Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya
alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol
adient per posar a prova aquest consell. Perquè
aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé
perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi
l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per
comprendre el món. No per gaudir-la. O més
ben dit: no tan sols per gaudir-la.
(Fragment)
Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995
|
30 d’abril de 2013
Recordes quan et deia:
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
Casas [Joan 1950-],
comprendre,
Cotroneo [Roberto 1961-],
gaudir,
món,
poesia
27 d’abril de 2013
Companyia
Com pues d'eriçó,
sentíem l'afuada
solitud de la nit.
I, quan el déu solar
escampa el do sagrat,
a punta d'alba,
neix la rosa, impalpable,
amb llargs pètals, que tenen
mudança de colors.
I naveguem
per l'oceà celeste
de la llum... Ulls que canten
la glòria d'Apol·lo!
Mans que amanyaguen
el volum, cantellut
o amorós, de les coses!
Pensament que retroba
l'antic nom, ben cairat,
com un fi dau de vori...
Frescor de l'aire,
solitud esvaïda,
matinal esperança.
Jordi Pàmias. Àmfora grega, 1985
Etiquetes de comentaris:
alba,
colors,
companyia,
esperança,
frescor,
llum,
mans,
Pàmias [Jordi 1938-],
pètals,
poesia acollidora,
poesia lluminosa,
roses,
sol,
ulls
23 d’abril de 2013
La cultura com a espai de participació (1)
Les polítiques comunicatives són un aspecte de les polítiques culturals. I, de la mateixa manera que, com més va més, la qualitat de la democràcia depèn de la qualitat dels sistemes de comunicació, el progrés social dependrà de la importància i la qualitat de les polítiques culturals. (Fragment) Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Cultura de masses i postmodernitat, 1994 |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
comunicació,
cultura,
democràcia,
espai,
llibres,
Marín [Enric 1956-],
persones,
progrés,
qualitat,
roses,
Sant Jordi,
societat,
somriure,
Tresserras [Joan Manuel 1955-]
21 d’abril de 2013
Dolça senyora
Hi ha una dolça senyora a la finestra del primer pla envant a casa mia: m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra i amb lo sol també mori lo dia. Me parla de la sua vida passada -temps de guerra- a dintre de l'Alguer: i veu en mi la jove que és estada i veig en ella la dona que seré. Me dona qualque rosa profumada que s'ha aixecat amb aigua i gelosia: i xatxarant se'n passa la tardada, i amb lo sol també mori lo dia. Lluigina Cano, dins, |
Etiquetes de comentaris:
aigua,
Alguer,
Cano [Lluigina],
dones,
parlar,
passat,
roses,
Sari [Rafael 1904-1978],
sol,
tarda
Aniversari
Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aniversari,
cançons,
CPGXK,
creativitat,
educació,
escoltar,
formació,
fotografies,
Manel (Grup musical),
persones,
respecte,
somnis,
valors
Tres poemes visuals
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Grau Ros [Teresa 1959-],
groc,
Parc de Cervantes (Barcelona),
persones,
poesia del cor,
poesia floral,
poesia visual,
roses
L'arbre de l'esperança
En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.
Josep Carner. Poesies escollides, 1979
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
blau,
Carner [Josep 1884-1970],
esperança,
flors,
persones,
poesia de l'esperança
18 d’abril de 2013
Jurat
El llenguatge té un deix particular. Certa influència de l'italià, però vàlid. Narració original i discreta, amb força encert en situacions i trama. Possible premi. Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988 |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Brossa [Joan 1919-1998],
discreció,
llibres,
pastisseries,
poesia avaluadora,
poesia breu,
Rambles,
Ventura [Jaume]
14 d’abril de 2013
Els verds de l'Empordà
![]() |
Si per atzar passeu per l'Empordà veureu tants verds que no els podreu comptar. El verd tremoladís, adolescent que es gronxa en els pollancres del torrent. El verd rosat que espurna el tamariu i anuncia les tardes de l'estiu. El verd de les bardisses, aspre i tosc, que va del verd més clar al verd més fosc. El verd del prat que regalima llum i quan la dalla hi passa treu perfum. El verd de l'olivera platejat que duu a la plana un to d'austeritat. El verd erecte, fosc, el que té més desig de flamejar sobre els xiprers. El verd dels plàtans que posava un fris d'ombra i frescor als camins d'aquest país. El verd del mar que entranya tots els verds iridiscents solemnials, deserts. Si per atzar passeu per l'Empordà, veureu més verds dels que jo us sé contar. M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins, Les cinc branques, 1975 |
Etiquetes de comentaris:
aiguamolls,
Albert i Corp [Esteve 1914-1995],
cavalls,
Empordà,
Ferrer [Jofre],
poesia botànica,
poesia visual,
pollancres,
tamarius,
Vayreda [Maria dels Àngels 1910-1977],
verd
Singin' the blues
A Paco Díaz de Castro Com notes que tremolen mentre es llancen per ferir el silenci i entonar, lent, molt lent, el seu dol per les coses. Com una lenta flama que surt d'una trompeta i brilla i crema i creix fins a incendiar la nit. Per un instant etern s'ha fet més greu el món, més ample i més secret, tot escoltant. Bix Baederbeke ha fet cantar el blues. Enric Sòria. L'instant etern, 1999 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Beiderbecke [Bix 1903-1931],
blues,
espígol,
flors,
Grau Ros [Teresa 1959-],
persones,
poesia d'instants,
silenci,
Sòria [Enric 1958-],
trompeta
L'amistat [III]
Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.
(Fragment)
Francesc Torralba. L'amistat, 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
autonomia personal,
camins,
estimar,
humanitat,
llibertat,
persones,
Torralba [Francesc 1967-],
vida
13 d’abril de 2013
Voldràs la rosa?
Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en el territori urgent del meu exili. Amb una gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí, però, la rosa negra d'immarcescible primavera, l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen, cranial, la que defuig néixer i morir en els camps àrtics de la pàgina en blanc. Susanna Rafart. Baies, 2005 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Barcelona,
colors,
cor,
Parc de Cervantes (Barcelona),
persones,
poesia floral,
primavera,
Rafart [Susana],
roses
Escriure versos:
Escriure versos: una necessitat de l'esperit, improductiva, aleatòria, més aviat difícil, que exigeix temps, vida viscuda, dosis d'aïllament, lèxic, metàfores, ritme, rima, a voltes -rima masculina, rima femenina, rims maridats, falses rimes, tirallongues monrimes...- apariats, estrofes, creuaments, encadenaments, alternances, cesura... Sort que el poeta neix que, sinó, se'n faria l'estella! Pilar Cabot. Els versos obstinats, 2003 Pr. i entrevista: Jacint Sala |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Cabot [Pilar 1940-2017],
flors,
llibres,
necessitats,
néixer,
persones,
Reduccions,
Sala i Codony [Jacint 1945-],
versos
Vistes al mar, 3 i 4
III
Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.
IV
Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!
Víctor Català, dins, Les cinc branques : poesia femenina catalana, 1975
Ed.: Esteve Albert i Corp
Etiquetes de comentaris:
antologies,
barques,
bellesa,
blanc,
blau,
branques,
Català [Víctor 1869-1966],
cor,
força,
mar,
mesura,
mirar,
natura,
poetes,
ritme,
tempestes,
verd
Absurd esforç
Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anys,
atzar,
bellesa,
Calafell [Mireia 1980-],
esforç,
món,
olors,
paraules,
persones,
Premi Amadeu Oller 2006,
pseudònims,
tenacitat,
versos estridents
Desmuntatge
- Van serrar les potes del cavall, i l'estàtua es va separar del pedestal; quan la van carregar en un camió, el cos del general es va desenganxar del cavall. A Joan Fuster Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988 |
1 d’abril de 2013
A la memòria
Torbido lago ove affuisce il cuore. Tu que tan fidelment on floriren les roses Del desig ara em regues els saules de l'enyor, Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges, Estany enterbolit on aflueix el cor: L'alta ombra del germà de callada tendresa I aquells ulls de l'amat irisats de claror. Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,..., 1990 |
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
Barcelona,
claror,
estimar,
germans,
Parc de Cervantes (Barcelona),
persones,
poesia de la memòria,
roses,
tendresa,
ulls
D'un llibre estès,
D'un llibre estès,el gest vermell de sang que esdevé flor, la rosa oferta que aculls com una mà que, generosa, es lliura. Sant Jordi és el soldat de Mitilene, el màrtir de Lydda, l'heroi crescut dins la llegenda que les generacions escriuen amb traços ben diversos, i és un alè incansable que lluita contra el drac i ens n'allibera. Sant Jordi és l'aventura i el destí. Ni el cavaller ni el poble no claudiquen. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
blanc,
blau,
Catalunya,
Cusachs [Manuel 1933-],
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
flors,
persones,
Sant Jordi,
vermell
Transmutació
No em pintis més peixos al cel ni estels al mar. Mira, la transmutació és fàcil Quima Jaume. Poesia completa, 1993 |
Etiquetes de comentaris:
amor,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
Jaume [Quima 1934-1993],
odi,
passió,
teranyina
Subscriure's a:
Missatges (Atom)