a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna
a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma
a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers
De: Silenci
Simfonia d'haikús. 2024. P. 80
Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.
"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.
Porta'm al centre del teu silenci
perquè el meu cor s'ompli de cançons.
Rabindranath Tagore
He aclucat els meus ulls
dins la claror que duu
la llum de les estrelles...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.
He descansat la ment
dins la foscor del temps
vestint-lo de colors...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.
He trobat les respostes
del "com" i del "per què"
en la veu que ressona...
Sense brogit
sense murmuris,
sense cap mot.
És el crit del silenci
que m'eixorda l'esperit,
saviesa que brolla...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.
I fa de cada instant... un TOT!
Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025
Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
I després dels esclafits de l'estiu, com si s'hagués
de deixar anar del calze una rosa es vincla sobre
un fons negre una tarda inclement de novembre.
La pell encara rosada i groga dels pètals és plena
de taques i un perfum endolcit, com de vellut, es
desprèn discretament de la corol·la mentre el fred
ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s'acosta
un altre hivern i ara el pare ja no hi és. Batega en
silenci al cor del temps. Són llargues les nits i ja
fosqueja.
De: Els traus infinits
Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025
Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024.
Si ens diguessin segur
que serem oblidades
i haguéssim de triar
un epígraf mediocre
que ens resumís a mitges
que no fos pretensiós
diria que tu i jo
desperts amb coca-cola
som experts fidelíssims
d'acrobàcies a l'aire
els primers a aplaudir
dins el circ en silenci
els darrers a callar
quan s'apaguen els llums
els que tornen segur.
Que es digui de nosaltres
que vam persistir sempre
en la credulitat,
en l'audàcia ferotge,
en l'alegria ingènua.
O que no es digui res.
Ja aplaudirem nosaltres.
D' Estudis II. La llum dels marges.
Clara Ballart. La llum igual. 2025
Epíleg de Maria Josep Escrivà.
LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.
A les dones que perseveren
i escriuen.
Especialment a Joana Creus.
Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.
De: IV. Aigua de pluja
Hi va haver un temps en què la pau
era una mica aquesta estona d'ara:
el poble callat als peus,
les fulles vermelles de les vinyes
i els traços de guix dels avions
damunt l'estesa immòbil de la tarda.
De: I. El silenci de les erugues
Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025
A Ghiare cau la pluja,
una pluja mudada d'unes altres contrades,
que llisca pels pendents
fins a la corba exígua del Taro.
Uns cèrvols joves
salten turons amunt
amb un silenci d'arc ferit
tan reu com l'aigua
que depassa les roses grogues
crescudes tot un dia
al tronc d'un roure mort.
De: joia de les fulles altes, p. 9
Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008
Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.
M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.
Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.
El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.
1996
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats de Maria Mercè Insenser.
Introducció de Joan Alemany i Moya.
[Pròleg] de Rafael Argullol.
Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.
Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024
Pròleg d'Anna Maria Velaz.
Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire amb les mans. La claror s'ofereix com una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia, encara per collir i la pietat del
nom. Jo puc fins al son un pas, fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.
Des ciels solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec mes mains. La clarté s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre et la pitié du nom. Je peux jusqu'au
sommeil un pas, jusqu'à la pierre un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.
Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61
Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.
Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.
Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).
Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024
Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.
Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
De: Rebel·lió de la sal. 2008
Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:
Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010
I també en el llibre:
A Maria-Mercè Marçal
Com un tempestuós mirall en gris
que es trenca en mil bocins de llums rebels
la mar que mire ara em du el teu nom
d'aigua de dol, amiga amada, lluna
perduda en un cel fosc, tota silenci
i sal, fent-se i desfent-se en la remor.
Adeu et dic, però amb mi ets, eternament,
veu melodiosa plena de seny,
dona de mar i mots dins del meu jo.
Maria-Mercè Marçal, el teu nom
conté tres voltes la mar, i la canta.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
