El campanar de Lleida

A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dona espill i l'horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-m'hi, doncs... L'escala cargolada
que als ulls dona mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!

De: Els llocs del poeta...

Magí Morera i Galícia

100 poesies catalanes que cal conèixer. 2004

Pròleg i selecció de Joan Triadú

Callar

Callar.        Romandre
estranyament entre seqüències
com si la llum no fos dels ulls
aquesta nit.

L'impuls salvífic recorre
l'esquerda dels dies.

La corba infinita dels vincles.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

El vers i el cant

               A la memòria del poeta Joan Vergés

El vers i el cant
es fan
per viure i respirar
ーtemps aturat i un immens espantー
totes les joies que hem sabut filar.

El vers i el cant
es fan
per viure i per cantar
ーcor acordat al riure concertantー
la meravella que pots abastar.

El vers i el cant
es fan
per viure recordant
ーvolta infinita, insondable espaiー
totes les coses que no moren mai.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Oh, estrelles!

Amb una mar d'impulsos i esperances cegues
que porto dins,
davant la vostra llum jo m'agenollo, oh estrelles,
i flames d'adoració
cremen en els meus ulls com espelmes d'ofrena.
Calfreds que arriben del vostre país em besen
el cos amb llavis freds de gel
i petrificat us pregunto:
cap a quins mons aneu i cap a quins abismes?
I rodamón com soc,
em sento avui l'ànima més soliua
i fujo empès per un impuls, mes no sé –on.
Un sol destí m'és llum i em dona força:
oh, estrelles, ni tan sols vosaltres
no teniu cap designi en el camí,
però potser per aquesta raó conqueriu l'infinit!

Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016

Trad.: Corina Oproae

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

Escriptures de la vida

La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.




Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

Les tossudes

Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire

Vetllem un foc infinit
―som les úniques que hi pensem.

Júlia Francino. Els excedents. 2020

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020

Pròleg de Míriam Cano

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas

Calidoscopi

En aquesta estona petita
s'hi ha amagat l'univers de les estones
silents
i caduques
que desfilen pels prismes intermitents.
I a cada volta
coreografien
els cristalls d'infinit d'aquell moment.
Ínfimament petits,
Íntimament latents.

En aquesta estona infinita
s'hi ha amagat la dansa
d'un mirall
immensament menut.



De Mots per pair en silenci


Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018

Pròleg: Sebastià Portell

Lluny de terra els blaus guien

Lluny de terra els blaus guien
la proa a l'infinit,
el vol nou de les ales
a l'esfera del cel.

Cap dels rumbs ens indica
els cercles del retorn.




Teresa Pascual. Vertical. 2018

LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia

Els qui creiem en la solitud

Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa
per a nosaltres. Per això li afegim,
al déu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.

I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.

Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.



Màrius Sampere i Passarell. Ens trobarem a fora. 2006

Rèquiem per a la mà esquerra

                                               per a Marta Valdés


...també hi ha mapes grans grans grans
      en la imaginació
i infinits globus terraquis
      marta

però avui sospito que damunt un mapa petitíssim
       mínim
dibuixat en un paper de llibreta escolar
       hi pot cabre tota la història

       tota


(Fragment del poema traduït per a aquest blog)




Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti

Disposa els teus sentits

Disposa els teus sentits
per a cada gest.

Arrela't en la llum
que inaugura els colors.

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t'esperen,
de la música límpida
d'aquells qui et precedeixen.

Alegra't de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

Instaura en els teus ulls
el blau ressò de l'infinit.



(de Ben Sira)
Carles Duarte, dins,
Antologia de poetes catalans, 1997-, v. 4