Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rostres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rostres. Mostrar tots els missatges

17 de gener 2024

el meu rostre

el meu rostre a la finestra
travessa horta i vagons
mentre vaig envellint


andanes del destí
sense angoixa ni feres
neta          purga
absoluta
de viatge calm


un poema sobre avui sobre ara
calen testimonis
per si d'aquí un temps


p. 56-58


Mireia Vidal-Conte. OUSE : altres rius. 2016

Epíleg: Antònia Vicens
Il·lustració: Núria Miret

16 de maig 2023

Pare

Tinc por que el teu rostre
s'apoderi de mi, que es torni meva
aquesta pell gruixuda
de dinosaure que no plora.
Per què l'èxit és un mur?
Recordo el trepig de les rodes
damunt la grava, i el motor cansat
del cotxe a mitjanit.
Pronuncio el teu nom contra
el mirall: aquella barba
de molsa antiga em cobreix ara
les paraules. Mireu, ja m'he fet gran:
soc l'hereu, i tinc terrenys
llaurats de silenci.
Qui vol casar-se amb mi?



Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P. 39

09 de maig 2023

Si el seu rostre

Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.


Ibn Aixa, dins,


Josep Piera. El jardí llunyà. 2000

25 de febrer 2023

Dos veïns

Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.



Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022

Fotografia: Florenci Salesas.

Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.

12 de novembre 2022

Moviment

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l'existència.



Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004


Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

02 d’abril 2022

De l'esperança

Vindran altres paraules
que ens canviaran l'arena
i l'aigua de la platja
de llum en què vam nàixer.
Si ja no bat la mar
el silenci dels dies,
on deixarem els mots?,
en quins ulls la mirada?
Els estels niaran
en l'esbós del teu rostre
i al bell mig de l'espill
els llavis dels dos somnis.


Vicent Alonso. Cercles de la mirada. 1998

25 de febrer 2022

Els rius

No s'aturen les aigües
a emmirallar-me el rostre.
Millor, que no s'enduguin
la meva imatge al mar.

M'agrada mirar el curs
de l'aigua sempre nova,
anguila escorredissa
que traça, capriciosa,
l'arabesc del meu somni;
també l'aire me'l canta
perquè mai no l'oblidi.

Com podria oblidar
la vella flama encesa
amb espurnes de sol
i batecs de cor jove?

Els somnis són eterns,
duradors, com les pedres
que el riu arrodoneix
constant, amorosint-les.
Així es poleix el somni
al pas de les anyades
i esdevé més brillant.

                         1993


De: Obra poètica inèdita - Vivències


Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

04 de desembre 2021

Pleniluni

Entre les mans em creixia el seu rostre.
I fou la meua pau
sentir que ser mortals és la presència
atzarosa de dues galtes tèbies
en pleniluni d'un instant
submergit als palmells.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

14 de juliol 2021

Drac

Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.

Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.

I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!

    (Ciutat de Mallorca, agost 1980)


Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016

Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons


19 de febrer 2021

Per un somriure

Per un somriure
germà del bes més fràgil
cavalcaria
des dels poemes més tristos
fins al llevant d'un rostre.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

24 de desembre 2020

Verge

CONTRA EL MENYSCAPTE
contra el cec formiguer
la voluntat de tot un món blanc mur dels rostres
la més antiga exigència: sí, algú que se m'assembli
algú que se m'assembli fins
a la fi.

Hom enraona càlidament
recita amb calor, en cercles conciliadors
i s'inscriu directe en la fredor,
on el rostre s'acaba, el de l'altre
aquest gran, fresc obert
aquest tolerant espai ㅡjo vull saber què
podries ser


Katarina Frostenson, dins,

Poetes suecs del segle XX. 1995

Tr. Lluís Solanes

19 de desembre 2020

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.


Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa. 2020

Edició: Josep Gerona

24 de novembre 2020

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.


Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

21 d’agost 2020

Ulls que veuen

A la fi obro els ulls
i puc veure.
Ja no necessito sabers ni quefers.
Només vull portar el cel a la terra
ser jardinera de llum.
Deixo caure el vel
per poder veure quan miro
perquè l'amor presideixi el meu món
que teu és també.
Obro els ulls i m'hi veig
veig el meu rostre de lluna al mirall
sense prejudicis, sense cadenes ni condemnes.
Ja no necessito deures ni afers.
Ulls nous per al món nou
múltiple, un per a cada un,
però solament u.
Obro els ulls i m'hi veig
la vida que no és només meva
sinó teva també.
Obro els ulls i em veig.
Vull ser jardinera de llum.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

10 de maig 2020

A la biblioteca

La saviesa dels romans rau al seu cervell,
la dels indis en llur fantasia, la dels grecs
en l'ànima, la dels àrabs en la llengua.
                   AS-SADDIQI, s. X



No dominaves el meu alfabet
ni jo l'accent del Delta del teu àrab,
però em vas veure estranger
i vas venir a demanar-me
que t'ajudés a cercar una paraula al diccionari.
Et vas acostar tant a mi,
el teu alè com una bandera de seda
onejant sobre el meu rostre.

Jo passava fulls i fulls,
endarrere i endavant,
dissimulant, fent temps
per no trobar mai aquell mot.
Fins que et vaig dir:
                                "Hi ha coses
sense un significat precís,
intraduïbles".
Però el dubte va quedar resolt:
som sempre una meitat.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap. 2013

21 de desembre 2018

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

05 de maig 2018

La fadeta bona

                               (A Finiu, fornera de parla clara)



La fadeta bona
avui ha preparat
unes farinetes
del que havia segat:
les mans de mantega,
cabells d'ou filat
i al rostre un somriure
color amelat.



Versos al sol. 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il.: Matilde Portalés

10 d’abril 2018

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

21 de maig 2017

50

El bell ho és tan sols com ho és son rostre,
l'home bo, en canvi, és bell perquè és benèvol.





Safo. Obra completa. 1973

Edició de Manuel Balasch

12 de gener 2017

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940





Fragments

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana. 2013

Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila