Recordes quan et deia:

Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya

alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol

adient per posar a prova aquest consell. Perquè

aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé

perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi

l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per

comprendre el món. No per gaudir-la. O més

ben dit: no tan sols per gaudir-la.

(Fragment)

Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995

Companyia

Com pues d'eriçó,

sentíem l'afuada

solitud de la nit.

I, quan el déu solar

escampa el do sagrat,

a punta d'alba,

neix la rosa, impalpable,

amb llargs pètals, que tenen

mudança de colors.

I naveguem

per l'oceà celeste

de la llum... Ulls que canten

la glòria d'Apol·lo!

Mans que amanyaguen

el volum, cantellut

o amorós, de les coses!

Pensament que retroba

l'antic nom, ben cairat,

com un fi dau de vori...

Frescor de l'aire,

solitud esvaïda,

matinal esperança.

Jordi Pàmias. Àmfora grega, 1985

La cultura com a espai de participació (1)

Les polítiques comunicatives són un aspecte de
les polítiques culturals. I, de la mateixa manera
que, com més va més, la qualitat de la democràcia
depèn de la qualitat dels sistemes de comunicació,
el progrés social dependrà de la importància i la
qualitat de les polítiques culturals.


(Fragment)


Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. 
Cultura de masses i postmodernitat, 1994

Dolça senyora

Hi ha una dolça senyora a la finestra
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.

Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.

Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.



Lluigina Cano, dins,

Atzur, or, verd i vermell. 2009

Aniversari

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Manel. Aniversari, 2011

Tres poemes visuals

 

Teresa Grau Ros

L'arbre de l'esperança

En un prat, gemat arreu,

l'arbre hi ha de l'Esperança;

amb la mà ningú no l'heu;

ell no mai es desatansa.

     De ses fulles a la veu,

par que el món es torni dansa:

té les ires sota peu

i és tot dret com una llança.

     Sols de veure'l un matí,

us sabríeu deixondir,

ulls caiguts, races esclaves.

Canta l'arbre verdejant

i les branques pugen tant

que a mig aire ja són blaves.

Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Jurat

El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.

Possible premi.

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Els verds de l'Empordà

Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.

El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.

El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.

El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.

El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.

El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.

El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.

El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.

El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.

Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.




M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins,

Les cinc branques : (poesia femenina catalana). 1975

Compilador Esteve Albert i Corp

Singin' the blues

A Paco Díaz de Castro

Com notes que tremolen mentre es llancen
per ferir el silenci
i entonar, lent, molt lent,
el seu dol per les coses.

Com una lenta flama
que surt d'una trompeta
i brilla i crema i creix
fins a incendiar la nit.

Per un instant etern
s'ha fet més greu el món,
més ample i més secret, tot escoltant.

Bix Baederbeke ha fet cantar el blues.




Enric Sòria. L'instant etern, 1999

L'amistat

Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.

III

Fragment


Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Voldràs la rosa?

Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en 
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Vistes al mar, 3 i 4

                III

Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.

                IV

Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!


Víctor Català, dins, Les cinc branques : poesia femenina catalana. 1975
Ed.: Esteve Albert i Corp

Absurd esforç

Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.




Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006

Desmuntatge

- Van serrar les potes del cavall,
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
                            


                                  A Joan Fuster

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

A la memòria

Torbido lago ove affuisce il cuore.
Elio Filippo Accrocca

Tu que tan fidelment on floriren les roses
Del desig ara em regues els saules de l'enyor,
Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges,
Estany enterbolit on aflueix el cor:
L'alta ombra del germà de callada tendresa
I aquells ulls de l'amat irisats de claror.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990

D'un llibre estès,

D'un llibre estès,el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.

Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.

Sant Jordi és l'aventura i el destí.

Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997

Transmutació

No em pintis més peixos al cel
ni estels al mar.
Mira,

la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.

Quima Jaume. Poesia completa, 1993