé, altívol, mirar
les cabanes al marge de la ruta;
i una pedrera, quan

s'obre vora els seus flancs, i ell s'arrossega,
sempre amb una planyent
i hòrrida estrofa d'alarits; quan passa
al turó, perseguint-se ell mateix pel pendent,

i després renillant com Boanerges.
I, talment una estrella puntual,
veure'l, omnipotent i dòcil, que es detura
vora l'estable, al seu mateix portal.




Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979 


Traducció: Marià Manent

06 de maig 2011

El joc de pensar

-Vols dir que et poden fer creure coses per
un argument que no val, però que sembla que
demostre això? -va preguntar la Marta.

-Sí, hi ha gent que és experta a fer arguments
fal·laços que semblen impecables i que et
poden convèncer si no estàs ben alerta. Per això
cal ser analítics, cal analitzar bé les coses
abans de donar-hi l'aprovació. Cal que sigues
tu qui et convences realment, i no les arts que
puga tenir un altre. Cal sospesar les alternatives 
que puguen explicar un fet, i fins i tot buscar-ne 
d'altres possibles. Recorda com era d'important 
conèixer les alternatives que realment hi ha 
per a poder decidir adequadament. Et recordes 
quan parlàvem de la llibertat?


Fragment.

Tobies Grimaltos. El joc de pensar : converses amb Marta. 1998

18 de setembre 2009

A una casa de rosa no t'acostessis massa

A una casa de rosa no t'acostessis massa,
que els estralls de la brisa
o el rou que la inundés, amb una gota,
desfaran la muralla esfereïda.

No volguessis lligar la papallona
ni enfilar-te a les cledes de l'èxtasi. Tindria
més segura la joia
qui en l'insegur trobés repòs i guia.



Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979

Traducció: Marià Manent

30 de juny 2009

Germà, digueres, no em diguis

Germà, digueres, no em diguis
més això, que els únics que no es comporten
normal són els esdeveniments.

TOT

ERA
VEU



Enric Casasses. Canaris fosforescents. 2000

25 d’agost 2008

Les formigues

Les formigues
són com uns punts suspensius
--que no diuen
el que dius.

Les formigues,
corrua de l'interès
--arrepleguen
dels demés.

Les formigues
van lluint el polissó
--més que treball,
processó.

Les formigues
no coneixen propietat
--tot és d'elles
o furtat.

Les formigues
sols treballen a l'estiu
--a l'hivern
junt al caliu.



Enric Soler i Godes