Companyia

Com pues d'eriçó,

sentíem l'afuada

solitud de la nit.

I, quan el déu solar

escampa el do sagrat,

a punta d'alba,

neix la rosa, impalpable,

amb llargs pètals, que tenen

mudança de colors.

I naveguem

per l'oceà celeste

de la llum... Ulls que canten

la glòria d'Apol·lo!

Mans que amanyaguen

el volum, cantellut

o amorós, de les coses!

Pensament que retroba

l'antic nom, ben cairat,

com un fi dau de vori...

Frescor de l'aire,

solitud esvaïda,

matinal esperança.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985