Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda

APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.

Maria Callís, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

Promesa a les neus

Promesa a les neus, promesa a les cendres
que disseminen els somnis, jo puc cabells
per fumar, per retenir com els vents. Cobreixo
d'or els fons cruels, les cases fredes enmig
de volcans. No menteix el cos. Fa ombra
i aparicions, petits forats i menys lloc.

——————————————————

Promise aux nieges, promise aux cendres
qui dispersent les songes, je peux cheveux
à fumer, à retenir comme les vents. Je couvre
d'or les fonds cruels, les maisons froides au milieu
des volcans. Il ne ment pas le corps. Il fait de l'ombre et des
apparitions, de petits trous et moins de place.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa. 2020

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés
Pròleg de Denise Desautels
Il·lustració d'Élise Palardy

Nosaltres

som la fúria del vent que allunya els ports
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava

i fràgilment, volgudament: una feliç mancança

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Somriu

SOMRIU la vesprada
quan somrius i em mires
i em dius les paraules
que em diuen l'amor.

S'encén la pell blava
de la nit de brises,
volcans i maragdes
si abrace el teu cos.


Versos per a Anna



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

saps què s'amaga

saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

                            el roig

què xucla la blanca

flor, per créixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro

IV

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 1991

Pròleg de Jordi Sarsanedas.

Capvespre d'hivern a Praga

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.

L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!

Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!

Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.




Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003

Anava sola i dreta dalt l'autobús

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.

(Fragment)

J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980