Tu, que donares el teu millor bes
per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
del dolor de lliurar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
pel plaer d'ajudar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
tot un món per donar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
1963
De: Vivències.
Obra poètica inèdita.
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà
Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.
Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
***
Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
com un gegant guerrer.
Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
el pi de Formentor.
16 octubre de 1947
Fragment
Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999
Pròleg: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè
 |
A dalt són els crescuts de cap i espasa ;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.
Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.
Amb una flor d'un dia per tot riure,
amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.
Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo
que potser sí potser no ; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.
Que per no viure de cenyida gorra,
ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.
Ha plogut i ben fort, no es veu un ase
ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Perquè la nou del coll ens jugui a bales,
perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.
I per poder anar tirant de mala gana,
i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.
Que cadascú faci en pau la seva basa ;
que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!
Màrius Sampere,
Barcelona, 1928
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44
Pròleg de J. Triadú.
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4
|
Sense crueltat, no hi ha cap festa.
Friedrich Nietzsche
 |
I
No som silenci.
Podem dir la tristesa,
anomenar les albes.
Sabem que és la tenebra
callada sobre els llavis.
II
Sofrim l'estepa,
perfils sense cap himne,
malenconia,
soledats de banderes,
mal d'ales a la fosca.
III
Seré paraula
damunt aquesta terra.
Com vers immòbil
perduraré en la parla,
que em fa extens a la cendra.
Castellterçol, 1968.
Felip Cid, Barcelona, 1930
|
