Primavera

Llangor de fulla verda tot just nada,
          temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
          gallardet somrient.

Xerroteig dels ocells sortint del somni,
           sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
          en el càntic més pur...

Primavera: salut! Em fas ofrena
          del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
          del temps que va passant...

De: Color del temps.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

En aquest bosc

S'alcen arbres blancs,
com versos.

Uns més rectes,
d'altres corbats,
alguns marcats
per les mans dels amors
que hi han passat.

Aquest bosc té tanta força com por,
por del blanc immaculat,
por de la negror de ser oblidat,
i sembla que de tant que hi ha plogut,
no ha quedat cap petja que expliqui
com saber-hi estar (en aquest bosc).

Però avui (de nit),
quan tots els pigments s'han assecat,
els arbres se m'han fet escorça
i com una foguera
m'han abraçat
i el blanc es torna creatiu
enlluernant a toc intermitent
i en la seva personalitat
se'm fan vida
i ja no tinc por d'esperar
el paisatge que ha de passar,
convex o còncau.

 

I, arbres


Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg d'Anna Aguilar-Amat.

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.




Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999