Rodamón

Perquè crec en les paraules,
viatjo cada nit
al món del silenci.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Tots Sants

I després dels esclafits de l'estiu, com si s'hagués
de deixar anar del calze  una rosa es vincla sobre
un fons negre  una tarda inclement de novembre.
La pell encara rosada i groga dels pètals és plena
de taques i  un perfum endolcit, com de vellut, es
desprèn discretament de la corol·la mentre el fred
ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s'acosta
un altre hivern  i ara el pare ja no hi és. Batega en
silenci al cor del temps. Són llargues  les nits i ja
fosqueja.

De: Els traus infinits

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024.

Fila quatre

Si ens diguessin segur
        que serem oblidades
i haguéssim de triar
        un epígraf mediocre
que ens resumís a mitges
        que no fos pretensiós
diria que tu i jo
        desperts amb coca-cola
som experts fidelíssims
        d'acrobàcies a l'aire
els primers a aplaudir
        dins el circ en silenci
els darrers a callar
        quan s'apaguen els llums
els que tornen segur.

Que es digui de nosaltres
        que vam persistir sempre
en la credulitat,
        en l'audàcia ferotge,
en l'alegria ingènua.
        O que no es digui res.
Ja aplaudirem nosaltres.

D' Estudis II. La llum dels marges.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Tendres

                 A les dones que perseveren
                                            i escriuen.
               Especialment a Joana Creus.

Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.

De: IV. Aigua de pluja

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Presentació d'Andreu Francisco i Roger, alcalde d'Alella.

1r Premi del 13è Certamen Alella a Maria Oleart.

Somni

Hi va haver un temps en què la pau
era una mica aquesta estona d'ara:
el poble callat als peus,
les fulles vermelles de les vinyes
i els traços de guix dels avions
damunt l'estesa immòbil de la tarda.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

Cèrvols i pluja

A Ghiare cau la pluja,
una pluja mudada d'unes altres contrades,
que llisca pels pendents
fins a la corba exígua del Taro.
Uns cèrvols joves
salten turons amunt
amb un silenci d'arc ferit
tan reu com l'aigua
que depassa les roses grogues
crescudes tot un dia
al tronc d'un roure mort.

De: joia de les fulles altes, p. 9

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

El meu jardí

M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.

Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.

El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.

1996

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats de Maria Mercè Insenser.

Introducció de Joan Alemany i Moya.

[Pròleg] de Rafael Argullol.

Singende Steine

Canten les pedres
en el moment precís
en què el sol posa un toc màgic
sobre el punt just
d'un capitell romànic.

Canten les pedres
una música perdurable

- misteriosa i eterna -
entre les columnes del claustre.

Resseguim el baix relleu
i el fred
ens flagel·la les mans.
A l'aspre contacte descobrim
els misteris bíblics, esotèrics,
dels símbols astrals.

A cada capitell li respon una nota;
a cada espai, un silenci.

El sol, entre els cedres,
posa
una melodia de llum
dins el cor de les pedres.

                  Segons la teoria del musicòleg alemany
          Schneider les pedres dels claustres romànics
            donen una nota precisa al contacte del sol.

De: Al cor de Girona

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

Boscos

Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.

Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

Uns cels sòlids

Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire  amb  les  mans.  La  claror  s'ofereix  com  una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia,  encara  per  collir i la pietat  del
nom.  Jo puc fins al son un pas,  fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.

Des  ciels  solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec  mes mains.  La clarté  s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre  et  la pitié  du  nom. Je  peux  jusqu'au
sommeil  un  pas, jusqu'à la pierre  un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.

Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Un sol ocell

Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.

Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

De: Rebel·lió de la sal. 2008

Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:

Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010

Silenci de perla

No sou només estendards
sinó també terra present.
No sou només música
sinó també silenci de perla.
No perdeu mai el vostre camí:
recordeu que la sang s'atura
perquè no vol parlar.

Non siate solo stendardi
ma anche terra presente
non siate solo música
ma anche silenzio di perla.
Non perdete mai il contatto
del vostro cammino:
ricordatevi che il sangue si ferma
perché non vuole parlare.

De: Reina d'espases = La donna di picche.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

En el nom de la mar

                     A Maria-Mercè Marçal

Com un tempestuós mirall en gris
que es trenca en mil bocins de llums rebels
la mar que mire ara em du el teu nom
d'aigua de dol, amiga amada, lluna
perduda en un cel fosc, tota silenci
i sal, fent-se i desfent-se en la remor.
Adeu et dic, però amb mi ets, eternament,
veu melodiosa plena de seny,
dona de mar i mots dins del meu jo.

Maria-Mercè Marçal, el teu nom
conté tres voltes la mar, i la canta.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

El roure fet taula i cadira

A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.

De: Pau Farràs i Montardit.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

Políptic de l'infant

Prínceps del silenci, oh taciturns
a qui cridava en els llunyans cels nocturns
la veritat de les estrelles mai vistes.

La vostra faç és la faç dels elements,
solitària com el mar i les muntanyes
vingué del fons de tot com les fontanes
dura i pura com ho són els vents.

Painéis do infante

Príncipes do silêncio ó taciturnos
Por quem chamava nos longínquos céus nocturnos
A verdade das estrelas nunca vistas.

A vossa face é a face dos elementos,
Solitária como o mar e como os montes
Vinda do fundo de tudo como as fontes
Dura e pura como os ventos.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Aigua de pou

El cant d'un gall
retrona al fons d'un pou
emblanquinat.

La terra roja
en zel de primavera.
Marges d'espàrrecs.

Entre els bancals
el vespre té cançons
de corriola.

La corriola

desitja de les mans
el goig de l'aigua.

Aigua de pou
i un home que agraeix
la sort del dia.

Quants homes breus
admiraran el tronc
d'una olivera?

Cocons de mar
o el tronc d'una olivera:
un sol silenci.

Quan el pou calla,
només les sargantanes
vetllen la tarda.

                Per als meus pares

                     Eivissa, 2001

De: La casa sota la lluna.

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007.

L'àvia

Ara que és morta, ella i sa parla
sap que era el pern del món, aquella àvia.
Coneixia el nom de cada cosa
i els secrets de l'aigua i la farina.
L'escudeller, l'aljub i el canterano
eren els seus dominis dins la casa.
Amb oracions sabia curar nafres.
L'envoltaven flaires de condonya;
pels seus ulls clucs, els segles hi vagaven;
de tot un món petit, n'era la jàssera.
Quan s'adonà que els nets no l'entenien
de banda es va tancar dins el silenci,
feu una flamarada més intensa
i es va extingir i amb ella també el món.
L'escudeller del bosc al vent trontolla,
les goles sofriran pepida eterna.
A conilló amagar rient no juguen
els pensaments, de mots han romàs orfes.
Han ensorrat el buc de la paraula
i han descordat la llengua fil per randa.
Han empeltat una ànima externa
a tots els catalans mentre dormíem.
Pel nostre bé ho han fet ara, ens diuen
quan ens han eixalat timons i ales;
ballen un xarleston damunt les làpides
i fixen les baules a les tombes
dins de les quals els ossos tastanegen
el tremolor de la darrera ràbia.

De: El riu del sen. P. 324

Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg: Bernat Nadal