Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blancor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blancor. Mostrar tots els missatges

08 de març 2022

En el teu cos

En el teu cos
branques blanques de núvols
s'escolen d'aigua.
En les hores del meu,
un balsamari d'ales.



Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora.

Pròleg de Lluís Lucero Comas

18 de gener 2022

Dones a la vora del mar

Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.

Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.

Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.

Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.

La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.



Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,


Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63

Traducció d'Albert Mestres.

03 de gener 2022

Madrigal

El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

05 de gener 2021

Neu i lluna

El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...

La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!

Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca

que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...

En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!

La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.

I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.

Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona

amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...

                   15 de gener de 1946



Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999

Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

25 de juny 2019

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,

per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;

Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,

tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..

Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes

i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat

per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,

batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero

la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

09 de juliol 2015

La mare sorra

     A Jaume Bassegoda

 

La blancor segueix desfent-se
en farina de constància
a l'areny de la badia
i, cos a cos, les onades
trenen remor de corol·la
fins que el sol les desajunta
amb la seva espasa jove...



Fragment del mig.


Agustí Bartra. El vent llaura la mar : antologia poètica. 1984
Pròleg de Llorenç Soldevila.



04 de maig 2014

Els peus blancs

Els peus blancs, pel verd, corrien descalços.
L'herba no la veies. El sol cremava.
Era l'hora de jugar. Les formigues,
impacients, per berenar, t'esperaven.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

20 de juny 2010

Al cim del Fuji

El mont Fuji estava cobert de clapes de neu molt blanca,
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.



Al cim del Fuji
l'estació no hi compta:
quina pensada,
tenir claps nevats, ara,
talment un cérvol jove!



p. 36

Ariwara Narihira


Contes d'Ise. 2005

Traducció: Jordi Mas López